Bertrand Tavernier: «El doctor em va dir: 'L'amor al cine t'ha curat el càncer'»

No és només un dels directors francesos més respectats –gràcies a títols com 'La muerte en directo' (1980), 'La vida i res més' (1989) i 'Avui comença tot' (1999), entre d’altres–, també és un dels que més pel·lícules ha vist. Va començar a fer-ho de petit, mentre feia llit intentant superar la tuberculosi, i no ha parat. Al documental 'Las películas de mi vida, por Bertrand Tavernier' –que s’estrenarà d’aquí unes setmanes– porta a terme un viatge íntim per la història del cine francès –la pel·lícula inclou 582 extractes pertanyents a 94 films– i a través dels cineastes que més l’han marcat, de Jean Renoir a Jean-Luc Godard i de Jacques Becker a Louis Malle, passant per Jean Vigo, Marcel Carné o François Truffaut.

¿Fins a quin punt aquesta pel·lícula és una reivindicació del patrimoni cinematogràfic francès? Oh, no, no he pretès exhibir el nostre patrimoni. Si volgués fer això, intentaria que em nomenessin director de la Cinemathèque [la filmoteca francesa]. Tampoc he volgut exercir de guia museístic, ni de crític o historiador. No soc res d’això. Soc un cineasta que vol donar les gràcies als autors que han marcat la seva vida i que li han ensenyat a fer aquest treball. I, per descomptat, també he volgut compartir la passió que sento per tots aquests títols. Però, en qualesvol cas, crec haver fet una pel·lícula que té forma cinematogràfica i que no és una simple recopilació de fragments comentats; que té un estil propi i que, espero, il·lustra algunes de les coses que més aprecio del cine: la profunditat de camp en les pel·lícules de Jean Renoir, el sentit de l’espai en el de Marcel Carné… Aquestes coses.

En altres paraules, es podria dir, doncs, que és una carta d’amor a la cinefília. ¿Hi està d’acord? Sí, encara que, per una altra banda, és cert que, malgrat que sempre he sigut un cinèfil empedreït, no m’acabo de reconèixer en això que es coneix popularment com a cinèfil. Generalment, el perfil de cinèfil és un tipus esquerp que no té vida més enllà de les pel·lícules i que a penes es renta. Jo no he sigut mai així. A mi la literatura, el teatre i la música m’interessen tant com el cine, i potser el que més m’importa en aquest món és Miles Davis. I visc la vida.

Ara que el cine viu un temps d’incertesa, ¿creu que revisar el seu passat ens pot oferir alguna guia sobre com hauria de ser el seu futur? Absolutament. De fet, mirar al passat sempre és important i necessari. Sempre hi ha una cosa per aprendre’n. Vivim en una dictadura del present, i això ens fa cometre molts errors, perquè no millorem. Faulkner solia dir que el passat no solament no està mort sinó que encara no ha passat, i hi estic d’acord. Ara bé, no s’ha de ser presoner del passat. La nostàlgia em posa malalt.

Mirant la història del cinema francès, fa la sensació que l’impacte exercit pels cineastes de la 'nouvelle vague' a finals dels anys 50 ha arribat a enfosquir els èxits dels seus predecessors. ¿A què ho atribueix? Sens dubte, a la ignorància i l’arrogància de la crítica, que des de sempre s’ha dedicat a pontificar i a propagar idees integristes. A la meva pel·lícula jo he mirat de parlar de cine amb calidesa i sense pedanteria, d’una manera oposada a la dels crítics. Ells s’inventen etiquetes, redueixen les pel·lícules a clixés i es dediquen sistemàticament a generalitzar. I generalitzar és per si mateix estúpid.

¿Diria que els directors que ha admirat sempre li van permetre convertir-se en el cineasta que és avui? No ho sé, però sí que estic segur que la capacitat per admirar és un sentiment molt positiu. Et permet construir-te a tu mateix. I impedeix que et passis el dia mirant-te el melic, una cosa que per altra banda és un risc molt comú entre els creadors. Molts dels meus col·legues només s’interessen per les seves pròpies pel·lícules, i acaben obsessionant-s’hi fins al punt de perdre la perspectiva. Com deia Victor Hugo, la falta d’admiració ens empetiteix.

        

 ¿Segueix disfrutant de descobrir noves pel·lícules? ¡I tant! D’una altra manera m’hauria allunyat del món i el seu brogit, a viure com una monja de clausura. El meu pare em va ensenyar a ser curiós, a sentir passió per conèixer coses noves i a no cansar-se mai de buscar i detectar el talent. Això m’ha possibilitat mantenir al llarg de la meva vida un esperit crític, cosa que lamentablement escasseja cada vegada més. Avui la indústria del cine només atén les dades de taquilla. 

¿I què me’n pot dir dels espectadors? ¿Creu que, en general, la forma que tenim de veure les pel·lícules ha canviat amb el temps? Inevitablement. Vostè i jo, sense anar més lluny, vam créixer vivint el cine de forma diferent. Jo no vaig descobrir les pel·lícules a través de la televisió ni en format VHS, sinó en boniques sales de cine, gairebé sempre de barri. Allà on vivia hi havia una sala en què les entrades eren baratíssimes, encara que per una altra part la qualitat de la projecció deixava bastant a desitjar. Però, fins i tot així, em passa una cosa curiosa. De les pel·lícules que he vist en el cine me’n recordo al detall, fins i tot de les que vaig veure fa 50 anys. En canvi, les que veig per televisió se m’obliden fàcilment.

¿Què li sembla, doncs, que els espectadors cada vegada més vegin les pel·lícules en pantalles individuals? Que això és massa higiènic, massa asèptic. Quan jo vaig al cine les reaccions de la resta d’espectadors em semblen molt enriquidores, encara que a vegades siguin estúpides. En aquest sentit, jo sempre explico una anècdota que m’encanta. La primera vegada que vaig veure 'La calle de la vergüenza' (1956), de Kenji Mizoguchi, va ser en un cine de Lió que acostumava a projectar pel·lícules eròtiques. La resta d’espectadors eren habituals de la sala, i estaven indignats perquè en aquella pel·lícula no es veia ni un genoll nu. Un d’ells, en plena projecció, va cridar, desesperat: «¡I a sobre no paren de parlar japonès!». Em va fer riure molt.

¿Diria que el cine d’autor està en perill? És difícil de dir. Perquè, per un costat, fa l’efecte que a la gent només li importa el cine d’acció i el de ciència-ficció, i em molesta molt que no es parli més que de pel·lícules com 'Pirates del Carib'. Però per un altre, tinc un blog en el qual interactuo amb moltíssima gent que demostra tenir coneixement i passió. I soc president d’un certamen cinematogràfic, el Festival Lumière, en el qual en només una setmana ens visiten més de 100.000 espectadors per veure pel·lícules en blanc i negre. Hi ha motius per ser optimista.  

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Bona part del públic actual ni tan sols sap qui són Jacques Becker i Claude Sautet. Per a ells aquesta pel·lícula pot ser una eina molt útil. M’encantaria, és clar. Fins i tot el cine de fa sis dècades està viu i és rellevant. Moltes pel·lícules dels anys 30, 40 i 50 parlen d’assumptes molt actuals. 'Toni' (1935), de Jean Renoir, parla de les problemàtiques que tenen els treballadors immigrants, i 'Eddie el gángster' (1964), de Michel Deville, parla d’ecologia. Estic segur que aquestes pel·lícules poden causar molt impacte entre el públic actual, i que pares i educadors poden utilitzar-les per inculcar l’amor al cinema en les noves generacions. I això últim, al capdavall, és el més important de tot. S’ha de reivindicar la importància de la indústria del cinema ara que la dreta política amenaça d’acabar amb ella. El cine, al capdavall, crea més ocupació que la indústria de l’automòbil. 

¿'Las películas de mi vida' és una obra tan personal per a vostè com suggereix el títol? És molt important per a mi, sí. He posat molt de mi mateix en ella. Mentre estava fent la pel·lícula em van detectar un càncer, i no vaig esperar ni un minut després de l’operació per tornar a la feina, fins i tot des del llit de l’hospital. El doctor no s’explicava com m’havia recuperat tan ràpid. Em deia: «T’ha curat l’amor al cine». I pot ser que sigui així. Al cap i a la fi, de nen vaig descobrir el cine mentre estava malalt de tuberculosi. No sé, fer aquesta pel·lícula m’ha commogut profundament. Em resultarà molt difícil treure-me-la del cap i fer la següent.