«Encara que la pirateria no hagués existit, la indústria musical estava acabada»

Stephen Witt és l'Indiana Jones de l'MP3. Aquest periodista de Brooklyn podria haver-se acontentat amb incrustar els seus acadèmics nassos als llibres ja existents sobre l'era digital o l'adveniment de la pirateria, però va preferir encasquetar-se el barret, agafar el fuet i sortir per la finestra a tafanejar ell mateix les fonts físiques. El resultat és el revelador Cómo dejamos de pagar por la música (Contra, 2017), una obra que es llegeix com una apassionant novel·la policíaca, malgrat que versa sobre friquis, laboratoris de «psicoacústica» i executius de la indústria musical. El llibre entrellaça tres històries ignotes: la de Karlheinz Brandeburg, pare de l'MP3; la de Doug Morris, el big daddy de Universal Records; i la de Dell Glover, un tipus qualsevol que, gairebé sense adonar-se'n, al començar a gravar cedés des de la seva habitació es va convertir en el filtrador de música inèdita més gran del món i va variar per sempre el curs de la història.

-El seu llibre em va recordar JFK, quan Garrison se cita amb «X» a les escales del Capitoli. Només que en lloc d'investigar assassinats de presidents…

-Vaig parlar amb tios que robaven cedés [riu]. Sí. És una cosa així.

-Tot sembla començar en un lloc i un moment molt concret, com als documentals d'Adam Curtis.

-Cert. El que passa amb Adam Curtis és que ell adapta la veritat a la seva teoria. Ens explica un fet que podria haver passat, més que el que va passar. En el meu cas, tot és real. No exagero la importància històrica de res. Un 80% del llibre és inèdit, es basa en investigacions pròpies, no en fonts alienes o articles ja publicats. Vaig preferir parlar del subsol, d'allò secret. El primer gran pirata de l'era digital, Dell Glover, per exemple. El pacient zero.Un tipus que ningú coneix, malgrat que va crear el món en què vivim.

-¿No va tenir una mica la sensació que allò era la «banalitat del mal», com es va dir d'Eichmann? Glover, que treballava a la fàbrica de cedés de Polygram i ho va començar tot, no és precisament un dolent Bond.

-Jo creia que toparia amb la història d'una generació baixant-se coses gratis als seus ordinadors a poc a poc. ¡Però vaig descobrir que tot venia d'un sol home! Glover no era un tipus banal, era un treballador negre d'una fàbrica de premsat de cedés els interessos més grans del qual eren els ordinadors i les motos de carreres. A primera vista és l'estereotip de personatge de classe obrera, però la seva inusual proclivitat cap als aspectes tecnològics del procés, sumat al fet que estigués tan ben situat per començar la filtració massiva de material, el converteixen en algú únic.

-En història, grans canvis es produeixen per raons locals. Molts dels personatges que van provocar canvis radicals en la indústria musical actuaven per petiteses.

-Marx creia que les grans revolucions comunistes vindrien com a conseqüència lògica de prendre els mitjans de producció, no per l'afiliació a una ideologia. La gent volia tenir més coses. I això és literalment el que va succeir en aquest cas. Un tipus es va apoderar dels mitjans de producció i va començar a produir objectes des de casa seva, sense obeir les normes de propietat intel·lectual o les pautes capitalistes d'intercanvi econòmic. I no ho va fer perquè fos un radical d'esquerres. Ho va fer perquè volia una moto d'aigua. Glover no era un marxista, però nosaltres sí que podem donar-li una interpretació marxista. El seu cas va ser una revolta en tota regla contra els propietaris dels mitjans de producció.

-Jo estava predisposat en contra de la indústria musical. Però els pirates tampoc em van caure gaire simpàtics, la veritat.

-No ho eren. Eren trolsmesquins, en la seva gran majoria. No era gent que acceptés cap responsabilitat pel que va fer, pel seu comportament negatiu i antisocial. Per altra banda, eren xavals. Qualsevol activitat que atregui primordialment nois adolescents tindrà un element antisocial associat. Però alguns d'aquests nens sí que volien realitzar actes de naturalesa política. Es van adonar que formaven part d'un moviment polític que estava alliberant informació a través d'internet. Jo simpatitzo amb aquesta idea. Tan sols desitjaria que…

-…fos veritat.

-Exacte. Tant de bo no fos gent avorrida a casa seva saquejant coses gratis. A la vegada, un percentatge d'aquests trolscreien en el que feien i estaven disposats a anar a la presó per això. No es van rendir, ni tan sols quan van començar a perseguir-los. La majoria no eren així: hi van estar ficats fins que els van arribar les primeres denúncies: llavors es van espantar i van començar a delatar els seus amics.

SEnDFuturama els descrivia molt bé. Un munt de friquis granelluts amagats al xat IRC…

-Eren així. Quan tot això va començar, el 1997 o 1998, la cosa era 100% masculina. Tots els seus integrants eren nois de 17 anys. L'internet moderna ja no és així. Tot déu és allà, ha canviat radicalment des que va començar la revolució de l'smartphone. Gent gran, noies… de sobte tothom estava online. Això va crear una gran fricció a la xarxa, gairebé podria dir-se que hi va haver una guerra de gèneres. Virtual, és clar.

-Per malament que caiguin els trols, és difícil sentir compassió per gent com Doug Morris, CEO de Universal, que cobrava 50.000 dòlars al dia.

-Va fer una enorme fortuna mentre la indústria musical s'enfonsava. Va romandre al cim, però el seu bàndol va ser aixafat. Li diré el que haurien d'haver fet per triomfar en la batalla que van perdre: haurien d'haver abandonat el cedé l'any 1997. Era el seu format més lucratiu i s'hi van fer d'or, però haurien d'haver-lo deixat anar per concentrar-se en alguna cosa que tingués una distribució fàcil a través d'internet. Però no ho van fer. Es van aferrar al format fins l'últim alè.

-¿Va ser per pura avarícia? ¿Ignorància?

-Avarícia sí. Autocomplaença també. Però s'ha de comprendre una cosa: quelcom com internet mai havia succeït. La indústria discogràfica va ser la primera a enfrontar-se a aquella nova amenaça. Bill Gates va escriure un llibre el 1997 sobre el futur de la informàtica, i gairebé ni esmenta internet. Molta gent no pensava que allò quallaria, ni des d'un punt de vista professional ni social. I, a sobre, no comprenien la nova tecnologia. No entenien què era allò de la tecnologia de compressió (perquè és gairebé incomprensible). Creien que el cedé era el format perfecte: donava una immensa qualitat de so, era semiportàtil i molt barat de produir. Els beneficis eren colossals. Es pot entendre que rebutgessin una proposta que en el fons sonava així: «Obtindrem un so inferior, sense format físic, en arxius 100% portàtils, i per cert, no treureu ni un duro, d'això».

-No sona bé, no.

-No, però hi ha més: encara que la pirateria no hagués existit, la indústria musical estava acabada. Perquè en la nova indústria digital, el single es desacoblava de l'àlbum. Això els va matar. Avui gairebé no existeix la pirateria; la majoria de gent s'ha mogut a l'streaming. Però la indústria discogràfica no aixeca el cap. I això succeeix perquè durant molts anys es van sortir amb la seva a l'incloure un hit single en un elapé, i vendre 10 o 15 milions d'àlbums, a 13 o 14 dòlars cadascun. Aquest món ha mort. Van rebutjar invertir en el futur de la distribució musical, i un grapat d'adolescents ho van fer per ells.

-¿Li cantem un «s'ho mereix» a la indústria musical?

-Van guanyar massa diners durant massa temps, i a expenses del consumidor. A la vegada, aquests guanys absurds van crear un sistema còmode d'egos artístics, bastant prolífics, i aquells diners van permetre que molta gent formés part de la indústria; gent que avui dia no hi té accés, perquè la indústria s'ha encongit. Fins a cert punt, com que era difícil fer diners de les vendes dels àlbums (o de l'streaming), allò va forçar molta gent cap a una mentalitat mercenària. I per això la música que tenim avui sona a anunci de Pepsi. Perquè tots els músics volen fer un anunci de Pepsi. Els valors són molt més conformistes i procorporatius.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-¿Tot el que explica podria haver anat en una altra direcció si algun dels capítols hagués acabat diferent? Posem que l'MP2 hagués guanyat l'MP3, i no al revés. ¿S'hauria enfonsat igualment la indústria?

-La millor analogia per parlar d'això és Galileu, el científic més important del segle XVII. Havia construït el telescopi més sofisticat de la seva època. No era més complex que uns binoculars actuals, però amb ell va ser capaç de veure els anells de Saturn per primera vegada. Imaginem que el dia en què Galileu estava a punt de construir el seu telescopi, cau a un pou i es parteix el coll. ¿El món seria diferent? La resposta és no. La tecnologia de lents que estava progressant en aquell moment va permetre que múltiples científics estiguessin treballant en telescopis. Galileu era millor artesà i va arribar-hi abans, però era inevitable que una altra gent arribés a les seves mateixes conclusions tard o d'hora. El progrés en aquell camp era imparable. El destí en el nostre camp era el mateix: la tecnologia de l'streaming hauria acabat apareixent, i amb ella l'economia que l'acompanya.