Gires que anuncien el llarg principi del final

Adeus irrevocables o amb sordina i por a enganxar-se els dits. Comiats per prescripció mèdica i per simple i plana liquidació d’un cicle natural. De tot hi ha en aquest 2017 marcat per aquestes foses en negre de noms carismàtics, tant solistes com bandes, que van marcar una era en la música popular del segle XX. Alguns d’ells es disposen a visitar Espanya aquest estiu en gires animades, precisament, pel reclam del comiat, poderós multiplicador de caixets i motor de venda d’entrades.

    

Com les dues venerables bandes que encapçalen el cartell del festival Rock Fest BCN, del 30 de juny al 2 de juliol, al parc de Can Zam, ­a Santa Coloma de Gramenet. Hi ­seran, suposadament per última vegada, Aerosmith i Deep Purple, dos noms de referència del hard rock, gènere matriu del heavy metal. Aquests dos grups estan immersos en gires de «principi del final», o alguna ­cosa així. La d’Aerosmith es titula Aero-vederci baby, un títol més que simptomàtic, si bé en els últims mesos la banda ha anat matisant les seves intencions. «Estem més a prop del final que del començament», ha admès el seu cantant, Steven Tyler, que va complir 69 anys el març ­passat.

Fosa per etapes

Però Tyler veu la banda establerta en un «semi-tour en els pròxims temps». És a dir, un règim de controlada contractació oberta, reduïda a grans esdeveniments i a places inèdites, en el seu progressiu caminar cap a l’últim estatge. Aerosmith, que va viure la seva primera era d’èxit als anys 70, amb clàssics com Toys in the attic i la balada Dream on, i que va experimentar una segona joventut dues dècades després, només ha publicat un disc amb material nou en els últims 15 anys. 

    

Pel que fa a Deep Purple, l’anunci del batejat com The long good­bye tour ha sigut igualment compensat amb declaracions temperades: esa gira del «llarg adeu» bé pot durar uns quants anys. Els britànics, autors d’himnes rockers baptismals com Smoke on the water, Black night i Highway star, tenen, això sí, un disc fresc, Infinite. En la formació, Ian Gillan (que a l’agost complirà 72 anys), Roger Glover (71) i Ian Paice (69), partícips de clàssics com el doble en directe Made in Japan (1972), i dues peces tardanes, Steve Morse (que supleix Ritchie Blackmore des del 1994) i Don Airey (reemplaçament de Jon Lord, mort el 2012). L’operació long goodbye ha disparat el seu nivell de convocatòria: aquesta gira els porta a grans recintes últimament prohibitius per a ells, com el pavelló de Bercy (París) o l’O2 Arena londinenc. Deep Purple complirà 50 anys el 2018.

Adeu a l’electricitat

Un altre veterà del rock fort, Status Quo, amb arrels en els primers anys 60, ens visitarà aquesta setmana (29 de juny, Liceu, Suite Festival) després de perdre, el 24 de desembre passat, un dels seus membres històrics, el guitarrista Rick Parfitt (va morir a Marbella d’una infecció a l’espatlla quan mirava de recuperar-se d’un infart). El grup londinenc, autor del boogie-rock Whatever you want, va començar a rebaixar el to l’any passat: la seva gira del 2016, que va passar pel Festival de Cap Roig, es va anunciar com l’última en format elèctric, apel·lant als seus dos últims discos, tots dos gravacions acústiques. Però, en els últims mesos, el líder Francis Rossi (68 anys), únic membre que queda de l’era clàssica, ha optat per combinar els dos registres. Veurem per quant de temps. Al Liceu, el grup actuarà en acústic i Rossi assegura que és partidari de no fer plans a llarg termini.

50 anys i sumant

The Who és un dels grups professionals del comiat, de la reunió i del nou «fins després». Estan més o menys així des del 1982, i després de la seva gira de 50è aniversari, el 2014, embolcallada en insinuacions sobre el final de la banda, en va venir una altra, Back to The Who tour 51!, que l’any passat va recalar a Madrid i Vitòria, i després una altra més, 2017 Tommy & more... Roger Daltrey (73 anys) i Pete Townshend (72) mantenen el tipus i els fans catalans sospiren per un debut, per fi, del grup a Barcelona. Sembla difícil: el concert que havien d’oferir al Palau Sant Jordi el 2006 va haver de suspendre’s per la fluixa venda d’entrades. ¿Barcelona és més moderna que rockera?

    

Els que sí que han dit prou, i sembla que va de debò, són els senyors de Black Sabbath, un dels grups més influents del hard rock. El seu The end tour es va acabar, sense possibilitat aparent de pròrrogues, el 4 de febrer del 2017 a la seva Birmingham natal. Una gira que no va passar per Espanya i en la qual es van poder veure junts tres històrics enemics íntims, Tony Iommi, Geezer  Butler i el frontman i estrella televisiva Ozzy Osbourne. Aquest, per cert, va amenaçar de retirar-se fa molt, el 1992, quan va sortir a la carretera amb l’eslògan de No more tours. «Tinc una casa que no he vist mai. I tinc una família amb la qual mai estic a casa», va lamentar llavors. Només tres anys després va canviar d’opinió: «La jubilació empesta».

    

Una altra banda amb història, l’angloamericana Fleetwood Mac, anuncia el seu Farewell tour per al 2018. Així ho ha confirmat Christine McVie, i el seu retorn al grup, el 2014, després de 16 anys de separació, ha comportat que la formació clàssica, la de Rumours (1977), torni a ser una realitat. McVie reprèn així entesa vocal amb Stevie Nicks. Última ocasió, potser, perquè Espanya aculli, per fi, als autors de Go ­your own way.

Dolorós comiat

I entre els comiats més dolorosos hi ha el d’Eric Clapton. Literalment: el guitarrista britànic pateix una malaltia, neuropatia perifèrica, que li produeix dolors a les extremitats i li dificulta tocar les sis cordes. El seu retir de les gires es dona per fet, tot i que encara es veu amb forces per oferir, al setembre als Estats Units, quatre concerts, quatre «final shows». 

Notícies relacionades

Els vells rockers es jubilen (o això diuen)

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

    

Un crepuscle trist aquest, forçat per la salut, per al guitarrista més icònic del rock britànic, autor del clàssic Layla. De diferent to de l’anunciada «gira de comiat de la salsa» de Rubén Blades, que el porta el 19 de juliol al Poble Espanyol. Però, tant si són forçades, com si no ho són, per causes majors, totes aquestes gires d’adeu, o de fins després, ens parlen del pròxim final d’una era.