Una altra dona és possible

Que la pròxima entrega de Star wars la dirigeixi una dona. És el desig de la cineasta Paula Ortiz (De tu ventana a la mía, La novia). Els seus amics riuen. Però ella ho diu de debò i molt convençuda. ¿Seria molt diferent la pel·lícula? Potser no gaire. Però una cosa està clara: «Tindria un batec, una respiració diferent».

El moment de Star wars no ha arribat. De moment. Però sí el de Wonder woman. Dirigida per Patty Jenkis, la poderosa guerrera de còmic acaba d'aterrar a la cartellera dels EUA (a Espanya arriba el 23 de juny) aconseguint el que cap superheroi en solitari ha aconseguit fins ara: una recaptació de 223 milions de dòlars, l'estrena més taquiller als Estats Units per a una cinta dirigida per una dona.

Si Wonder woman -de la qual hi ha hagut projeccions a Texas només per a dones- s'hagués passejat per l'últim festival de Cannes, potser Jessica Chastain no hauria tingut un amarg regust de boca com a jurat. L'actriu californiana va assegurar l'últim dia del certamen que els personatges femenins de les pel·lícules a competició no eren representatius ni d'ella ni de cap dona que ella conegués. «És preocupant com ens veu el món», va sentenciar. El cine acostuma a ensenyar que les dones són secundàries, sempre estan supeditades a la decisió o l'acció d'un home, són passives, inestables i, bàsicament, emocionals. «Sense el punt de vista de la meitat de la població, el relat cultural està incomplet», argumenta l'actriu i realitzadora Leticia Dolera (Requisits per ser una persona normal).

Fem un cop d'ull a la cartellera: la lolita de Demonios tus ojos, les adolescents que sospiren per un nòvio de Es por tu bien, l'abnegada mare i esposa de Plan de fuga, la maníaca de Lady Macbeth… Si ens en anem a les pel·lícules nord-americanes ens raja la testosterona: Comancheria, Trainspotting 2 o Pirates del Carib.

Siguem justos. La cartellera mostra llum també. Paula ens mostra la vida de Paula Becker, una extraordinària pintora alemanya; Marie Curie, la de la primera científica a guanyar dos premis Nobel; El cas Sloane està protagonitzat per una executiva d'alta volada que porta la batuta de tota l'acció i a la qual dona vida, precisament, Jessica Chastain; la recent El guardián invisible (que ja no està a la cartellera catalana) mostrava un cas policial comandat per una dona. I ben aviat (30 de juny) vindrà Colossal, on Nacho Vigalondo trenca totes les expectatives d'una comèdia romàntica clàssica i ens sorprèn amb una Anne Hathaway plena de poder. També ho farà Brava (7 de juliol), en què Roser Aguilar mostra el viatge als inferns d'una dona que pateix una agressió sexual; i Júlia ist (16 de juny), on la debutant Elena Martín ens narra el viatge físic i emocional d'una estudiant d'Erasmus.

Amb aquestes pel·lícules hi passa una cosa que no sempre succeeix en el cine: aproven el test de Bechdel, una prova que té l'origen en una tira còmica d'Alison Bechdel el 1984 i que suposa analitzar els films i comprovar si responen afirmativament a tres qüestions: ¿Hi ha dos personatges femenins amb nom propi? ¿Comparteixen escena i parlen entre elles? ¿La conversa tracta de res més que no sigui homes?

NI PARLEN NI TREBALLEN

Les dades de l'Associació de Dones Cineastes (CIM) són una galleda d'aigua freda. Només el 36% de les pel·lícules estan protagonitzades per dones. Només el 28% dels personatges que parlen són dones. Dels que hi treballen, només el 20% són dones. Elles són quatre vegades més propenses que ells a ser mostrades en roba interior.

«En la majoria de pel·lícules, els personatges femenins són secundaris. La imatge que es dona de la dona és molt pobre. Són submises i estan en segon terme gairebé sempre», analitza Roser Aguilar, que va compartir a les xarxes socials la guerrera declaració de Chastain. Fa unes setmanes, la cineasta catalana va revisar El gran Lebowsky, pel·lícula dels germans Coen que, al seu dia (1998), la va fascinar. «És un film mític, però no passa el test de Bechdel ni de lluny. I això passa amb moltes, moltíssimes pel·lícules d'ara», assegura Aguilar, que destaca l'habilitat de la cineasta britànica Andrea Arnold (Fish tank, Cumbres borrascosas) per mostrar «dones creïbles», no només éssers purament sexuals o mestresses de casa o patidores en general, que són les que dominen el panorama de la gran pantalla. «Hem avançat una mica. Ara sembla que fa menys vergonya dir el que pensem. Però, vaja, estem fins al capdamunt que el món audiovisual no ens representi», acaba dient.

NI UNA SOLA DIRECTORA

«Comença a calar la consciència que la dona necessita igualtat amb l'home al cine. I això és bona notícia. Però no ens podem confiar. Cal lluitar i demanar el que és just. S'ha de criticar que a les dones ens arraconen en drames o comèdies romàntiques. Aprenem el món a través del cine i la televisió, així que s'haurien de mostrar personatges femenins en totes les seves possibilitats, des de les més maques fins a les més terribles. Volem dones creïbles». La que parla és Paula Ortiz, realitzadora i professora de cine. Quan estudiava Filologia Hispànica no va donar crèdit al comprovar que el temari del Segle d'Or només incloïa dues escriptores (dues monges: Teresa de Jesús i Juana Inés de la Cruz). Més endavant, va cursar Història de l'Art i en el doctorat de cine mai va estudiar, per increïble que sembli, una directora.

«EL QUE SAPS FER»

Notícies relacionades

El perquè de la queixa de Jessica Chastain

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

La realitzadora de la radical i lorquiana La novia (film amb 12 nominacions als Goya encara que finalment en va guanyar dos) es va asseure davant d'un productor fa temps amb l'objectiu de presentar-li idees per a una sèrie de televisió. El productor va mirar els papers, la va mirar a ella i li va deixar anar: «No, no. Porta'm un drama sobre dones, que és el que saps fer». El mal regust de boca que li va deiar aquella conversa encara li dura.

També mal regust li van deixar a Ortiz dues (grans) pel·lícules recents: Elle -amb la qual Paul Verhoeven va ressuscitar a Cannes el 2016- i Lady Macbeth -l'impressionant debut de William Oldroy-. «Tinc sentiments contradictoris amb les dues cintes, en les quals hi ha una agressió sexual i la víctima acaba una cosa així com enganxada a l'agressor, una perversió que neix d'un fet perillós». Conscient que estem davant de dos reverenciats títols, Ortiz confessa que «sembla que quedes malament quan dius aquest tipus de coses».