Que bé que et llegeixo

Que bé que et llegeixo. Aquí estàs tu, fent cua. Sí, és veritat que encara ens separen diversos lectors, però el nostre moment està a punt d’arribar. Finalment. Ja era hora. Portes entre les teves mans un o diversos llibres escrits per mi. Trossos de la meva vida impresa que ja has fet teus. Les hores que hem passat junts i que jo encara desconeixia. Els dies en què em vas portar amb tu murmurant-me frases als ulls. Els dies en què tu i jo hem sentit  junts, tu i jo i ningú més. 

Que bé que et llegeixo. Aquesta cua que se’ns fa eterna a tots dos. A tu, per haver d’esperar-la. A mi, per no poder disfrutar-la com et mereixes. Massa gent, sempre penso, per tan poca cosa que he donat. Massa afecte en filera. Sempre el mateix. Sempre igual. Sí, ja sé que soc autor mediàtic i que no tinc dret a posar-me intens ni a pensar que és pels meus llibres. Deu ser la tele, que sí, que ja ho sé. Però cada 23 d’abril m’adono que això no és proporcional. El que un dona en forma de lletres a canvi del que un rep en forma d’històries. Les vostres històries. La teva història. La teva veritat. 

M’has deixat amb la boca oberta tantes vegades. Com quan em vas explicar que se’t van fer més lleus les dures hores d’hospital. Com quan em vas dir que algun llibre meu era l’únic motiu que et quedava per posar-te a riure. Que et va salvar d’algun moment fosc. Que et va inspirar, que et va donar força o simplement ganes de continuar. Però també quan vas venir a dir-me que vas conèixer la teva mitja taronja en una altra cua com aquesta, igual que ara, igual que avui. Com quan em vas ensenyar el teu tatuatge amb una frase que hi havia escrit, les meves paraules, la teva pell i res més. Com quan em vas dir que la persona més important de la teva vida t’havia fet llegir-me a mi. 

Però que bé que et llegeixo. De veritat. S’acosta el moment, i ja per fi et poso cara. És una cara a vegades lluminosa, amb emoció continguda, i encara que sé que no t’ho creuràs, és exactament la mateixa que poso darrere d’aquestes ulleres, que – negaré que ho he escrit– avui les porto per dissimular. Altres vegades has vingut simplement perquè t’hi han fet anar. Al final és igual. El cas és que en uns segons em podràs dir la frase aquella que potser improvises o potser  penses des de fa una estona i jo, com sempre, em quedaré sense paraules, balbucejant el primer que em passi pel cap, agraint-te el temps que hagis hagut d’esperar. Tant de bo tingués respostes ja pensades, em dic a mi mateix. Però mai em funcionarien, em responc, perquè sempre acabes deixant-me com CR7 quan marca en Champions, en evident fora de joc. Em quedaré pensant què dec haver fet per merèixer que hagis sortit de casa, t’hagis gastat vint euros en un manat de pàgines i m’hagis vingut a veure. 

I per fi arriba el moment. Ha arribat més ràpid del que imaginàvem, potser m’he apressat amb les firmes perquè sabia que estaves esperant darrere. No sé. El cas és que aquí estem, sí, aquí estàs. Em poses el llibre davant i només puc preguntar-te el teu nom. Així, per trencar el gel, per començar. Em disposo a gargotejar el que ja no és el meu llibre, perquè ara ja és el teu exemplar. I no sé si són els pòstits, les frases subratllades o les hores llegides, però sembla que ara pesa més. Mentre et taco la pàgina zero amb qualsevol frase suada i gens aguda, tu m’expliques alguna cosa que tenies ganes d’explicar-me. I aquí és on em fa ràbia tanta pressa. Aquí és on el temps se’ns en va. 

Aquí és on m’agradaria aturar-me i preguntar-te,on m’encantaria que m’expliquessis tot el que em volguessis explicar. Però el temps ens empeny, ens apressa i ens interromp, tots dos sabem que hi ha més gent a la cua i la meva firma, que en teoria és per al que has vingut, ja està. Així que et torno el llibre i et dono les gràcies per llegir-me, que és el mateix que dir-te gràcies per fer que pugui fer el que m’agrada més, això d’ajuntar lletres per descobrir el que sento. 

Tu em somrius, em tornes les gràcies i mentre t’allunyes mirant  de desxifrar la meva lletra, a mi només se m’ocorren dues coses. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Que bé que et llegeixo. 

I que malament que em surt.