El llibre a la sang

Són escriptors i editors que descendeixen d’escriptors i editors. Van sentir parlar de llibres (i de política) quan xipollejaven en el líquid amniòtic. La biblioteca va ser la seva sala de jocs. García Márquez, Vargas Llosa, Juan Marsé o Gil de Biedma els van donar copets a l'esquena pels passadissos de casa seva. Estaven condemnats als llibres. 

Així qualsevol, poden pensar. Però la conversa que entaulen en aquestes pàgines corregirà la seva percepció. Daniel Vázquez Sallés i David Trías, fills únics de l’escriptor i periodista Manuel Vázquez Montalbán i del filòsof Eugenio Trías, respectivament, i Malcolm Otero Barral, net de l’editor i poeta Carlos Barral, tenen valor. S’enfronten –o els hi obliguen sense fi– als fantasmes de tres mandarins. I ho fan en uns temps en què escriure i editar ja no desperten idolatria sinó més aviat sospita. 

Tots tres es coneixen bé. Els patriarques, intel·lectuals de l’Espanya de l’últim franquisme que van veure en la cultura un instrument d’emancipació, es van freqüentar, van discutir i es van respectar (a 'Els mars del Sud', Vázquez Montalbán fa que Pepe Carvalho cremi un exemplar de 'La filosofía y su sombra', el primer llibre de Trías que va publicar Seix Barral, l’editorial capitanejada pel poeta de Calafell).

Tots tres han seguit trajectòries diferents. No es mouen en els mateixos ambients. Però porten el llibre a la sang. No volen fer res més. No saben fer res més, juren. Aquí repassem el costat lluminós i el fosc d’aquest propòsit. 

 

ELS ÀNIMS

–¿A casa, els van animar o els van dissuadir d’entrar en el gremi?

Daniel Vázquez Sallés: Jo no havia pensat mai a escriure. Quan tenia 34 anys, el meu pare em va dir: «Ho hauries d’intentar». I li vaig contestar: «No em maregis». Un dia que estava en crisi –d’aquelles que m’agafen cada... tres mesos–, li vaig comentar que ho provaria però que no em fes cap comentari durant el procés. A l’acabar, li vaig donar la novel·la, la va llegir en quatre hores i em va dir: «Està molt bé». Em vaig cabrejar, però vaig seguir en el sarau.

David Trías: A mi em va dissuadir. A COU em va passar pel cap estudiar Filosofia, però en una de les poques converses serioses que vaig tenir amb ell, em va dir: «Fes el que vulguis, però hauràs de ser millor que jo». Li vaig fer cas. Vaig estudiar Història de l’Art. Va ser un consell que em va salvar del pes de la seva ombra. 

D.V.S.: M’hauria agradat que m’hagués dit: «Escolta, ho tindràs molt difícil». ¡És acollonant la quantitat de lectors que busquen errors genètics en mi! I jo no vull ser un tòtem cultural, només vull escriure en pau.

Malcolm Otero: El teu cas és com el de Jordi Cruyff, un xaval que, per bé que ho faci, no ho farà mai prou bé. És molt injust. Les comparacions són odioses. En el meu cas, quan publiques un bon llibre, ho fas bé; quan fiques la pota, són implacables. En tot cas, jo de petit volia anar a jugar amb els meus amics, però el meu avi em feia classes sobre l’origen de les llengües indoeuropees, m’ensenyava llatí i coses així. Això em va fer un bitxo raro, però em va abocar a la cultura.

D.T. : Hi va haver una època que vaig pensar a ser director de cine i el meu pare, que em va confessar que no havia pogut dedicar-se al cine per la seva extrema timidesa, tenia bastantes esperances que jo ho fes. Em veia més alt, més guapo i amb més do de gents. Al final em vaig quedar en un punt intermedi. Editor.

D.V.S.: Jo també vaig voler ser cineasta. De fet, vaig fer tres curts.

LLIBRES INTRUSOS

–¿En quina mesura l’activitat intel·lectual d’ells va ser una intrusa que els va robar el seu afecte?

D.V.S.: Jo em sento un absolut privilegiat. Ell, que venia d’un pare molt dur –un gallec que als 20 anys em va regalar un nínxol–, jugava molt amb mi. 

D.T.: El teu va ser un pare poc paradigmàtic.

D.V.S.: No va voler tenir més fills per dedicar el temps que podia a un. Potser li va faltar mostrar més la part afectiva. No sabia fer un petó. Quan n’hi volia fer un al meu fill –amb qui li va sortir la tendresa– preparava els llavis des de molt lluny. A mi em van pesar més els seus saraus polítics que els literaris. Als anys 70, me n’anava al llit cada nit pensant que vindrien a buscar els meus pares. Aquest va ser l’origen del meu voler fugir.

M.O.: En el meu cas, els llibres i el mar van consolidar la nostra unió. Jo escrivia coses perquè les llegís el meu avi. Buscava la seva admiració. I quan estàvem separats –un a Madrid i l’altre a Barcelona–, l’anomenava amb una frase en llatí que havia vist no sé on.

D.T.:Al meu pare el món dels nens no li interessava gaire, per dir-ho suaument. Escrivia fins a les 5 del matí, fumant tres o quatre paquets de Ducados i amb la música clàssica a tota pastilla. Quan els meus pares es van separar, va habilitar una habitació per a mi. A l’entrar vaig veure que estava plena de llibres. «¿I jo on dormo», li vaig preguntar. «Amb mi, al meu llit». A mi em va començar a descobrir en l’adolescència, quan ens vam trobar a la barra d’un bar i vam parlar de dones. «Voilà, aquí està el meu pare», vaig pensar.

L'EDUCACIÓ DEL GUST

–¿Els van iniciar en la lectura, o van fer la seva?

 

D.V.S.: La biblioteca de casa estava a l’abast. Podia agafar qualsevol llibre. Recordo que vaig llegir cinc cops '¡Viven! 'Una vegada, quan tenia 10 anys, el Manolo em va recomanar 'Moby Dick' i després es va adonar que l’havia cagat. L’autor que em va tornar boig als 13 o 14 anys va ser Boris Vian.

D.T.: A mi també.

M.O.: Jo fins als 12 o 13 anys no vaig entendre que els llibres es compraven. Eren per casa o, quan anava a l’editorial, em deien: «Agafa els llibres que vulguis». La biblioteca del meu avi era molt rara i jo, molt omnívor. Llegia tot el que queia a les meves mans. A la poesia hi vaig entrar per Ezra Pound, que ara no m’agrada tant. I en narrativa, recordo que als 20 vaig llegir 'El quartet d’Alexandria' de Durrell i vaig creure que no es podia escriure res millor. Per sort, el gust se m’ha anat desatrofiant.

D.V.S.: Quan a casa veus que els llibres passen, venen i van, que són a la taula i al dormitori, el que es desperta és molta curiositat. Formes part d’aquella espècie de mercat d’intercanvi. 

D.T.: Jo vaig començar a llegir tard. En canvi tinc records de tafanejar pels seus llibres. Era una manera de seguir la seva trajectòria, perquè els omplia d’anotacions, de números de telèfon, de llistes de la compra. A través de les anotacions imaginava com els havia llegit.

M.O.: Recordo que a l’inici d’'El árbol de la vida' l’Eugenio explica que el seu llibre de capçalera va ser 'L’educació sentimental' de Flaubert.

D.T. : Sí, però també llegia com un jonqui Agatha Christie, i els clàssics de la novel·la negra, des de Chandler fins a PD James o Ruth Rendell. Eren divertiments que li feien molta gràcia i que per a mi, als 15 anys, va ser la manera d’entrar en el món de les lletres. El meu pare va ser poc pompós en la relació amb la cultura. Era increïblement curiós. Sabia de tot.

D.V.S.: Eren paios renaixentistes.

D.T.: Escrivien de qualsevol cosa i rapidíssim.

AFERS CLIMÀTICS

-Aquella va ser una època noctàmbula. Molt cenacle, tertúlia, viatge. ¿Com van portar aquest clima?

M.O.: La casa dels meus avis a Barcelona estava sempre oberta. Hi entrava i en sortia gent sense parar. Es parlava molt. Recordo que les converses del pare del Daniel em semblaven eternes.

D.V.S.: ¿Amb un whisky o dos?

M.O.: Això volia dir. Recordo que en un restaurant Gil de Biedma, que estava molt borratxo, va tirar unes copes i jo vaig sentir vergonya. ¿Per què la meva família i els seus amics no eren com els senyors del costat, normals, gent que mai es passava de copes ni muntava espectacles? Eren converses amb alcohol que començaven amables però, en algun moment, algú s’enfilava a una taula i començava a recitar i jo em tensava. «Ja hi som». Tinc una fixació que l’alcohol és un element destructor present en el món adult. Soc molt de sortir de festa, però mai m’he emborratxat.

D.T.: El meu pare no era un gran bevedor, però sí que recordo aquella atmosfera. Vam observar el món dels adults sense ser el centre, a diferència dels nostres fills, que són els protagonistes de les celebracions. Nosaltres vam ser una generació que va mirar pel forat del pany.

D.V.S.: Recordo una festa a casa de Salvador Pàniker, en la qual, a les tres de la matinada, passejava amb el seu fill en bicicleta per la festa, i ningú ens feia ni puto cas. 

D.T.: I dormíem capicua on podíem, mentre ells prenien copes i omplien de fum el saló. El tema era «no molestar». Van ser uns pares bastant desastrosos. Crec que el Dani i jo hem posat cura a ser bons pares (separats).

D.V.S.: Però com a marits som nefastos.

M.O.: Jo, cinc anys després, ho vaig arreglar tot. [Rialles]

M.O.:  El meu avi, un pare absent per als seus cinc fills, va desenvolupar la paternitat amb mi. En cert sentit va decidir que jo era el dipositari. Em semblava algú sense màcula –els defectes els vaig aprendre després–, tan prim, amb aquella barba... Anava amb ell a tot arreu. Als 15 anys li vaig mecanografiar gairebé tot el tercer volum de memòries, 'Cuando las horas veloces'. Per a mi va ser un plaer.

D.V.S.: En el meu cas, créixer envoltat d’escriptors i periodistes formava part de la quotidianitat. De petit no mitifiques, ho fas després.

D. T.: Quan venia el teu pare a la Fosca (Palamós), on passàvem l’estiu, sempre em trobava dins d’un cossi. Així que quan el Manolo veia el meu pare li preguntava: «¿Com va el nen del cubell?». Jo era «el nen del cubell» enmig d’una intensa activitat social que va ser el germen de la gauche divine, fins que el 1973 els meus pares es van separar. Em vaig instal·lar a Eivissa amb la meva mare i ell va emprendre un viatge iniciàtic a l’Argentina..

EL PAS ENDAVANT

–I un bon dia van haver de tallar el cordó umbilical i sortir a escena. ¿Com va ser l’emancipació?

D.V.S.: Quan una quotidianitat que no és normal es converteix en normal per a tu, i als 20 anys busques el teu camí, és com si volguessis reviure-ho i t’adones que la vida és una altra cosa, que el senyor que lidera el país és [Carlos] Solchaga i et diu que el que has de fer és forrar-te. Aquesta ruptura amb l’educació rebuda em va crear un caos interior. No trobes el teu lloc. Jo soc un addicte a estar descentrat.

D.T.: A diferència de tu, Malcolm, no sabia què era un editor. Però sí que sabia què era el dia a dia d’un creador. Les hores, el sacrifici, les inseguretats. També sabia què era escriure un foli, perquè en la meva època universitària vaig escriure relats, sense vocació d’arribar enlloc. Aquest doble bagatge, unit a la meva vocació de no molestar, substancia el meu ofici.

M.O.: El meu avi va morir quan jo tenia 18 anys, un moment bastant traumàtic per a mi. I a la universitat ja vaig muntar un club literari i un fanzín. Sempre he volgut treballar en el món editorial, no tant per ell, sinó perquè la lectura i la literatura eren l’únic amb el que em veia capaç de sobreviure.

D.V.S.: A mi també em passa.

M.O.: Jo vaig haver d’assumir un canvi cultural. Els meus pares van marxar a viure a Madrid i jo vaig ser el pont aeri: pretenia ser un bon català a Barcelona i un bon madrileny a Madrid. L’any 80 –jo tenia 7 anys– es van separar els meus pares. El model de família desestructurada és la meva. La meva generació barreja valors conservadors respecte al maig del 68 i, a més, quedava poc perquè aparegués la sida. Tot això va fer que sortissin anormals com jo. 

D.V.S.: Això de la sida va ser molt bèstia. Recordo dues frases del meu pare. Una, «et presento un fill tan borratxo com jo», i dues, «Daniel, el que has de fer és follar tant com puguis». L’entrada als anys 80 va ser molt salvatge.

 

INSEGURETATS

-A ‘Recuerdos sin retorno’ (2013), Vázquez Sallés no amaga les inseguretats, les neurosis... ¿És un ocell fràgil, l’escriptor?

M.O.: Els escriptors són vanitosos, amb l’autoestima fràgil, uns són ordenats i d’altres menys, però passen molt de temps en soledat i, de sobte, quan publiquen, tenen una exposició brutal en comparació amb la soledat. Hi ha un crític que diu que és una porqueria, un altre que és molt bo, una senyora que diu que el llegeix al metro. És com estar a la foscor i sortir a una llum encegadora.

D.T.: Hi estic d’acord.

D.V.S.: Quan escrius et sents com un puto nàufrag.

M.O.: El David i jo estem en una postura més còmoda que el Daniel. Una generació d’editors desapareixerà i els nous estem en un moment d’elogis. Fins i tot hi ha editors que semblen estar per sobre dels seus catàlegs. Però el nostre és un ofici humil que consisteix a gestionar el talent de gent com el Daniel. Jo he escrit coses, però sempre em parapeto en la humilitat de l’editor. De neurosis, totes. De mons imaginaris, tots. Però l’escriptor té una feina dura i solitària, plena d’inseguretats i de lluita amb el propi ego.

D.V.S.: I entres en el món dels escriptors demanant perdó. Moltes vegades em sento com Víctor Mature, aquell actor tan dolent de 'Sansón y Dalila' que no deixaven entrar en un club de Los Angeles que vetava l’accés als actors. El tio se’n va anar a casa i va tornar amb un catàleg de crítiques que asseguraven que ell no era actor. Encara que ja tant me fa. Tinc una edat en què sé que no sé fer res més. No sé ni penjar un quadro.

D.T.:Jo sé llegir, i cada vegada intento llegir millor. 

M.O.: Jo vaig tenir una època en què vaig voler ser novel·lista –fins i tot tenia un projecte de novel·la que hauria sigut boníssima si l’hagués pogut començar–, però l’esma que has de tenir per posar-te a escriure una cosa amb ambició des del no res és tremenda. Dubtes, fas endavant i endarrere, refàs, desfàs. És una cosa física. Sempre tindré l’excusa que no tinc temps. Si en tingués, em faria falta una força de voluntat que no tinc.

D.V.S.: Vaig trigar tres anys a escriure 'La fiesta ha terminado' [RBA, 2009], la novel·la que tu [David Trías] em vas editar. Per mi escriure és una cosa molt dura. Agafo uns cabrejos fenomenals. Soc molt lent. No sento mai plaer. Però una vegada hi estic ficat, no puc parar d’escriure. Me’n vaig a dormir amb el llibre, em llevo amb el llibre.

D.T.: L’escriptura sempre t’acompanyarà.

 

M.O.: L’escriptor no deixa mai de ser-ho, encara que no publiqui, encara que sigui un 'bartleby'.

D.V.S.: Estàs tot el dia pensant, apuntant coses.

D.T.: Hi ha d’haver una emoció interna que et llanci al buit. El meu pare era un gran passejador. Passejava per estar dins de si mateix i després poder escriure. Necessitava un editor. I a mi m’agradava molt veure’l llegir i escriure.

D.V.S.: Jo li feia un petó a la calba i després desapareixia.

D.T.: ¿Estàs ficat en alguna cosa?

D.V.S.: Acabo de trobar editorial per publicar una novel·la, Lena, una història entre un assassí a sou i una escriptora.

 

FANS DEL PASSAT

–Els tres han d’encaixar la legió de fans dels seus pares i avi.

D.V.S.: Jo si tinc un dramàtic accident d’avió diran: «S’ha mort el fill de Vázquez Montalbán».

–Una càrrega vitalícia, ¿eh?

M.O.: Hi ha els que t’expliquen com era Barral, sobretot a la contra. «Ah, jo era molt amic del teu avi, encara que no m’agradava gaire». 

D.V.S.: Jo prefereixo els lectors de dretes del meu pare, perquè els d’esquerres arrosseguen la part ideològica. Són els que et diuen que estàs fallant.

M.O.: El meu amic Marcos Giralt Torrente, net de Torrente Ballester, comença a ser ell als 46 anys. Jo faig tot tipus d’imbecil·litats, però els meus errors ja són meus i els meus encerts, també. El llibre Il·lustres execrables, que acabo de publicar, el firmo com a Malcolm Otero. Ningú està més orgullós que jo de ser el net de Carlos Barral, però hi ha un moment en  què has de ser tu.

D.T.: Per descomptat. 

M.O.: Vaig conèixer el teu pare quan ja era gran, treballava a Destino. Era un savi calmat, un tipus amb qui donava gust parlar. Vázquez Montalbán era un torrent i Barral, a la seva manera, també, i tots dos portaven molta gent a favor però també molta en contra. Jo, posats a triar, hauria preferit Eugenio Trías. 

[Rialles]

D.V.S.: Això de la gent en contra és veritat. Als 35 anys vaig començar a escriure la meva primera novel·la i el meu pare va morir sis mesos després de publicar-la. Em vaig sentir enmig d’una plaça de toros.

D.T.: A mi tot el que tingui a veure amb el meu pare em dona energia. No m’importa parlar mil vegades d’ell. Encara que és veritat que, després de la mort, es fa pesat.

M.O.: Un dia et truquen perquè escriguis un pròleg, cada ics temps hi ha alguna efemèride en què fas el paper de portaveu familiar. Ho faig encantadíssim, però un té la necessitat de desmarcar-se a vegades de la identitat de ser el net de. Quan vaig entrar en el món editorial el 99, un diari va titular «El net de Barral…», i han passat 19 anys i encara hi insisteixen.

D.V.S.: Perseveren.

M.O.: El meu avi té una cosa bona i una de dolenta. Era un tipus fantàstic i culte, però va tacar tota la família, va imposar el relat. Fins i tot va escriure unes memòries, cosa que ens impedeix inventar-nos res. Tots estem marcats per la cosa barraliana, a la seva vida i després de la seva mort. Sempre penso que el meu fill, que no té el Barral al cognom, s’alliberarà d’això. 

ALGUNS TRESORS

–També hi deu haver moments més frívols que no podran oblidar.

D.V.S.: Vaig acompanyar el Manolo a un festival de Sant Sebastià. Ell va pujar un moment a l’habitació i jo vaig agafar l’ascensor i a dins hi havia Jacqueline Bisset, que estrenava 'Class', la del jovenet que es lliga la mare.

M.O.: ¡No em diguis més! Jo tindria priapisme. I ara no sé si explicar la meva...

D.T.: Digues.

M.O.: Silvia Lemus, la dona de Carlos Fuentes, ara viuda, em va dir: «¡Tu no pots ser el net de Carlos Barral! ¡Si tenim la mateixa edat!». La senyora deu tenir uns 70 anys si fa no fa.[Rialles]

D.T.: Ara ve la meva. El meu pare gairebé mai va anar a una presentació de llibres editats per mi, i va anar a una al cine Doré de Madrid. Hi havia molta gent i de sobte unes noies se li acosten i li diuen: «¿Vostè és el pare de David Trías?». I ell estava orgullós que, per primera vegada, el fill fos més famós que ell. Li va fer il·lusió constatar que tots ho havíem fet bé.

PÀGINES ÍNTIMES

-Des d’una perspectiva íntima, ¿quins llibres els expliquen? 

M.O. : A mi les seves memòries em semblen estupendes, però el meu favorit és un llibre que es titula Lecciones de cosas. Veinte poemas para el nieto Malcolm que inclou poemes que prenen com a punt de partida una cosa que teníem en comú. N’hi ha un que es diu Excusando la copa siguiente, que parla de quan volia fer l’última i jo, que sabia que la meva àvia s’enfadaria, el portava a casa.

D.T.: Jo el trobo en els primers títols, que tenen molt a veure amb la 'joie de vivre' de la 'gauche divine': 'Filosofía y carnaval', 'La dispersión' i 'Metodología del pensamiento mágico'. Però també em fa molta il·lusió l’assaig sobre Goethe que va ser el primer que em va dedicar. Jo tenia 16 anys i estava en aquells fulgors romàntics.

D.V.S.: ¿I què hi posava la dedicatòria?

D.T.: «Al meu fill David». El meu pare sempre va ser bastant sobri.

[Rialles]

D.T.: En ocasions més esplèndides em deia: «Et dedicaré aquest». Em mirava i posava: «Al meu fill David amb afecte».

[Rialles]

D.V.S.: La meva lluita de petit va ser que el Manolo me’n dediqués un. Un dia li vaig dir: «Escolta, ¿què passa, dediques llibres a tothom i a mi cap? ¿És que no m’estimes?». I em va respondre: «Un fill no és responsable del pare que té».

D.T.: ¿Mai te’n va dedicar un?

D.V.S.: Mai. En el fons va ser per protegir-me. Però sí que va agafar un poema que jo havia escrit a una exnòvia i el va ficar, sense dir res, en un Pepe Carvalho. Em va deixar en boles.

[Rialles]

D.V.S.: Entre totes les seves obres, jo em quedo amb El estrangulador [1994]. El va escriure en una època molt dura per a ell. Havia acabat l’autobiografia de Franco que el va deixar psicològicament esgotat, va tenir un infart silent i es trobava molt malament. Quan vaig acabar de llegir les galerades vaig pensar: «Que malament que es troba el Manolo». Tot patiment. Era com un llibre de comiat.

UNA FICCIÓ

–¿S'imaginen què se n'hauria fet de vostès sense ells?

[Silenci]

M.O.: No ho sé... La meva vida és la literatura. 

D.T.: Estem inevitablement condicionats i és un orgull. Jo vaig entrar en el món editorial al marge del meu pare i durant molt de temps ningú va saber la meva filiació. A mi no m’ha perjudicat gens, més aviat m’ha donat un plus de respecte en alguns casos.

D.V.S.: A mi em pesa que fos una persona tan políticament implicada. És part del que en dic les herències paternes. Hi ha un sector d’amics del meu pare que són una herència molt positiva i altres han sigut els pitjors enemics que puc haver trobat. M’he sentit molt abandonat en un moment donat. Et diuen com ets però al mateix temps no han llegit res. Donen per fet coses que a mi em molesten. Quan vaig començar el 2003 em molestava menys. Després de 15 anys a vegades certs comentaris foten molt, fins al punt que he pogut estar una setmana sense aparèixer. Amb el llibre Recuerdos sin retorno vaig decidir no parlar més d’ell.

D.T.: És gairebé impossible.

D.V.S.: Jo somio amb ell. A vegades em desperto i penso: «El tio està viu». Tinc converses senceres amb ell. El trobo molt a faltar. Amb la història de salut del meu fill petit, que és una gran tragèdia, l’enyoro molt. Però he decidit que  formi part de la meva vida privada. 

D.T.: A mi m’emociona la Biblioteca Eugenio Trías del Retiro. Això li hauria fet molta gràcia.

M.O.: Barcelona va donar uns jardins a Gil de Biedma i Carlos Barral una mica perduts. M’hauria encantat que li posessin un carrer, que algú visqués a Carlos Barral, número 3. Però no em sento amb força per moure això, per anar a Colau i dir-li «és una vergonya».

D.V.S: El meu pare té una plaça al Raval que és una no-plaça. Però crec que els lectors són el més important.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

D.T.: Tots tres haurien de tenir carrers.

A l’espera d’aquests carrers, tots tres seguiran defensant el llegat i configurant la seva veu. D’això no en tenen dubtes.