Pablo Motos, el gracioset inoportú

Pablo Motos (Requena, València, 1965) té un sentit de l’humor que no coincideix amb el meu, cosa que no m’afectaria en absolut –em passa amb molta gent– si no tingués un programa de televisió que no m’ha fet mai la més mínima gràcia, 'El hormiguero', en antena des del 2006 i que té un èxit que, avui dia, segueixo sense entendre. 

Confesso que no n’he vist ni una sola emissió sencera, perquè hi ha alguna cosa que m’expulsa d’allà immediatament: jo crec que és l’ambient d’alegria tonta i esbojarrada, d’optimisme absurd, d’elogi permanent de la banalitat i de la impressió que tinc que a Pablo tant li fa entrevistar Stephen Hawking com El Koala: tu li plantes algú al davant i ell li dona la conversa més ximple de què és capaç, li és igual un científic que un assassí en sèrie. Del que es tracta és que la trobada resulti enginyosa i entretingui l’audiència, que estima Pablo amb bogeria, com si fos el paio més divertit del món.

Potser ho és i, per motius inexplicables, treu a l’exterior el malastruc i l’esgarriacries que hi ha en mi, però el seu programa em produeix el mateix efecte que les pel·lícules de Doris Day al protagonista de 'La conjura dels necis', Ignatius J. Reilly: si m’he aixecat moralment fofo, només necessito uns minuts d’'El hormiguero' perquè em bulli la sang i em senti viu en el pitjor sentit del terme.

AGUANTAR XORRADES

He de reconèixer-li al senyor Motos una cosa: ha aconseguit colar un programa infantil en horari adult i que sembli dirigit a les persones grans. I gràcies a la seva audiència, per allà passen estrelles de Hollywood i qualsevol que tingui alguna cosa a vendre (encara que alguns es neguen a tornar-hi, com va passar fa poc amb Charlize Theron). Però no passa res. Com deia Gila en un dels seus acudits més cruels, si no saps aguantar una broma, ves-te’n  del poble. I si venies a parlar del teu llibre, de la teva pel·lícula o de la teva contribució al progrés de la humanitat i t’han llançat una galleda d’aigua bruta pel cap, doncs a riure i a seguir aguantant preguntes estúpides.

A vegades, al bo de Pablo li surt el tret per la culata, com li va passar fa uns dies amb el repartiment de la nova sèrie de Netflix 'Las chicas  del cable'. A una li va preguntar si li agradava el reggaeton i si se li donava bé el 'perreo'. A una altra, que quantes arracades li cabien a l’orella. I així successivament, fins a aconseguir que les xarxes socials traguessin fum i el cataloguessin de masclista. Jo crec que, més aviat, el nostre home encaixa en el prototip del gracioset inoportú que tots hem suportat a l’escola, a la universitat o a la mili (quan hi havia mili).

Pablo Motos confon l’humor amb la rucada pura i dura i, per regla general, en sol sortir impune. Aquí tenim Will Smith, que ha passat qui sap les vegades pel programa i sempre està disposat a tornar-hi. El més normal seria que, després de la primera sorpresa, el senyor Smith hagués amenaçat el seu representant amb arrencar-li el cap si tornava a enviar-lo a un despropòsit audiovisual d’aquesta magnitud, però potser el seu sentit de l’humor –a diferència del meu– coincideix amb el de Pablo Motos.

11 ANYS EN ANTENA

Em posi com em posi, 11 anys en antena són molts anys i, com diu el refrany, quan els gossos borden alguna cosa senten. Potser és el meu natural elitista. O potser és que la cosa no hi ha per on agafar-la i el seu èxit només és una demostració més que, com a societat, cada dia som més tontos. O potser és cosa de la meva psique pertorbada, que veu bestieses ofensives on només hi ha bon rotllo i alegria de viure. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Però el cas és que, en els meus zàpings –fora que tingui un dia a l’estil Ignatius J. Reilly– canvio ràpidament de canal perquè, enxampi el programa on l’enxampi, sempre m’irrita: la sintonia festivobalcànica, els experiments pseudocientífics, les preguntes ximples a algú que deixa d’interessar-me quan es presta a la tortura suposadament humorística de l’amfitrió… Per no parlar de Trancas y Barrancas, als quals estrangularia amb les meves pròpies mans encara que només siguin uns innocents peluixos. 

Com diu l’Eclesiastès, hi ha un temps per a cada cosa (ho explicaven molt bé els Byrds en la seva cançó 'Turn, turn, turn') i l’autèntic humor és incompatible amb la severitat, però no amb la serietat i el rigor. El que fa Pablo Motos no té res a veure amb l’humor, sinó amb la gamberrada dels nens del poble quan llancen algú dins la font i després li diuen: «Si no saps aguantar una broma, ves-te’n del poble». Que és el que faig, metafòricament, quan em trobo amb 'El hormiguero'.