Catalunya plora

Avui em permetreu que parli en nom de qui no em correspon. Avui, si no us importa, deixo de banda els altres temes, simplement, per plorar. Perquè avui ploren tots els catalans. Indepes i no indepes. Nascuts aquí i nascuts allà. Amics i enemics. I per això m'atreviria a dir que els que no se senten catalans, també. Aquest divendres va morir Carles Capdevila. I a mi se m'entelen les lletres… i les ganes de parlar de res més.

Catalunya plora. No aniré ara d'amiguíssim del Carles, perquè no ho vaig ser. Ja hi ha els seus amics de l'ànima, els de debò, els que van estar donant-li suport al llarg de la seva malaltia. No, definitivament jo no era més que un conegut per a ell, com a màxim un conegut amb qui reia una estona de tant en tant, però no vaig ser un dels seus millors amics. El que sí puc dir és que sempre m'he penedit de no haver-ho sigut.

El perquè de les coses

Em queden pinzellades inconnexes d'algunes de les nostres trobades en forma de records. Entre les últimes, una entrevista que em va fer el gener del 2014 i una tertúlia en la qual vam participar junts en vigília del Sant Jordi 2016, un altre en què ell, literalment, va arrasar. I absolutament en tots aquests records, existeix un denominador comú. La seva capacitat d'escoltar no ja les paraules del proïsme, perquè aquestes se les emporta el vent. El Carles escoltava la vida.

El Carles escoltava el seu entorn. I és que el Carles buscava les causes. No només atenia al què, sinó sobretot al perquè de les coses. Per alguna cosa va ser filòsof abans que periodista. I això sí, després, ho sabia expressar, relatar, dibuixar, com ningú. Negaré que ho he escrit, però reconec que em vaig arribar a subscriure al diari en què ell escrivia, simplement, per no perdre'm ni una de les seves columnes. També perquè ell el va dirigir en les seves millors èpoques. Recordo que la nostra agència li va fer una de les seves primeres campanyes, i me'n recordo de la seva cara d'estupefacció quan li vaig reconèixer que de les seves pàgines m'agradava tot menys la línia editorial.

El Carles escoltava el proïsme. Ser entrevistat pel Carles era una experiència per la qual jo hauria arribat a pagar. Sí, val, ho dic ara que ja no hi és. Però és que el paio feia que et deixessis anar a vegades ni tan sols amb una pregunta, sinó amb un mig somriure, estil no sé si estic entenent el que estàs volent dir. I no li calia res més. La seva curiositat i la seva tolerància davant les idees oposades, tot tamisat amb la seva ironia i la seva capacitat innata de fer-te arribar a un titular.

Divertidíssimes conferències

El Carles escoltava els pares. Ens queden les seves lliçons en forma de divertidíssimes conferències . Si encara no les has vist, fes un volt per Youtube i busca el seu nom. Disfrutaràs. La seva capacitat de desdramatitzar i alleugerir la responsabilitat del que estrena prole, van ser més que antològiques. Un altre cop, el relleu generacional, la idea de transcendència, la immortalitat. Paraules solemnes i pesants, que de cop i volta es feien més lleugeres a la boca del Carles, per la qual t'identificaves des del minut zero. I per això semblaven monòlegs còmics, quan en realitat eren el més semblant a la realitat, res de pura coincidència. Va fer el mateix amb la seva malaltia. I la va tornar a clavar.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El Carles escoltava Catalunya. Aquesta que avui el plora. I em consta que li feia mal veure-la així. Però d'això més val que en parlin els seus amics de sempre, que en deuen saber més.

Jo només sé que aquest matí tenia pensat escriure sobre altres coses, i no he pogut apartar la vista de la notícia de la seva mort. I m'he quedat fotut primer, perquè s'ha mort Carles Capdevila. Punt. Ni més ni menys. Descansi en pau. Segon, perquè sempre em fot que es mori qui és exemple de vida. I tercer, perquè sí, és veritat que seguirà vivint a través dels seus articles, llibres i conferències. Però el tercer motiu, el més egoista, és perquè ja no podrà escriure'ns-en més.