Félix de Azúa: "Tots sabem que això del futur s'ha acabat"

Fa sis anys que el barceloní Félix de Azúa se’n va anar a Madrid, va crear una família quan li tocava ser avi i des d’allà no ha fet més que dirigir tocs de botzina contra els seus nyerros i cadells particulars. Se’l pot estimar i pot molestar, molt: especialment perquè la moderació no va amb ell a l’hora d’explicar Catalunya a la capital espanyola. On no hi ha discussió possible és en la seva excel·lència lectora, que acaba de servir al llibre 'Nuevas lecturas compulsivas' (Círculo de tiza) i que com el seu títol indica és la continuació d’un volum que l’autor va publicar el 1998 a Anagrama. I poden haver passat anys, però la seva passió per la literatura segueix tenint el mateix ímpetu i rigor. Els textos van aparèixer en diversos mitjans digitals i analògics, EL PERIÓDICO inclòs.

Vostè va publicar dues autobiografies una mica esbiaixades i espe­cials. ¿Aquest llibre que parla de les seves lectures podria ser complementari d’aquelles? 

Jo més aviat el veig com un llibre d’autoajuda. Llegir bé és molt difícil, en contra del que es creu. La gent pensa que és qüestió d’agafar un llibre i que t’agradi o no. Per llegir bé s’ha d’aprendre, i és difícil perquè hi ha molt pocs mestres. Jo n’he tingut de molt bons.

¿Com qui? 

Bé, els màxims van ser Juan Benet, Rafael Sánchez Ferlosio, Agustín García Calvo i Juan García Hortelano. Jo no tenia cap pretensió, simplement els deia: «¿Què he de llegir?». Si suggeries Teophile Gau­tier, el mestre deia: «Millor Proust». El mestre t’evita perdre temps. Després, quan ja has après, el pots perdre i llegir novel·les policíaques estupendes. Es tracta de saber veure què és el perdurable i admirable. Això és aprendre. 

¿Constata que ara hi ha menys ­mestres? 

Sí, però per una raó molt comprensible: ara la presència física es fa molt difícil. Abans estàvem tots barrejats. Als 20 anys, gent com Molina Foix, Javier Marías, Fernando Savater o jo mateix anàvem a casa d’aquells mestres, 20 anys més grans que nosaltres i ens bevíem el seu whisky. Ara això és impossible, els xavals utilitzen mestres electrònics que, de moment, s’han revelat bastant incompetents. 

A Amazon és un algoritme el que et recomana les lectures. 

Doncs jo em segueixo quedant amb aquella llibreria on el llibreter coneixia bé els teus gustos i t’obria nous camins. Les recomanacions d’internet em fan riure. Si t’ha agradat Proust, t’agradarà Balzac. Per descomptat, però quin descobriment és aquest.

El que mai t’oferirà un programa informàtic és emoció. Aquí no ha pretès ser acadèmic.

He procurat condensar el meu propi entusiasme a veure si el contagio una mica. I és clar, no és acadèmic perquè la universitat t’ensenya el que un llibre és però mai el seu significat profund. Ensenyar aquesta figura és la tasca de tota una vida. 

Henry James, George Orwell, T. S. Eliot, Montaigne. ¿Són una espècie de cànon? L’ aviso que les llistes són un dels principals ganxos a internet. 

No pretenia fer un cànon. Hi ha llibres que m’agraden molt i no m’atreveixo a parlar-ne. Em fan por. 

¿Com quins? 

La Bíblia, per exemple. És una lectura fonamental que els escriptors anglosaxons cultiven moltíssim i se’ls nota. Nosaltres no la tenim. Jo acostumo a llegir la Bíblia protestant espanyola en la versió de Casiodoro de Reina. És meravellosa. Castellà del segle XVI. És com si Cervantes l’hagués traduït. 

Parla d’inocular el virus de la lectura. Però ¿com fer-ho quan les noves generacions només semblen interessades per la velocitat? ¿Com seduir-les? 

M’agradaria creure que d’aquí cinc o deu anys les coses hauran can­viat, perquè els aparells que ara tenim ens semblaran rudimentaris i toscos. Potser les tauletes semblaran llibres de veritat amb un tacte similar i es podran passar pàgines. Però ara per ara la lectura és una lluita perduda encara que el llibre segueix sent indestructible. 

Se sol dir que lectors, els bons lectors, mai han sigut majoria. 

Suposo que Paco Rico ens diria ara quanta gent va llegir el Quixot al seu moment. Molt poca, segur. Així que si ara tornem a les xifres del segle XVII tampoc passa res. L’altre dia vaig llegir un article sobre la fira del llibre que deia que els autors literaris que venen més arriben a xifres de 80.000 o 100.000 exemplars, però que algú que es diu Leónidas Prepucio, o una cosa així, un bloguer i presumpte poeta, n’ha venut 125.000. Contra això no es pot lluitar, s’ha de deixar on està i nosaltres seguir com si res en el nostre reducte d’aficionats. Amb la literatura eterna. 

¿Eterna? 

Eterna vol dir que un es commou exactament igual amb l’Antígona de Sòfocles que amb l’última pel·lícula de George Clooney. 

Eterna i ens prepara per a la mortalitat. 

És clar, jo acostumo a dir que llegir és ser partícip del món dels morts. Vivim en un present perpetu. Aquesta actualitat no ens permet traslladar-nos al passat, només molt poques vegades, en sèries de televisió com Joc de trons. 

Un passat desvirtuat. 

Exacte. Tampoc hi ha futur. Tots sabem que el futur s’ha acabat. 

¿És aquesta la característica de la nostra època? 

És clar. Els meus avis eren molt creients, com tothom en aquella època. Els creients tenien com a futur ni més ni menys que l’eternitat, i això és una gran diferència amb aquest moment. En el present tenim el que ens envolta, un gran enrenou sorollós amb les eleccions a França o l’última d’Esperanza Aguirre. I després, hi ha els morts. Que estan aquí quiets i no molesten a ningú. I quan un llegeix Sòfocles, Shakespeare, ­Dickens o Proust el que fa és trucar a la tomba: «Toc, toc». «¿Qui hi ha?» «Un lector». «Ah, passi, passi». 

És una idea commovedora. 

Hauria de donar esperances. 

¿I es podran transmetre al futur?

Jo crec que sí. Tinc una nena de 5 anys. No l’obligo a llegir en absolut. Li encanten les tauletes i la televisió. Però si tu li llegeixes un llibre i li dius: «Llavors el mag va saltar per sobre de l’horitzó» i li expliques què és l’horitzó, ella deixa de ser un subjecte passiu perquè en la lectura es pot preguntar i ­intervenir. 

La idea que estem en un final d’època està al centre del nostre discurs. ¿No hauríem de revisar-lo? 

Doncs jo vaig més enllà. Aquest no és un final d’època. És un final d’era. Un canvi d’era és una cosa brutal. N’hi ha hagut molt pocs.

¿M’explica la diferència?

Un final d’època és el pas del romànic al gòtic, un canvi brutal. Però un canvi d’era és més substancial. El canvi d’era més fonamental en el gènere humà és el pas del paleolític al neo­lític. El pas de les tribus caçadores nòmades amb ­déus orgànics com el riu o l’arbre al neo­lític amb societats agràries establertes que construeixen ciutats i intenten coses tan fonamentals com la paternitat, perquè els fills abans no eren de ningú. Un altre canvi és el pas del paganisme al cristianisme. 

¿I ara què som, homes de les cavernes, o éssers més evolucionats? 

Doncs jo diria que la primera cosa. Estem entrant en una era, l’era digital, en la qual som primitius. Ens sembla que som molt moderns però és al revés. Això és el que ­deia als meus alumnes quan donava classes. S’enfadaven i obrien la boca quan els deia que ara la vida és pitjor que a l’edat mitjana. 

Aviam, doncs jo aquí també obro la boca. 

A veure, avui hi ha coses molt bones, sens dubte. Com els analgèsics que eliminen el dolor. Però la vida als pobles era més assossegada i molt més sàvia. 

Per als pagesos treballant de sol a sol potser no. 

Sí, és clar, però amb el que s’han de comparar és amb els cinc milions de refugiats que actualment malviuen als camps. Si mires els miserables, mira els d’ara. A l’edat mitjana podíem aixecar catedrals com ­Chartres finançades per tots, pels pobres i els rics, per reunir-s’hi. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿No val la  Sagrada Família?

Aquesta és una altra història (riu). Ens la construeixen els turistes, ­nosaltres som incapaços de cons­truir res col·lectiu.