DOCUMENTS INÈDITS DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT A L'EXILI
Els dimonis de Tarradellas
A pocs mesos que es compleixin 40 anys del retorn de Josep Tarradellas a Catalunya, apareix 'El guardià de la memòria', un llibre amb escrits del president en què revela vivències i opinions sinceres i no sempre amables d'alguns grans noms del panteó català.
Periodista. Guionista d‘El 23-F desde dentro’ (premi Ondas 2001) i coautor d‘El 23-F a Catalunya’
ver +
Agost del 1965 a Saint-Martin-le-Beau, la localitat francesa en què viu exiliat Josep Tarradellas. El president de la Generalitat republicana rep una trucada telefònica del director de la sucursal de Société General a Tours. Hauria d'acostar-se a l'oficina bancària com més aviat millor perquè de la seva caixa de seguretat llogada n'està sortint un líquid estrany que s'ha introduït en altres cofres. L'endemà, Tarradellas recorre els 20 quilòmetres que separen Saint-Martin de Tours. Allà l'esperen el director de l'oficina bancària i cinc empleats. Obren la caixa de seguretat i es resol el misteri: l'urna de plom que contenia el cor del president Francesc Macià s'havia foradat i el formol n'havia sortit, deteriorant documents d'altres caixes de seguretat adjacents.
¿Què hi feia el cor de Macià en un banc al centre de França? L'anècdota, pròpia d'un guió dels germans Cohen, és explicada a 'Tarradellas, el guardià de la memòria' (Pòrtic), el relat de les peripècies vitals d'aquest polític a partir de manuscrits seus i d'altres documents inèdits trobats als arxius que el president va dipositar al monestir de Poblet, molts dels quals no han pogut ser llegits fins fa escàs temps per decisió presidencial.
Quan va morir Macià, el seu cos va ser embalsamat. Els seus homes de confiança, Joan Alavedra (pare de l'ara reu Macià Alavedra) i Melcior Font, van decidir guardar el cor del president finat en una urna dipositada al Palau de la Generalitat, «per mantenir la flama catalana». Abans que entressin les tropes rebels a Barcelona, Tarradellas va rebre l'encàrrec d'emportar-se a l'exili la caixa, que no va tornar a Catalunya fins al 1979, dos anys després del famós «ja sóc aquí», del qual el 23 d'octubre que ve se celebraran quatre dècades.
'El guardià de la memòria', escrit pels periodistes Enric Canals i Josep Maria Ràfols, conté revelacions sobre l'opinió que Tarradellas guardava de persones que van ostentar càrrecs rellevants durant la Segona República, la guerra civil, l'exili i la Transició. En més d'una ocasió, les valoracions sorprenen per la seva duresa. En altres, el dietari del president expressa el seu estat d'ànim davant les adversitats personals que ha de superar durant la guerra civil, la contesa mundial i un ostracisme de 38 anys plens de pobresa, persecució, aïllament, incertesa i dignitat.
COMPANYS, «AMARGAT I DESLLEIAL»
Al cap d'un any d'esclatar la guerra civil, Tarradellas critica en el seu dietari l'actitud de Lluís Companys, del Govern del qual ell és conseller en cap: «Tinc la impressió que el president, en aquests moments, està fent potser tal vegada inconscientment, la política que la UGT i el cònsol de l'URSS li estan marcant (…) Ell, que està acostumat a l'adulació i la popularitat i que les seves ordres no són ni tan sols discutides, se sent humiliat i terriblement amargat». Mesos després, insistirà: «No crec en la seva lleialtat. No juga net. Una vegada més estic segur que entre ell i els comunistes hi ha un acord».
Els comunistes integraven un dels col·lectius més odiats per Tarradellas, juntament amb els anarquistes. En els seus escrits, ja a l'exili, veu una influent mà roja en les decisions de personalitats de l'oposició antifranquista com Anton Cañellas, Maurici Serrahima o els fundadors d'Òmnium Cultural. El 27 de febrer de 1939, poc abans de travessar la frontera, a Figueres, parla amb ministres de la República que s'han reunit al castell de Sant Ferran i escriu la seva última anotació sobre la guerra: «Això no és un Govern sinó una colla de ximples i covards. Dintre del castell, amb bon menjar i ben guardats, sense veure la gran tragèdia, tot és fàcil i bonic».
ESCARRÉ, INSPIRADOR D'EL VALLE DE LOS CAÍDOS
L'abat Aureli Maria Escarré ha passat a la història, sobretot, per les seves declaracions al diari 'Le Monde'en què va manifestar el seu absolut rebuig al franquisme. Aquella entrevista li va costar un exili que mereixeria la seva canonització laica; va acabar sent el símbol del compromís de l'Església catalana amb la lluita per les llibertats individuals i col·lectives del país. No obstant, la realitat era una mica més complexa, com recorda 'El guardià de la memòria'.
Escarré presumia als anys 40 d'intimar tant amb Franco que fins i tot li deia Paco i que aquest va quedar tan entusiasmat amb l'escolania que li va demanar que l'assessorés per formar nens cantaires a l'abadia benedictina (el mateix orde que Montserrat) d'El Valle de los Caídos.
Tarradellas va desconfiar del canvi d'actitud que Escarré va mostrar cap a la dictadura els anys següents, coneixedor de la fama d'autoritari que l'abat tenia entre els seus germans de comunitat. «Montserrat està sota la influència forta de comunistes i progressistes així com per vells polítics del passat que somien amb una restauració monàrquica», va escriure el president el 1964.
ELS «FRANQUISTES» D'ÒMNIUM
També va recelar molt el president a l'exili dels fundadors d'Òmnium Cultural, una de les entitats que en l'actual procés remen amb més afany a favor de la independència. Segons el seu parer, els hiperactius promotors d'Òmnium recaptaven uns diners entre els catalanistes de fora i de dins de Catalunya que, si anaven a les seves arques, era en detriment dels partidaris de la restauració de la Generalitat, com ell, que va viure greus dificultats econòmiques. A més, estava convençut que l'entitat estava infiltrada pels comunistes, malgrat el passat condescendent amb la dictadura que, al seu parer, havien tingut alguns dels seus caps visibles. «Són catalanistes a Barcelona, franquistes a Madrid, serveixen fidelment el règim i, al passar la frontera, es presenten com a ultranacionalistes».
Per llimar les asprors, Josep Andreu Abelló va propiciar un sopar de Tarradellas a París amb l'empresari Joan Baptista Cendrós, secretari general d'Òmnium. El president li va exigir que tanqués l'«ambaixada» que l'entitat acabava d'obrir a la capital francesa perquè distorsionava la imatge dels catalans a l'exili. Cendrós, que el 1966 es va autodefinir com «un nazi català que pensa que tot el que es faci per matar els castellans és bo», es va afartar del sermó de Tarradellas i li va deixar anar: «Mireu, president, us ho diré d'una manera ben catalana. El pis de París l'hem obert perquè a mi m'ha sortit dels collons. ¿Sabeu quan el tancarem? Quan a mi em surti dels collons». El cavaller Floïd es referiria després a Tarradellas com «el foll de Saint-Martin-le-Beau».
AMB PUJOL, AMOR A PRIMERA VISTA
Per eludir la censura i burlar la policia, Tarradellas i els seus corresponsals a l'interior es van posar pseudònims. Ell, per exemple, es feia dir Albert; Joan Triadú era Astúries; Joaquín Ruiz-Giménez, Granada; Josep Benet, Cervera; Pere Duran Farell, Caldes, i Jordi Pujol, Saragossa, perquè havia complert condemna a la presó de Torrero (Saragossa).
La primera trobada de Tarradellas amb qui seria el seu successor va ser meravellosa, segons els records de tots dos. Es van conèixer en persona el dia de Sant Josep de 1970 a Clos de Mosny. Van dinar. La sobretaula va durar fins al sopar amb uns amics. I després van estar conversant a soles fins a les quatre de la matinada. Després de la cita, Tarradellas escriu a un conegut: «La impressió que em va causar l'amic Saragossa fou ben agradable. El seu físic, les seves paraules cordials, la seva mirada intel·ligent em van produir una excel·lent sorpresa». I Pujol remata en les seves memòries: «Tarradellas era un home impressionant». L'opinió mútua dels dos polítics canviaria de forma radical amb el temps, com és ben sabut. I arribaria al seu clímax quan Tarradellas, ja retirat, va declarar el 1985 que la presidència de Pujol era pròpia d'una «dictadura blanca molt perillosa».
HASSAN I LA DEVOLUCIÓ DE CEUTA I MELILLA
L'editor Josep Fornas, l'advocat Joan Sansa, el sastre Josep Camps Coma i Claudi Martínez Girona van firmar el 1959 el pacte dels Camps Elisis. L'acord consistia a intentar aconseguir que el rei del Marroc, a través del seu llavors príncep hereu, el futur Hassan II, oferís ajuda econòmica a l'oposició antifranquista «a canvi de beneficis futurs, com la descolonització de les possessions espanyoles al nord d'Àfrica». Camps, que atenia en la seva prestigiosa sastreria de l'avinguda dels Camps Elisis el rei Mohammad V i el seu fill, va aconseguir una audiència amb aquell el 17 d'agost de 1959 a Rabat. El monarca alauita va rebre Fornas i li va assegurar que se sentia identificat amb la seva causa: «El règim franquista és una dictadura i, a la vegada, una situació contra Catalunya, que nosaltres defensem, com a nacionalistes». Però, tot seguit, el va comminar a ell i als seus amics catalanistes a abandonar les seves pretensions i a deixar en pau el seu fill.
EL MARQUÈS REPUBLICÀ
De la seva primera entrevista amb el rei Joan Carles I a la Zarzuela, Tarradellas destaca aquest diàleg:
«-Senyor, permeteu-me que us digui que he sigut, soc i seré republicà.
Notícies relacionades-Ja ho sabia. Segui, senyor president».
Nou anys després d'aquella trobada, l'exsecretari general d'Esquerra Republicana acceptaria del net d'Alfons XIII el marquesat de Tarradellas.
