Hipercor: massacre en blanc i negre

Una densa columna de fum s'enfilava cap al cel de l'avinguda Meridiana. Era negre, molt negre. Feia pudor de gasolina, de pintura, de ferro cremat. També feia olor de mort. La tragèdia planava sobre la Barcelona, encara en blanc i negre, de 1987.

Uns mesos abans, la ciutat havia sigut elegida seu dels Jocs Olímpics del 92. Estava de moda i la certesa que alguna cosa estava canviant ja es notava en l'ambient. La promesa de fer una ciutat més habitable construint unes rondes circumdants, obrint el Poblenou al mar, convertint Montjuïc en una gran muntanya esportiva i posant-la al mapamundi, creava il·lusió.

Jo tenia 26 anys. Sense contracte de feina. Era fotoperiodista col·laborador, a tant la peça, del diari 'Avui'. Si no publicava, no cobrava. El 19 de juny de 1987 a la tarda era a la redacció a l'espera d'alguna notícia. Aquell dia, com tants altres, no havia tret la càmera de la bossa. A les 15.25 hores, la telefonista va rebre dues trucades d'amenaça de bomba. Una de les dues era falsa, però llavors no ho sabíem. Aquells anys, a les centraletes dels mitjans arribaven nombroses trucades de falses bombes.

A MI EM VA TOCAR HIPERCOR

Entre l'altre fotògraf que era a la redacció, Robert Ramos, i jo ens vam distribuir les dues feines i, sense esperar l'ordre de ningú que manés, vam sortir corrent. A ell li va tocar el lloc on no hi havia res. A mi, Hipercor.

El trajecte en Vespa des de Consell de Cent amb passeig de Sant Joan fins a la Meridiana el vaig fer en 10 minuts. Vaig ser el primer periodista a arribar-hi.

A l'aparcar la moto, des de lluny, ja vaig entreveure el fum i, a mesura que m'hi acostava, vaig anar carregant de pel·lícula la meva Nikon F2. A la porta lateral que donava al jardí hi havia un gran enrenou de policies i bombers. La zona encara no estava acordonada. Després de disparar unes quantes fotos del caos regnant, vaig anar a l'altra banda de l'hipermercat i vaig intentar entrar al pàrquing per la porta del carrer de Dublín. La rampa d'accés a l'aparcament subterrani no es veia. Un tòxic fum negre sortia per la porta sense deixar veure res de l'interior. Els bombers entraven i sortien panteixant, suant. Em vaig atrevir a entrar pel túnel cap a la foscor. Era impossible respirar. Anava a cegues, sense veure res. Crec recordar que vaig tenir por. Davant la impossibilitat de baixar la rampa, vaig fer mitja volta i vaig sortir a l'exterior.

UNA COSA MOLT GROSSA

Després de pensar-m'ho uns segons vaig decidir que havia de trucar al diari per avisar de la magnitud del que estava veient. Havia de demanar que hi enviessin redactors i més fotògrafs. Encara no hi havia mòbils i ni molt menys internet. Amb els nervis a flor de pell vaig trobar una cabina a l'altre costat de la Meridiana. Vaig perdre un temps preciós per trucar a l''Avui' i advertir que acabava de passar una cosa molt grossa. Al tornar al centre comercial, l'entrada a l'aparcament ja estava acordonada i els primers periodistes començaven a arribar. No vaig poder fer fotos diferents de les dels altres mitjans de comunicació malgrat haver arribat molt abans. Si em tornés a passar ara no aniria a buscar un telèfon, abans faria les fotos.

Em vaig passar molta estona, o així m'ho va semblar, immòbil darrere de la cinta policial. Bombers amb la cara socarrimada pujaven pel pendent cobert de fum, s'arrencaven la màscara d'oxigen, tossien, bevien llet i hi tornaven a entrar. No en vaig veure cap defallir, tampoc plorar. Ja hi havia molta gent al voltant quan van treure, en una llitera, l'última víctima. Era una dona.

Abans de tornar al diari encara vaig tenir temps de pujar a un pis per fer una panoràmica general del lloc. Vaig tornar tan ràpid com vaig poder i vaig intentar revelar, primer els negatius i després les còpies, sense demora. En aquells temps, de rodets en blanc i negre i còpies en paper, els fotògrafs de premsa estàvem molt acostumats a revelar molt ràpid. A les fosques, carregar la pel·lícula Tri-x a l'espiral, posar-la al tanc, revelar, posar el líquid de parar, el fixador, netejar-la amb aigua, obrir el tanc, passar-hi un líquid per assecar-la més ràpid, assecar-la i posar-la a l'ampliadora era qüestió de 10, 15 minuts. Mirar el negatiu, escollir, copiar a l'ampliadora i novament revelar, parar, fixar, aigua i assecar podien ser 15 minuts més, depenent del nombre de còpies.

SUAT I EXCITAT

Malgrat la rapidesa amb què vaig fer la feina, Santiago Ramentol, el director, ja s'esperava a la porta de la cambra fosca que sortís amb les fotos. Suat i excitat les hi vaig entregar en mà. Em va preguntar com estava. Es referia al meu estat anímic. Em va sorprendre la pregunta. Una vegada que es va cerciorar que estava bé, es va afanyar a emportar-se el material per muntar les pàgines. Per primera vegada en la història del rotatiu van posar una foto que ocupava la portada i la contraportada. Les imatges no eren gaire bones; la notícia, brutal; l'experiència personal, transcendental. Però això ho vaig saber més tard.

Vaig tornar a casa exhaust per la feina i encara atordit pel que havia vist. A l'arribar, la meva dona, embarassada de vuit mesos, em va explicar que uns familiars amb la seva filla van estar allà, només una hora abans, comprant un tricicle a la nena. Llavors em vaig ensorrar. Algú havia decidit que anar a una botiga a comprar una bicicleta a les tres o a les quatre de la tarda era la diferència entre viure o morir.

BOLA DE FOC

Un Ford Sierra carregat amb 200 quilos d'amonal havia sigut aparcat al primer soterrani del centre comercial. A les 16.08 hores va explotar, creant una bola de foc que va destrossar el sostre i es va estendre pel supermercat de la planta baixa. Santi Potros ho va ordenar. Rafael Caride, Domingo Troitiño i Josefa Ernaga ho van executar.

Notícies relacionades

Barcelona recorda les víctimes de l'atemptat d'Hipercor

Hipercor, la versió que els polítics no expliquen

Pocs dies abans, Herri Batasuna havia obtingut gairebé 40.000 vots a Catalunya en unes eleccions europees. Una part del nacionalisme català sentia una certa fascinació pel mal anomenat conflicte armat del País Basc. Justificaven o almenys miraven amb bons ulls la «causa basca». Després del 19 de juny de 1987 a aquella eufemística «causa basca» se la va començar a anomenar simplement «terrorisme». Va ser un dels punts d'inflexió més importants en la sanguinària història d'ETA, tant per l'estratègia de la banda com pel rebuig social que va propiciar.

Un mes més tard va néixer la meva filla. El 92 van venir Carl Lewis i Pat Ewing i, després d'ells, van arribar els turistes, aquests per quedar-se. Barcelona va deixar de ser en blanc i negre i es va convertir en una ciutat 'fashion' a tot color. 21 persones no ho van arribar a veure.