L'edat de ferro

Tinc la sensació que tots, dones, homes i viceversa, passem per diverses etapes que poc o res tenen a veure amb els anys que anem complint. La sensació que aquestes edats a vegades et passen totes alhora i que hi ha gent que, per més que ho vulgui, no passarà mai per cap d’elles. Per això no tenen res a veure els anys amb fer-se gran ni amb calcular la vida en voltes al sol. Però sí en edats. En les voltes que hagis donat a les coses. I sobretot, en coses que t’hagin pogut passar. Per la vida, per la ment i pel cor. 

Negaré que ho he escrit, però un servidor se sent en l’edat de ferro. És una edat presumptament forta, però terriblement fràgil en contacte amb el fred acer del destí, sempre inexorable i inoxidable. Jo ho reconec, si no em cuiden, em rovello, em doblego i em trenco amb facilitat. I és que tinc tendència a creure’m més invencible del que realment soc. Però suposo que per aquesta raó existeixen els cops de la vida, per recordar-te que no t’has d’allunyar mai gaire del taller emocional que suposa un altre que t’estimi molt i, sobretot, que t’estimi bé. 

En l’edat de ferro et sents més jove que quan eres jove però estrenant una experiència que no sabies que tenies. De sobte et trobes empenyent carros que no sabies que podies liderar. I també se’t deixa d’escoltar en altres temes en què abans creies tenir alguna autoritat. I s’ha de recordar que t’equivoques igual. O fins i tot més. Però això és el que té arriscar-se a no quedar-se quiet, a voler avançar. Que en ocasions et trobes on no volies i has de fer marxa enrere. 

Per això, inaugures l’edat de ferro quan aprens que una mentida a mitges té molt menys recorregut que la veritat. Saps que fa el mateix mal, sí, però no podreix. I saps que sana, també, perquè ajuda a cicatritzar. 

En l’edat de ferro tot sembla que torna, encara que sàpigues que mai ha sigut del tot així. És la sensació de baixar per una escala de cargol. Tornes sempre al mateix lloc, però una mica més avall, sempre una mica pitjor. I amb la intuïció que sempre t’hauràs deixat coses importants al pis de dalt. Però tu no pots fer cap altra cosa que seguir baixant esglaons, de dos en dos i fins i tot de tres en tres. 

En l’edat de ferro ja no parles de tuguris, sinó de restaurants. El paladar abdica en l’estómac i ja no et preocupa el menjar tant com la digestió. M’expliquen els que ja han passat a la d’or que després hi ha l’intestí, però encara no em noto allà. El que sí que noto és que els mesos comencen a durar dies i els dies, a penes hores. L’edat de ferro és l’últim tren per començar a cuidar-se. Si no ho has fet abans, és clar, que seria l’ideal i recomanable. Però si has sigut com jo, dels que solies deixar-ho tot per a l’últim moment, això no seria una excepció. Així que t’apuntes a la vida sana i comences a descobrir que de sobte divertit és sinònim de prohibit. I ho entens tot més. 

Arribats a l’edat de ferro, els piropos ja no te’ls creus. T’has passat prou hores davant el mirall per saber que el que hi ha és el que veus, i vigila de no menysprear-ho perquè segurament només pot anar a pitjor. Els agraeixes, sí, amb un somriure i sense menystenir el criteri aliè, però penses que tard o d’hora aquest afalac se t’oblidarà. 

Les crítiques ja no són constructives o destructives. Ara les divideixes entre útils i inútils. Les que et serveixen per millorar i les que no. Les que busquen fer-te mal per fer-te mal i les que pretenen fer de tu una persona millor, millor tu. I aprens a discernir entre una i altra amb tremenda lucidesa i facilitat. T’afecten menys les que no serveixen i incorpores abans les que sí. I sobretot, les que no tenen denominació d’origen, venen sense certificat d’autenticitat. No és cert que a certa edat no es pot canviar. Això és radicalment fals. Ens ho han venut així qui volia que ens quedéssim igual. I qui et demana que no canviïs mai t’està demanant que deixis de respirar. Això serveix per a gent del carrer, amics i parelles de veritat. 

L’edat de ferro es caracteritza també per les batalles. No les que expliques, que també, sinó les que de sobte et toca afrontar. No és que es redueixin, al revés, diria que s’intensifiquen i t’hi jugues cada vegada coses més importants. El que sí que passa és que de sobte aprens per quines batalles val la pena lluitar i per quines no. Quines depenen de tu i quines són pastura dels passos perduts, perquè amb l’edat de ferro aprens que el temps fa la feina bruta per tu, el que jo anomeno entrar en Mode Rajoy. 

Si no ho has viscut, no et puc descriure què et passa quan t’enamores d’algú que, sense tenir els teus mateixos anys, es troba en la mateixa edat. El que sí que puc compartir amb tu és el més important que et passa quan entres en l’edat de ferro: sense saber encara realment el que vols, saps molt abans el que no vols. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

I el que no vull és passar un cap de setmana més sense ser el teu marit i tu la meva dona. 

Així que, si tu també ho vols, agafa’t que ja hi anem, agafa’t  que ja està.