Que es morin els lluny

Que es morin els lluny. Que no en quedi cap, cap, de lluny. Perquè qualsevol lluny és sempre el principi de tot final. Per molts quilòmetres que hi hagi entre tu i el que t'importa, no permetis mai que hi hagi un lluny entre vosaltres. I és que un lluny no depèn mai de la distància, sinó de la voluntat. I és que dir lluny és dir enlloc. És dir que ja no.

Que es morin els lluny amb la gent que estimo. Negaré que ho he escrit, però família és qui vols a prop, amb qui vols estar. La resta són només llaços més o menys provats de consanguinitat. És la gent que està a la teva llista de retrucades. La gent a qui no et faria falta ni trucar. Ni metres, ni milles, ni Google Maps. L'afecte és la verdadera i única mesura universal de distància. Per això jo almenys necessito sentir a prop aquesta gent, sobretot quan estic sol, sobretot quan estic disfrutant de la meva soledat. La millor forma d'estar amb tu mateix és quan saps positivament que no ho estàs. És llavors quan pots abandonar-te al silenci i la distància buscada. Perquè saps que és soledat escollida, i no les altres menes tan terribles de soledat.

Que es morin els lluny fonamentals. La distància a la salut és el que anomenem malaltia. La distància entre el que persegueixes i el teu talent és el que anomenem somni. La distància entre l'edat que tens i la que aparentes és el que anomenem vitalitat. La distància al que desconeixes és el que anomenem aprenentatge. La distància a l'alegria diària és el que anomenem felicitat. La distància al risc és el que anomenem vida. I la distància al proïsme és el que anomenem solidaritat.

Que es morin els lluny estètics. La bellesa és la primera conseqüència directa de la distància. Si encara jo no et semblo George Clooney, allunya't una mica més. D'acord, igual se me n'ha anat la mà amb l'exemple, però tu ja m'entens. No hi ha res com allunyar-se en el temps o en la distància per sentir-ho tot més bell, però també més mentida. Tot al contrari que la bellesa que mai menteix, la que no es veu si no t'hi acostes molt, perquè aquesta sempre diu la veritat. La que un només regala a qui s'ha pres la molèstia de parar-se i conèixer-te de veritat. No és bellesa interior, això està molt mal dit, perquè sempre acaba sortint a l'exterior en l'instant en què algú t'enganxa per la seva manera de ser. És bellesa de prop. És bellesa de distància curta. De sobte aquella persona se't torna atractiva, sense que siguis capaç de poder-ho explicar ni raonar.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Mort igualment als lluny de la humanitat. Els lluny que són el principi de qualsevol desafecció. La causa que el patiment aliè ens sigui tan igual. La conseqüència d'aquesta distància asèptica en què semblem instal·lats des que les catàstrofes els passen als altres i en HD. Els i a mi què. More't ben lluny d'algú i, com més lluny, més indiferència li causarà. Sembla que la tecnologia ha connectat tot el món en tot menys en els seus problemes i en la seva capacitat d'empatitzar. Els problemes els hem deixat lluny, com si en realitat per molt que els veiéssim, no els volguéssim mirar.

Per últim, que es morin els lluny entre tu i jo. Que segueixis sent sempre el meu quilòmetre zero. L'origen de tots els meus béns. La meva definició etimològica de la paraula llar. Que vulguem trobar-nos a faltar tota la vida. Que necessitem estar a molta distància l'un de l'altre per adonar-nos realment de com de prop que ens hem quedat. Que per molt lluny que anem, res ni ningú ens podrà separar.