Els joves francesos s'allunyen de les urnes

França no se salva de l’ambient general de desafecció política que domina el continent europeu i, amb dos aspirants a la presidència esquitxats per l’ombra de la corrupció, l’electorat jove està tan desconcertat com la resta dels votants. A les 'banlieues', s’uneix a la incertesa una amarga sensació de frustració que fa impensable reeditar l’escenari del 2012, quan François Hollande va obtenir més del 80% dels vots a l’altre costat del cinturó perifèric de París. El seu predecessor l’hi va posar fàcil. Nicolas Sarkozy mai va aplicar cap altra política que la mà dura i el to despectiu per apagar els altercats que cíclicament sacsegen aquestes zones on la relació entre joves i policies deixa molt a desitjar. 

 El socialista va proposar mesures d’un alt contingut simbòlic per a una població que procedeix majoritàriament de la immigració, com el dret de vot per als estrangers en les eleccions locals. O disposicions per lluitar contra l’arbitrarietat policial i els controls d’identitat basats únicament en l’aspecte de la persona, origen de discriminació i abusos. També es va comprometre a reduir l’atur. Però res d’això ha vist la llum i la lluna de mel entre Hollande i les 'banlieues' s’ha acabat. Bona part dels sis milions d’habitants repartits en 1.500 barris denominats prioritaris se senten decebuts.  

ENTUSIASME TRENCAT

«Hi ha moltíssims dubtes. La gent no sap si anirà a votar perquè l’última vegada que ho van fer van ser traïts per Hollande, que va prometre moltes coses. En cinc anys s’han adonat que no ha respectat les promeses fetes per a les 'banlieues'. L’entusiasme per la política s’ha trencat», explica a aquest diari Abiola Ulrich Obaonrin.

Abiola és un jove periodista que forma part de l’equip d’Argot, una revista on line que parla de l’activitat econòmica a les 'banlieues'. El seu objectiu és donar visibilitat a una població amb un enorme potencial però oculta per l’omnipresència mediàtica de temes com la identitat o el laïcisme.

El reporter és del parer que el que necessiten aquests barris és una oportunitat. «No és una qüestió de diners. És donar a la gent l’oportunitat d’avançar perquè l’aprofitin», afegeix. 

SENSACIÓ D'ABANDONAMENT

El cap de l’Estat va anunciar l’octubre del 2016 un pressupost de 1.000 milions d’euros suplementaris per al Programa Nacional de Renovació urbana 2014-2024 dotat amb 5.000 milions. Però uns mesos abans de les presidencials, la bona notícia no va alterar la sensació d’abandonament, que res canvia en la vida quotidiana d’aquests barris. Després dels atacs terroristes del gener del 2015 contra la revista 'Charlie Hebdo', l’ex primer ministre, Manuel Valls, va parlar de l’existència d’un «apartheid territorial, social i ètnic» i va impulsar el projecte de llei d’igualtat i ciutadania que ampliava la cobertura mèdica per als joves i facilitava el seu accés a una vivenda de protecció social. Però les inversions no alleugen els problemes que tenen les seves arrels enfonsades en el terreny dels símbols. 

«Durant tot el mandat, els habitants de les 'banlieues' han estat a la diana. Un dia pel burquini, un altre pel laïcisme o per un primer ministre que parla de prohibir el vel a la Universitat. Hi ha hagut molt pocs missatges positius. Així que, malgrat els esforços financers, les ferides són profundes i per a molts, pel que es refereix a l’estigmatització, Hollande i Sarkozy són iguals», es lamentava fa mesos Benoît Hamon, candidat del Partit Socialista a l’Elisi.

FRACÀS TOTAL

Fill d’un obrer de Brest, Hamon, de 49 anys, es presenta com el candidat de la joventut, de les 'banlieues' i dels desafavorits amb un programa que inclou dues de les promeses incomplertes d’Hollande: el dret de vot per als estrangers en els comicis locals i un registre dels controls policials basats en l’aspecte. 

No obstant, Inès Seddiki, diplomada a l’Escola de Gestió de Grenoble que ha crescut a la perifèria parisenca, entre Sarcelles, Saint-Denis i Stains, mostra els seus dubtes. «Als barris populars hi ha molta gent que ha jurat no votar mai més el Partit Socialista, perquè ha sigut un fracàs total», explica a EL PERIÓDICO.

Aquesta jove de 25 anys presideix l’associació Ghett’Up, que pretén canviar la imatge de l’opinió pública francesa sobre la 'banlieue', animant els seus habitants a participar en el debat polític per evitar que uns altres parlin en nom seu. «Jo em vaig creure de debò el Partit Socialista de les últimes presidencials. Vaig creure que Hollande faria avançar les coses, però mai hem vist complertes les seves promeses. És una traïció molt dolorosa», es queixa.

«Al barri hi ha qui apel·la a boicotejar aquestes eleccions,  a no votar, fins i tot a risc de veure guanyar el Front Nacional, per enviar un missatge fort. La situació dels electors és realment desesperant, perquè no creiem en res i serà complicat portar-nos a les urnes», reconeix.  

Inès i Abiola van ser convidats el passat 30 de març a un acte que el candidat d'En Marxa, Emmanuel Macron, va organitzar en un local de nom eloqüent (La Fàbrica) situat en un lloc significatiu, Saint-Denis, a prop de l’Estadi de França, a la perifèria nord-est de París. Amb una posada en escena molt americana, l’exministre d’Economia de François Hollande va escoltar les idees de gent que ha tirat endavant sent de banlieue, i va exposar les seves per estimular aquestes zones desafavorides si arriba a l’Elisi. 

EL DISCURS DE MACRON

Macron posa l’accent en l’educació i en la feina amb una oferta política que per al sociòleg del Centre Nacional d’Investigació Social (CNRS) Julien Talpin està dirigida a «emprenedors de la diversitat», en línia amb el seu discurs liberal i meritocràtic. 

Encara que l’antic banquer de Rothschild no sigui percebut com un ardent defensor de les minories, almenys no apareix com un islamòfob reaccionari i pot seduir una minoria diplomada dels barris perifèrics, immigrants de tercera o quarta generació que topen amb un sostre de vidre, ha explicat Talpin a 'Libération'. 

En el mateix diari, l’especialista en política urbana i investigador de l’Institut de Ciències Socials i Polítiques de la Universitat de París Thomas Kirszbaum creu que Macron juga la carta de la banlieue davant la perspectiva d’un duel en segona volta amb Marine Le Pen.

La líder ultradretana opta per la mà dura amb un «pla de desarmament» per a les 'banlieues', reforçant la presència de l’Estat a les zones «fora de la llei», una lluita sense quarter contra l’islamisme radical i el comunitarisme i la defensa del principi d’assimilació per a la població d’origen immigrant. Le Pen no és precisament popular en els suburbis plens de minories on el discurs de Macron, més inclusiu, entra bé. 

DECEBUTS

Tot i que, segons Kirszbaum, «res indica que hi hagi un entusiasme per Macron als barris populars, que el seu equip veu com una reserva de vots, la dels decebuts del Partit Socialista. Però, com demostren els últims estudis d’opinió, el primer partit de les 'banlieues' segueix sent el dels abstencionistes».

El que se sent sobre el terreny corrobora aquesta idea. «Tothom sap que la gent dels barris no anirà a votar», ens explica amb veu reposada Nawfal, un jove de 27 anys de Clichy sous Bois, al local de l’associació AC le Feu, creada el 2005, arran de la mort de Bouna Traoré, de 15 anys, i Zyed Benna, de 17. Els nois havien jugat un partit de futbol i tornaven a casa perquè els seus pares els esperaven per trencar el dejuni del Ramadà quan van veure un cotxe policial i es van posar a córrer refugiant-se en un transformador. Van acabar electrocutats. El drama va originar la revolta més important que han conegut fins ara les 'banlieues' franceses. 

«Des de la 'Marche des Beurs' no ha canviat res», prossegueix Nawfal. Es va batejar així la primera marxa antiracista que durant mesos va recórrer França el 1983. El president François Mitterrand va prometre a la delegació que va rebre a l’Elisi un projecte de llei perquè els estrangers poguessin votar en les eleccions locals. Igual que Hollande 30 anys després. 

ACOLLIDORS EDIFICIS BAIXOS

No obstant, algunes coses sí que han canviat. A la zona alta de Clichy s’han substituït les torres de formigó per acollidors edificis baixos, nets, moderns i colorits envoltats de zones verdes. Des del 2004 s’hi han construït 1.000 vivendes, segons l’alcalde socialista, Olivier Klein.

Altres, en canvi, segueixen igual. Encara que la separen només 15 quilòmetres de París, es necessita una hora i mitja de transport públic per arribar a Clichy, cosa que accentua el seu aïllament. L’octubre passat es van iniciar les obres del tramvia que va prometre Jacques Chirac el 2005 i el metro es perfila a l’horitzó del 2023. 

Aquí, més de la meitat dels seus 30.000 habitants tenen menys de 25 anys i la taxa d’atur dobla la mitjana nacional fins al 23%, arribant gairebé al 40% en alguns barris.  

Nawfal és llicenciat universitari. Està acabant un màster en gestió local i busca feina. «El que li interessaria a la gent és que hi hagi justícia i accés a la feina per a tothom. Que la policia detingui qui fa una tonteria i que la justícia condemni un policia si comet una falta. Que algú que es diu Mohammad tingui les mateixes possibilitats de tenir una feina que algú que es digui Martin o Bernard. Però això no passarà de la nit al dia», reflexiona.

L’ESTIGMA DE LA VIOLÈNCIA

Notícies relacionades

De Le Pen al vot en blanc

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Nawfal creu que si els votants dels barris no es prendran la molèstia d’anar a votar és perquè els polítics no parlen el seu mateix llenguatge. «Parlen dels nostres barris per estigmatitzar-los, per parlar de violència. Tant se val qui guanyi les eleccions, la gent com jo seguirà sent controlada per la policia només per l’aspecte», lamenta el jove.

La realitat li dona la raó. A l’esplanada que comparteixen diversos edificis alts de vivendes pròximes a l’albereda de Gagny quatre agents de policia demanen la documentació a uns joves que tenen el seu cotxe aparcat davant d’una animada botiga de queviures. Des d’allà, Said observa una escena que, diu, és quotidiana. Un home gran amb gel·laba saluda els agents com si fossin vells coneguts. La policia se’n va. La vida segueix amb una plàcida normalitat però, a vegades, aquests episodis es compliquen, com va succeir fa dos mesos a Aulnay-sous-Bois quan Théo, un noi de 21 anys, va ser víctima d’una presumpta violació durant un control policial i la banlieue va estar a punt de tornar a esclatar. Igual que el 2005.