El trident d'Olot RCR

Res indica a l’exterior de l’Espai Barberí, ubicat al carrer de Fontanella d’Olot, que sigui el cau dels millors arquitectes del món. Sembla el que va ser, la vella foneria que va modelar les campanes de la catedral de Girona i el Crist del Tibidabo. Falten poques hores perquè Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta (RCR són les inicials dels noms) volin al Japó, a recollir dissabte el Pritzker al palau Akasaka de Tòquio. 

    

A dalt, el trio resol assumptes urgents i ultima el discurs d’acceptació –«¿arquitectura conceptual?», «no, conceptual, no»– en veu baixa, com si no volguessin profanar el silenci (ningú crida, res sona, els empleats duen espardenyes xineses). Només s’aprecia un caos controlat sobre la seva taula de treball, ocupada per llibres, esbossos i papers.  

  

Sota els seus peus hi ha l’hangar travessat per una cortina d’acer on munten els workshops, i entre faigs i falgueres, el Pavelló dels Somnis, el sancta sanctorum, el prisma de vidre en el qual germinen les seves millors idees. A l’entrar-hi, la mirada s’enfila cap amunt. I això –mirar cap amunt– resulta estrany, perquè l’obra de RCR sempre ha tensat l’horitzontal. «Hem començat a mirar els núvols», desconcerta Ramon Vilalta. I explica que això els passa des que el 2010, al complir ell 50 anys, es va fer dolorosament conscient que el seu pare havia mort a aquella mateixa edat, i que poc després va morir la dona de Rafael Aranda [Montse Mayans], amiga de tots dos des de l’institut, «la quarta» de l’equip. Aleshores va comparèixer la vertical, que és la direcció de la pregària. «Encara no n’hem parlat entre nosaltres –admet–, però començo a veure la realitat menys real del que la veia». 

    

Mentre aquesta mudança que s’aprecia al Pavelló està en estat embrionari, el Pritzker premia l’obra feta. Una producció amb creacions cabdals com el restaurant Les Cols (Olot), el Celler Bell-lloc (Palamós), la Biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver (Barcelona) o el Museu Soulages (Rodez, França). A judici d’alguns dels seus col·legues catalans, no juguen a la mateixa lliga que Oscar Niemeyer, Frank Gehry o Norman Foster, anteriors pritzkers. Per a altres, no hi ha discussió. «Són magnífics –valora Ricardo Bofill–. Projectes minimalistes, escriptura depurada, materials essencials, integració al lloc». I Carlos Ferrater s’hi apunta: «La Carme, el Rafael i el Ramon han obert un nou camí en què l’arquitectura es manifesta com un fet artístic».  

  

 En aquesta partida, ells treuen la carta de la humilitat. Carme Pigem somriu –sempre somriu– i assegura que, a l’atendre la trucada que els notificava el premi, li va sobrevenir una emoció semblant a la que va experimentar el 1987, quan, tots tres encara a la universitat, els van comunicar que havien guanyat un FAD d’interiorisme per una intervenció que va convertir una nau industrial d’Olot en una botiga. 

PICAR PEDRA

Ben mirat, aquesta reacció sòbria –com els seus edificis– s’explica donant un cop d’ull als seus antecedents. No eren cadells de la burgesia catalana. A casa van veure picar pedra. La família de Rafael Aranda (Olot, 1961) va emigrar de Villanueva de Tapia (Màlaga) a la capital de la Garrotxa el 1959. «Només comptaven amb les seves pròpies mans», subratlla ell. La mare era obrera d’una fàbrica, i el pare, un paleta que invertia tots els caps de setmana a construir obres casolanes. Aixecava una casa, la venia per comprar un terreny, i amb els diners en feia una altra, i una altra més. «Tots els seus passos es van encaminar al fet que jo pogués estar en un altre nivell, a arribar més lluny. Per aquesta circumstància vaig ser fill únic», explica Aranda, que va donar un cop de mà en aquelles obres tots els estius. «El primer sentiment que vaig tenir al saber la notícia del Pritzker va ser recordar d’on vinc».

  

  

A diferència d’ell, els Pigem-Vilalta  –sí, parella des de la universitat– estan arrelats a la terra volcànica. El pare de Carme Pigem (Olot, 1962), fill d’un moliner, tenia un taller d’enginys elèctrics. Feia microcentrals i, entre els seus molts invents, va crear un artefacte per fer explotar crispetes. A ella, la petita de les seves dues filles, sempre se l’emportava a les fàbriques. «El meu pare és un home pràctic, i la meva mare, òrfena des de molt jove, tenia una especial sensibilitat per a la bellesa. Va treballar en un despatx, va ser locutora de ràdio i va portar el negoci d’un cosí».

    

I el seu marit, Ramon Vilalta (Vic, 1960) va créixer amb els seus pares i avis paterns a Manlleu. La seva mare es llevava a les 5 per treballar en una filatura i el seu pare era un muntador [mecànic] apassionat pel dibuix. Tant, que a l’acabar la jornada anava volant a l’Escola Massana. «Jo associo els caps de setmana a la taula del menjador plena de quadros i d’olis i a la meva mare dient que s’havia de menjar», explica. Als 40 i tants, el pare es va posar a estudiar Belles Arts, va fer oposicions i al complir els 50 va obtenir una plaça en un institut d’Olot i va morir. «Segurament per tant d’esforç», opina Vilalta, que ha penjat els seus dibuixos d’anatomia en un gran pany de paret del despatx. 

     

BARRACONS AL PÀRQUING

Als 80 s’estava fornejant la tercera generació d’arquitectes després de la guerra. Oriol Bohigas dirigia l’Escola Tècnica Superior de Barcelona, un temple laic en què oficiaven els sacralitzats Rafael Moneo, Federico Correa o Joan Margarit. Però a ells, els de comarques, els va tocar anar a l’Escola Superior del Vallès.

 

   

«¿Això és la universitat?, vam dir el Ramon i jo a l’arribar-hi. Eren uns barracons en un pàrquing immens darrere del mercat de la Mancomunitat, entre Sabadell i Terrassa. ¡S’havien de tenir ganes per anar allà!», recorda Aranda. «Però per a nosaltres va sermolt important. Era una continuació de l’institut. Els professors, molt joves, també començaven», prossegueix. «Hi havia més energia que institució», afegeix Vilalta. «Era tot fresc en un lloc perdut», segons Aranda. 

    

Sí, els interessava el que feia l’Estudi PER [fundat per Oscar Tusquets, Lluís Clotet, Pep Bonet i Cristian Cirici] i bavejaven amb la revista Croquis, però al Vallès hi havia menys bla-bla-bla sobre els punts cecs de la postmodernitat i més treballar amb les mans. «Vam aixecar cabanyes, vam resoldre voladissos de palla, vam construir torres de paper. Va ser memorable», coincideixen.

    Algun company d’aula explica –amb un punt de maledicència– que el trident d’Olot no treia bones notes, que fallaven en estructura i en càlculs. «L’única preocupació que teníem era passar de curs, així de clar», afirma Aranda. «La mitjana era acabar la carrera en 12 anys, i nosaltres lavam avabar quan tocava», puntualitza Pigem. «L’escola va estar molt bé –fa un pas més Vilalta–, però on verdaderament hi va haver entrega va ser després».

NOVAMENT A CASA

Aquell «després» coincideix amb l’excitació desfermada després de sentir Samaranch, el president del COI, pronunciar la frase «à la ville de... Barcelona». Els Jocs Olímpics del 92 eren l’oportunitat per al rentat de cara més important de la ciutat, hi hauria abundant oferta de concursos públics i relativa carta blanca per innovar. Elsacabats de llicenciar anaven bojos per entrar en un despatx que es fiqués en aquelles feines. Però ells van tornar a Olot. Només tenien un únic mantra: «llibertat». Fins a l’extrem que van rebutjar treballar per a la modesta immobiliària del laboriós pare d’Aranda.  

    R.A.: No és que volguéssim ser diferents. Vam fer el que vam sentir de manera natural.

    C.P.: Va ser un «hem acabat la carrera, doncs tornem a casa».

    R.A.: Tampoc vam tenir la sensació de perdre’ns res.

    R.V.: Vam seguir el nostre camí, sense intentar ser com aquest o aquell, materialitzant les coses com crèiem que s’havien de materialitzar.

    C.P.: Si tots tres ho vèiem bé, ens sentíem amb prou força.

    R.V: La nostra il·lusió al sortir de l’escola era fer bona arquitectura, Arquitectura amb A majúscula. Hi ha gent que fa esforços importants per configurar un discurs, nosaltres vam anar fent el que ens va anar sortint i el discurs va venir després.

UN FAR HORITZONTAL

Ells es van estimar més participar en un concurs nacional d’idees per a un far a Punta Aldea, Gran Canària. Dels 300 projectes, només el seu era un far horitzontal. Van guanyar el concurs, Informe Semanal els va entrevistar i, no se sap per quin conducte, se’n van assabentar al Japó i els van convidar a competir en el projecte d’una àrea comercial en una illa. Van revalidar victòria i el 1990, quan l’economia nipona surfejava sobre una onada de iens gegant, van passar-hi un mes amb totes les despeses pagades. «Ens venien a buscar en cotxe i tot», recorda Aranda.

    

L’última setmana d’estada els van portar a un monestir a l’interior del país. Van sentir la bellesa del buit, del silenci i de l’ombra. Però alguna cosa els va commocionar: «La cel·la era un espai tancat, però a l’aixecar-nos per esmorzar,  van descórrer les mampares i va entrar la naturalesa».

    

Aquella sensació fragant la trobem a la majoria dels seus edificis. Només que «la naturalesa» és la de la Garrotxa. Alzines, aigua de pluja, camps de fajol, pedra volcànica, boira, roures. «Intentem indagar allò que hi ha darrere del que ens és pròxim i fer-ho florir», sintetitza Pigem. Només la crisi els ha desenganxat del món ultralocal. «Els últims set anys tot ha estat mort», afirma Vilalta. Per aguantar l’estructura del despatx en plena debacle van acceptar encàrrecs de França, Bèlgica i fins i tot de Dubai.

REACCIONS VOLCÀNIQUES

Aquesta militància en el paisatge, tot s’ha de dir, no és prou valorada per tots els seus veïns. El Centre Cívic de Riudaura (1996), un dels primers encàrrecs públics que van rebre, va ser clausurat durant anys i va estar a punt de ser demolit. I el 2003, RCR va presentar l’avantprojecte per renovar el Firal –enclavament de les fires de bestiar al segle XVI– i el Firalet, el passeig que passa per l’ajuntament. El 2006, van començar pel Firalet, amb una proposta de «diàleg amb l’entorn volcànic» (paviment de pedra basàltica, evocació de les colades de lava), i a l’acabar, quatre anys i 2,3 milions d’euros després, es van aixecar les destrals. Que si de nit era «massa fosc», que si el paviment rugós era un empipament per anar amb el carret de la compra, que si el llis no aguantava el desgast dels vehicles. El consistori del convergent Josep Maria Corominas va calmar la tempesta confiant la segona fase –la del Firal– a un altre estudi.

    

L’alcalde Corominas, al telèfon, ho justifica per la via tècnica. «En uns temps en què les contractacions municipals són un assumpte enormement delicat, els serveis jurídics van aconsellar sotmetre aquesta fase a concurs». «A mi, personalment, m’agraden –jura el regidor–. I per a la ciutat són un autèntic orgull». Ja, ¿però com es va sentir al conèixer la notícia del Pritzker? «Ells ja eren coneguts, des de fa cinc anys venen als seus workshops d’estiu arquitectes de tot el món –diu–. Ja hi haurà una altra oportunitat per encarregar-los obra». 

    

Sort que el conseller de Cultura, Santi Vila (PdeCAT), va corregir dijous passat la miopia olotina amb l’anunci que la Generalitat els encarrega el pavelló català de la Biennal de Venècia del 2018. «El pitjor que li pot passar a qui es dedica a fer coses és resultar indiferent», dribla Vilalta. «A nosaltres ens encanta viure aquí, portem Olot pel món, però d’una manera voluntària no volem entrar en això», afirmen.

   

INTERIOR / EXTERIOR

El que volen és continuar treballant com volen fer-ho. I si hi ha un interès del qual no s’aparten mai és el de «la relació entre interior i exterior», tant si fan una guarderia com si fan un crematori. I per això fan servir un catàleg escàs de materials. Pedra, acer, aigua. «Si el material no grinyola, aleshores apareix l’espai», han dit alguna vegada. «Som elements de la naturalesa –prossegueix Pigem–, però a poc a poc ens hem anat desnaturalitzant». A parer seu, l’arquitectura va néixer per donar abric contra les inclemències del temps, però una altra cosa és desvincular-nos de la terra. En la mesura que el projecte ho permet, volen que «l’interior tingui condició d’exterior».

  

  

El presumpte propietari, és clar, ha de fer un canvi de mentalitat. «Que noti que l’hivern és hivern i porti més capa d’abric», proposen, per a alegria dels ecologistes. I potser per això una de les crítiques que els fan és que no pensen en l’habitabilitat; o el que és el mateix, en el confort dels humans. «Per a nosaltres l’arquitectura no és l’estoig d’una funció», explica Pigem. «A veure, que això s’interpreti bé, Carme –hi intervé Vilalta–; parlar de funció és consubstancial a l’arquitectura, però hi ha gent que la llegeix d’una manera tancada i estricta». En tot cas, es troben més còmodes al parlar de la bellesa. Parin l’orella:  

    C.P.: La bellesa és harmonia.

    R.V.: És una cosa primigènia. No es pot explicar amb paraules. Sents una cosa que no hi cap en la raó.

    C.P.:  I hem entès la bellesa des de l’essencialitat. Ens agrada que les coses siguin com són. En aquest sentit, bellesa té a veure amb puresa.

    R.V.: Per això ens agrada tant la cuina japonesa.

    R.A.: D’alguna manera busquem que la persona que entra en un espai nostre s’emocioni.

    R.V.: Que el seu cos ho senti.

    C.P.: Que experimenti una cosa semblant al que provoca una obra d’art.

    R.V.: Una reacció més química que mecànica. Intransferible, personal.

    R.A.: Per això a vegades parlem d’atmosfera. Però, compte, sempre té a veure amb el programa. 

    R.V.: A cada pregunta que ens plantegem, treballem des del no-res, des del buit, sense a priori.

EL TRIANGLE ÉS PERFECTE

No hi ha cap curiós que no els pregunti com es pot crear a partir de tres caps (en especial, quan dos comparteixen coixí). ¿Han vist la fluïdesa del diàleg anterior? Doncs això. Algú els ha comparat encertadament amb un trio de jazz. Un toca l’estàndard i els altres dos l’engrandeixen amb les variacions.

 

   

Vilalta, en pla pragmàtic, assenyala que ser tres els ha permès una capacitat de moviment que ha evitat perdre l’equilibri. «La Carme i jo no hem deixat mai soles les nenes –tenen dues filles, una de 16 i una altra d’11 anys–,

o les hem portat amb nosaltres, o ens 

hem dividit les tasques. Jo em quedava amb elles i la Carme viatjava amb el Rafael, o al revés». I en un pla metafòric, prossegueix, «el triangle és una estructura potentíssima; molt més rígida que el quadrat». Han parlat, parlen, i parlaran molt i, segons Vilalta, «davant de qualsevol reflexió, el dos contra un fa que el tercer acabi reconeixent la idea».

    

Però, ¿què aporta cada un? «Aquesta pregunta acabem no contestant-la mai», s’afanya Pigem (segons alguns, el cervell de la trinitat). «Crec que té a veure més amb el signe –fa broma el seu marit–, el Rafael i jo som Taure, i la Carme, Àries». Dos de terra i una de foc. ¿No diguin que no és volcànic? Aranda es posa seriós: «Cap dels tres és molt d’una cosa». «El que tenim és química –concluye Vilalta– i per química em refereixo a dissolució».

    

Notícies relacionades

HABITAR UNA OBRA D'ART «Visc i treballo envoltada de bellesa»

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Una dissolució d’alta densitat creativa.