Barcelonitat

Vinc d'una ciutat que va ser concebuda com un vinil. Amb la seva cara A i la seva cara B. L'anvers és ple de façanes modernistes, hípsters, erasmus, postureig, modernitats i modernets. Al revers s'hi acumulen trasters i males passades no previstes ni a les illes verdes d'Ildefons Cerdà. Manters, comerç, pisos turístics, saturació, preus, atur, inseguretat ciutadana. També vinc d'un lloc en què les coses et sonen perquè sembla que sempre tornen i després hi ha coses que es queden ratllades, en bucle, i semblen no poder mai sortir d'allà. Com la L9. Com la plaça de Lesseps. Com les Glòries. Com Rodalies. Com l'eterna Diagonal. Com l'aeroport del Prat.

Aquesta obra mestra qualsevol diria que viu de rendes d'alguna cosa que es va marcar el 92, encara que, per ser justos, també és veritat que té quatre o cinc singles que són els que tot turista vol escoltar. Tots compostos per Gaudí o pel Barça, que venen a ser els nostres Lennon i McCartney a nivell

planetari, a nivell global. Al turista no li parlis de la bellesa de les postes de sol Cadillac Solitario o de les braves del Tomás, perquè ni li interessa, ni t'ho comprarà, simplement perquè ja no li entra ni al cap ni al tiquet consumició. Però de turistes ni en parlem, que després semblarà que em subvenciona AirBnB.

El cas és que vinc d'una ciutat en què les coses es divideixen entre costat mar o costat muntanya. Tot està situat així. O vius a costat mar, o vius a costat muntanya. O et dirigeixes al costat mar, o al costat muntanya. Tot baixa perquè tot puja. Hi ha un costat sol i un altre, ombra. Com als mateixos toros que aquí estan prohibits. Menys mal. Negaré que ho he escrit, però estic convençut que això et configura una manera de pensar. Igual que al seu dia va existir i va triomfar el Barcelona posa't guapa, avui podem assegurar que existeix i triomfa la barcelonitat. Sí, anava a dir barcelonisme, però era massa tot el camp.

En què consisteix -per a mi- la barcelonitat. Jo diria que és la síndrome que pateix qui ha nascut en una ciutat insuperablement polièdrica, complexa i bella, no tan gran per ser considerada un problema, ni tan petitaper passar-se-la. I en què consisteix aquesta síndrome, et deus preguntar.

Barcelonitat és pensar que la teva ciutat és insuportable, però és la que més t'agrada no suportar. És trobar a faltar els seus carrers sobretot quan no els pateixes. És queixar-te per la lletjor que mostra a vegades, però viatjar pel món considerant-te barceloní abans que espanyol, europeu o català. És no entendre mai els seus canvis, siguin quins siguin, els seus hotels vela i les seves torres Agbar, però al cap de poc temps, reconèixer-los com a imprescindibles en el disseny del seu skyline. És no haver estat mai dins de la Sagrada Família. És haver visitat els seus museus i monuments només en edat escolar. És fer sempre escala per poder volar.

És intentar viure en un altre lloc, en altres ciutats, i adonar-te que, tard o d'hora, hi tornaràs. És vendre les excel·lències de tenir-ho tot a prop, neu, mar, muntanya, platges paradisíaques i, no obstant, anar-te'n lluny per acabar fent el de sempre: comparar.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Però sobretot, és saber que els responsables de la seva gestió, siguin del color que siguin, només faran una cosa: cagar-la una vegada darrere l'altra, això sí, invocant sempre l'esperit de Maragall.

Vinc d'una ciutat que en realitat va ser concebuda com un vinil. Amb la seva cara A i la seva cara B. Amb una important diferència. Aquestes no te les acabes en 70 minuts. De seguida t'adones que aquesta vegada, necessitaràs tota una vida, o fins i tot una mica més.