Carrie Coon: de Nora a Gloria

Hi ha, en aquests moments, una actriu que ho fa tot a la tele. O, com a mínim, papers importants en dues sèries de prestigi, cosa que no està malament. Ella és Carrie Coon (Copley, Ohio, EUA, 1981), el ganxo més important per a molts del drama espiritual The leftovers, i des d’aquesta temporada un motiu addicional per veure la translació a sèrie de 'Fargo', a la qual també s’han unit Ewan McGregor o Mary Elizabeth Winstead.

'The leftovers', aposta arriscada de HBO, gira al voltant dels efectes de la desaparició de la Terra d’un 2% dels humans. A partir d’aquesta premissa fantàstica i religiosa, Damon Lindelof (un dels principals ordidors de 'Perdidos') i Tom Perrotta (autor de la novel·la original del mateix nom) han creat un drama a vegades al·lucinogen però, sobretot, dolorosament real al voltant de la pèrdua i com lluitem amb el que és inesperat o difícilment explicable.

A la sèrie, Carrie Coon interpreta Nora Durst, funcionària que observa com el seu marit i els seus dos fills s’esfumen de la capa de la Terra de la nit al dia. Encara que el protagonista és Justin Theroux –en el paper de Kevin Garvey, el cap de policia amb qui  Nora inicia una relació–, ella és per a molts espectadors el nucli emocional de la sèrie, el motiu principal per tornar, setmana a setmana, a patir de gust, amb música de la banda sonora llagrimosa de Max Richter. 

EL VUITÈ EPISODI

El millor episodi de 'The leftovers' està protagonitzat per Theroux, d’acord: és el vuitè de la segona temporada, una bogeria sublim situada en uns llimbs similar al poblat pels personatges de Perdidos en la seva última temporada. Però s’acosta perillosament al nivell el sisè de la primera, amb un clímax imponent en què el personatge de Nora feia disparar-se al pit vestida amb una armilla antibales. És un moment intens. Però no hi ha res que espanti Carrie Coon, al contrari. Deia en una entrevista amb la revista New York: «M’apunto a tot el que se’m demana. El que m’atrau més ara mateix és el que suposa alguna classe de desafiament».

Els requisits emocionals del seu personatge a Fargo, la cap de policia Gloria Burgle, no resulten, almenys pel que es veu fins ara, tan salvatges. Burgle és una mare soltera una mica ingènua (confia en la bondat intrínseca de l’ésser humà), a la qual segurament tocarà madurar mentre investiga un insòlit nou cas..

UN MATRIMONI ARTÍSTIC

Rodar una sèrie acaparadora de premis amb repartiment de luxe ja devia ser un atractiu suficient, però potser Coon va acabar a Fargo atreta per poder ser cap de policia, com ho va ser el seu rebesavi a Akron, ciutat d’Ohio on s’han criat diverses generacions de la seva família.

De petita, li van ensenyar a valorar les experiències per sobre de les coses materials. La seva mare és infermera d’urgències i el seu pare portava una botiga familiar d’accessoris de cotxe; ara és conserge d’un museu d’art.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

En lloc de perseguir la fama, Coon ha perseguit, com dèiem, el desafiament. Ni tan sols ara viu a Los Angeles o Nova York, sinó a Chicago, a la zona de Wicker Park. Comparteix la seva vida amb l’actor i dramaturg Tracy Letts, a qui va conèixer mentre representava l’obra '¿Qui tem Virginia Woolf?', primer a Chicago, després a Washington DC i, finalment, pel 50è aniversari de l’obra, a Broadway, on tots dos van ser nominats al Tony. Ell –que també interpreta el personatge del director de la CIA a 'Homeland'– el va guanyar i no és l’únic premi important de teatre que ha aconseguit: va obtenir un Pulitzer per escriure Agost, adaptada al cine el 2013, amb Meryl Streep i Julia Roberts. 

Coon & Letts són un duo d’insultant talent, un parell d’artistes exigents que no solen acceptar papers a la lleugera. (Coon va debutar en el cine amb 'Perdida', de David Fincher). Són iguals en la seva ben entesa ambició, però no en el seu sou. Com va dir ella en una entrevista recent amb 'The New York Times': «Tracy mereix fins a l’últim penic que guanya. Però la diferència de salari m’indica com funciona el sistema. Ens queda molt camí per fer. Hi ha bastanta disparitat».