Deserts

Tercer canvi d’armari des de començament d’any. Ara que ens hem carregat el termòstat del planeta, a veure qui és el guapo que s’encarrega d’aquesta reparació. Més factures tan pendents com vergonyoses a càrrec dels nostres fills. I mentrestant, a aquest hivern zombi sembla que encara li queden vides, com en aquelles pel·lícules dolentes dels diumenges a la tarda en què el dolent ressuscita les vegades que faci falta per completar el metratge acordat amb el productor. 

Per tant, no és estrany que la temporada de sèries estigui fent el seu agost. El bon temps és el pitjor enemic dels continguts i més en un país en què cau el consum audiovisual així que fa la seva aparició el xiringuito i la calor. 

Jo m’acabo de quedar orfe de 'Homeland'. Com sempre passa quan m’agrada una sèrie, busco entre les que em recomana tothom, i negaré que ho he escrit però no hi trobo mai consol, perquè cap m’acaba d’enganxar. Em va passar el mateix quan em vaig acabar totes les temporades emeses de 'House of Cards'. O quan em vaig acabar 'The West Wing'. Bé, en aquest cas encara va ser més dramàtic perquè sabia que ja no n’hi hauria més. 

No som més que envasos, receptables, continents. I com a bons continents, ens passem la vida buscant continguts que ens facin sentir plens, realitzats, amb sentit. És igual si són llibres, pel·lícules, sèries, viatges, records, projectes o relacions que puguem viure en primera persona. Som històries, al cap i a la fi. Algun dia aquestes històries inevitablement arriben al seu final, s’esgoten, s’acaben, i en algun moment ens deixen orfes, deshabitats, despullats a la intempèrie de la rutina i la soledat. 

 I aquí és on travessem el nostre primer desert. És un desert incòmode, ja que com en tots els deserts pateixes altes pressions. És la pressió de l’entorn, de la gent que no et vol veure malament. Et demanen, et preguen, t’exigeixen que et tornis a enganxar. Ho fan amb la millor de les intencions, però no són conscients que al dir-t’ho t’estan recordant que, per si no ho havies descobert, sol estàs fatal. Com en tot desert, hi ha poques precipitacions. Així que és millor ser pacient i travessar-lo resignat que passi, perquè passarà. 

El que no entén molta gent és que la soledat no té res a veure amb estar sol. La soledat és estar buit per dins. No tenir una història de què alimentar-se. Aquest és el verdader drama, sentir que no et passa res i per tant no et podrà emocionar res. Estar sol, si saps que alguna cosa t’omple, és meravellós. Pot ser un record, pot ser la lectura o una altra persona que no està aquí amb tu, és igual. L’important no és estar acompanyat, sinó sentir-s'hi. 

És cert que hi ha deserts més petits, però no per això menys incòmodes. Com el desert que travesses quan deixes d’anar a veure les estrenes al cine i decideixes començar a veure-les a casa. Jo ho he fet recentment, potser per no escoltar el del costat mastegant, potser per vagància, potser per simple comoditat. Aquí hi ha unes setmanes, si no mesos, en què deixes d’estar al dia forçosament. Totes les pel·lícules que estrenen a les plataformes digitals ja les has vist i encara no han sortit les que has decidit deixar d’anar a veure. Però després és veritat que quan et reenganxes, ja tornes a sentir-te al dia, que és una altra manera de sentir-se part d’una comunitat. 

Al final, com deia el poeta, la vida és això que passa mentre tu fas altres coses. Jo encara diria més. Crec que la vida és el que ens passa  entre espera i espera. La resta són deserts que passem entre l’última pàgina d’una història que s’acaba i la que ens tornarà a emocionar. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Deserts que ens fan estar vius. 

Deserts que mai s’han de deixar de travessar.