Millor que mai

Millor que mai. Això és el que responc últimament a la pregunta de com estàs. I no ho faig perquè sempre em senti així, ni de bon tros. Ho faig per tres raons.

La primera, per qui llança la pregunta en si. Una pregunta que segurament també et fa a tu gent de tot mena i pelatge. Te la fa gent que et coneix i gent que no et coneix. Gent a qui li importes i gent a qui no li importes ­gaire, la veritat. La que et coneix ja ho hauria de saber, per tant no hauria de necessitar pregun­tar-t'ho. I la que no, simplement, no s'està preocupant, només ­està omplint silencis incòmodes en els primers segons de trobar-se amb tu, quan en realitat tu notes perfectament que li és igual. De tota manera, als primers els dono una alegria i als segons res o, com a màxim, els faig enveja. És a dir, tot bé.

La segona raó és perquè ­sempre es genera una expectativa. Es crea un silenci il·lusionant, aquell silenci del que espera alguna cosa més i sap que serà bonica. És un Nadal avançat. De sobte fan aquella cara de tornar a ser nens a punt d'obrir el seu regal del Pare Noel. Per què evitar-los aquell moment. Per què dir-los que no. Negaré que ho he escrit, però això és el que jo faig. Disfruto molt deixant-los així, a prop d'una raó que justifiqui tanta alegria. Com si fessin falta raons per justificar que un està en el seu millor moment. Perquè això és així, últimament fins i tot la felicitat necessita explicar-se, justificar-se i demostrar-se. Només ens falta haver de demanar perdó. Però tot arribarà. De fet ja conec gent que respon sempre abatuda i queixosa només per no ser acusada de massa felicitat.

I la tercera raó, potser la més important, és perquè és veritat. I és així independentment de l'estat en què em trobi. El millor moment de la teva vida és aquest, perquè és l'únic que realment tens. Tots els altres o ja se n'han anat o encara s'ha de veure si ­arribaran. Això no és un cant al carpe diem de marca blanca. No és un altre 'dum vivimus', 'vivamus de botellon'. Això és un fet, una dada, una constatació tècnica i necessària. L'únic que ­realment existeix és el teu aquí i ara, i és, per tant, superior a tota la resta. Als teus records i als teus plans. Als teus diaris i als teus mapes. Als teus traumes i a la teva expe­riència. A les teves pors i a les teves ­esperances.

Per això, el balanç que importa és el d'ara. El de què veuràs avui si mires dins d'aquella motxilla que anomenem vida. Doncs, segurament, molts més fracassos que èxits, en general. Com qualsevol ésser humà. El balanç és sempre una foto injusta -com totes les fotos- d'una cosa que segueix en moviment. No és una foto fixa, és un fotograma. I si ho jutges així, veuràs que res està decidit fins que apareixen les paraules The End de la teva existència, i passes a ser pastura dels cucs. Fins llavors, tot fotogrames. Recorda-ho.

Èxit, ja ho saps, quan aconseguim els resultats anhelats en un procés determinat. I fracàs, o el que volem dir quan no aconseguim els resultats esperats, encara que n'aconseguim d'altres.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Per això, els fracassos i els èxits són baules en una cadena d'esdeveniments que encara no sabem cap on va. La realitat és que algun dia entendrem per què passem pel que passem. I per què hem hagut de patir el que hem hagut de patir.

I aquell dia entendrem, una vegada més, la realitat més humana sobre l'èxit i el fracàs. Tot fracàs està fet de petits èxits. I tot èxit està fet de petits fracassos. La resta, com va dir el savi, és bla, bla, bla.