L'Hospitalet: 25 anys de resistència okupa

La Vakería, La Lokería, L’Òpera, L’Astilla, L’Hortet, L’Eskola Encantada, La Bode, El Bloke, Kankún, El Retrete, La Casona, El Burdel, El Caserío, La Pua, Can Indigenea, El Pathio, La Casa del Terror, Can Lejía, El 5º Coño, El Krótalo, Cal Forner, La Lokomotiva, Les Vidrieres, Can Fullaraka, Can Amargós… Això podria ser una relació de botigues històriques i masies centenàries, però no. Es tracta d’un recompte més recent. Són alguns dels espais okupats que han anat brotant a l’Hospitalet de Llobregat durant l’últim quart de segle.

Quan a Barcelona gairebé no es tenia constància de Cros 10 (al barri de Sants) i la Kasa de la Muntanya (a Gràcia), abans que el moviment okupa cobrés visibilitat el 1996 amb l’entrada a la fàbrica Hamsa de Sants i al cine Princesa a Ciutat Vella, l’Hospitalet va iniciar la seva particular història en el món de l’ocupació per la porta gran: prenent un edifici del segle XVIII al número 59 del carrer Major, a tres illes de l’ajuntament. L’ocupació es va consumar el 1991 després de la insistent negativa del consistori a proporcionar un local a la jo­ventut per reunir-se i organitzar activitats.

La Vaqueria era una casa gran i atrotinada. Va ser batejada amb aquest nom (la k va arribar poc després) perquè a la finca del darrere, també ocupada, havien tingut vaques i venien llet. Quan van arribar els okupes hi van trobar els abeuradors. Allà hi havia espai de sobres per a tota mena d’activitats. Algunes persones hi vivien, però, sobretot, va néixer com un espai on celebrar actes lúdics i altres de caràcter més crític. Tallers, concerts i xerrades. Gresca, reflexió i, per descomptat, un bar. S’hi programaven activitats molt diverses. El públic assistent també seria ben divers.

SOLIDARITAT INTERNACIONAL

Aquella primera ocupació de La Vaqueria és el punt de partida que prenen Sheila i Bibian Escudero a 'Entrevies', documental que resumeix aquests 25 anys d’ocupacions, desallotjaments i noves ocupacions. L’Hospitalet tenia tots els números per generar aquesta resposta social. És la 16a ciutat més poblada d’Espanya i, segons dades de l’INE del 2015, també concentra, a la seva frontera amb Barcelona, el tram de més densitat de població del país: 52.845 habitants per quilòmetre quadrat. L’accés a la vivenda és un problema des de fa dècades. No és estrany que aquestes primeres ocupacions verbalitzessin lemes ara tan assumits com 'La vivenda no és un luxe sinó un dret'. Avui funcionen de manera més o menys coordinada quatre plataformes antidesnonaments diferents.

«Em van trucar de La Vakería perquè anés a fer una xerrada sobre Rigoberta Menchú i el moviment indígena», recorda Gabriela Serra. L’avui diputada del Parlament de Catalunya per la CUP formava part llavors de l’oenagé Entre Pobles i després d’una estada a Guatemala va anar a Oslo amb la líder indígena. Aquella conferència sobre la premi Nobel s’hauria pogut organitzar en un magne auditori, però es va celebrar a la primera casa okupa de l’Hospitalet.

FORMACIÓ D'ACTIVISTES

 Serra tornaria a La Vake a impartir altres conferències sobre solidaritat internacional. De fet, diversos habituals de La Vake van viatjar a Centreamèrica per participar en projectes de cooperació. Aquella okupa, com tantes altres, seria un espai de formació d’activistes. Ella rondava els 40, però destaca amb entusiasme la diversitat generacional que es respirava en aquell lloc. «Jo era la gran allà, però el públic que anava a les activitats encara era més gran».

«La Vake era un centre social de veritat», recorda Serra. «No només hi havia okupes joves. Hi havia una família que havia sigut desnonada i a les xerrades hi anava gent del barri, la mateixa que podies trobar a l’associació de veïns o al centre cultural. No totes, però moltes okupes van complir aquesta funció social i tenien un reconeixement per part de la ciutadania», diu. També recorda la importància que es donava a la bona relació amb l’entorn. «La casa estava al centre i era important tenir el respecte del veïnat».

La periodista de l’Hospitalet Montse Santolino ressalta al documental com el moviment okupa ha sigut pioner a defensar causes que avui ningú amb seny gosaria qüestionar: la solidaritat internacional, el feminisme, el dret a la vivenda, la diversitat sexual, l’ecologia i els horts urbans… Serra coincideix: «A La Vakería hi havia moltes dones i participaven en totes les activitats presencialment i en la presa de decisions. I en aquells anys la diversitat LGTBI ja ni es discutia. Era una realitat present i assumida».

PALLASSA PER CULPA SEVA

Una jove actriu anomenada Pepa Plana va anar un dia a La Vakería. Li havien dit que la pallassa basca Virginia Imaz hi feia uns cursos. «Eren els 'Encuentros desclowntrolados'», recorda avui. «Allò no eren cursos. Tot era més lliure, més d’aprendre, compartir, intercanviar, improvisar, jugar i mostrar». Aquell context lliure tenia una recompensa encara més gran: «El cap de setmana mostraves el que havies après a un públic que et protegia i et permetia els errors. Era una piscina on sempre hi havia aigua. No feia por llançar-t’hi», celebra.

«Mai m’havia passat pel cap ser pallassa. Hi vaig anar per enriquir-me com a actriu, però una vegada allà ja no hi va haver marxa enrere: em va atrapar la pallassa i vaig deixar de ser actriu. Soc pallassa per culpa de La Vakería», afirma. Naturalment, quan va muntar el seu primer espectacle, De pe a pa, Pepa Plana el va presentar a La Vakería. «I quan la van desallotjar, també vaig actuar a La Lokería», afegeix.

No obstant, l’artista de Valls va aprendre molt més a La Vakería. «Vaig aprendre de tolerància, vaig aprendre de diferències, vaig aprendre a adaptar-me als carismes de cada persona…», enumera. En realitat, aquella okupa va ser la seva connexió amb el món real. «Jo vaig estu­diar en una escola activa i a aquella primera generació que va estudiar sota aquell tipus de pedagogia, ens va costar molt adaptar-nos. Aquell sistema era ideal, però el món no ho era tant», recorda. «Discutir-ho tot a l’assemblea formava part de la meva educació d’EGB i trobar gent com aquella a La Vakería em va fer dir: ‘¡Ho veus, tonta, com sí que existeixen!’. Ara tothom parla d’assemblees, però llavors no era tan normal», valora.

PRIMER DESALLOTJAMENT

La tensió entre La Vakería i l’Ajuntament de l’Hospitalet, governat per Celestino Corbacho, va anar creixent fins que a finals del 1997 es va concretar l’amenaça de desallotjament. Gabriela Serra es va encarregar «d’organitzar una resistència no violenta activa. Va ser la primera vegada que es va fer una cosa així a Espanya. Vam programar tallers amb la gent que estaria dins de la casa i la que estaria fora -explica-, sabent que amb aquest tipus de resistència tens un 90% de possibilitats de sortir-ne malparat».

«Hi havia persones amb els braços ficats dins de bidons amb ciment. Altres estaven encadenades pels canells, pels turmells... Es va haver de fer un càlcul de risc, treballar la convicció grupal, aprendre a gestionar la por i l’angoixa… Vam fer tres o quatre sessions per preparar-nos emocionalment, físicament i políticament. Fins i tot hi va haver assajos per saber en quin lloc es podia sentir més còmoda cada persona», detalla Serra. «Va ser un treball molt interessant que va servir com a exemple per a altres espais com Can Masdeu i El Palomar». 

El 3 de febrer de 1998 La Vakería va ser desallotjada. Aquell edifici del segle XVIII és avui un supermercat. El seu enderroc és un exemple brutal de com un ajuntament fomenta la desaparició del seu patrimoni històric. La crònica d’aquella primera derrota per al moviment okupa de l’Hospitalet està recollida a la cançó La Vakería del grup Terrorismo Sonoro. «Maldito 3 de febrero, día del juicio final / Mil furgonas de maderos reducen al personal / Mientras en comisaría no paran de interrogar / Convierten La Vakería en escombro / Para edificar viviendas para ricos / Para especular con la tierra del pobre».

MESTISSATGE, MÚSICA I CIRC

«El dia del desallotjament no només hi havia gent del moviment antiglobalització i okupa. Hi havia molt veïnat», recorda Serra. Encara que, òbviament, no tots els veïns veien l’ocupació amb bons ulls. Plana té la seva teoria al respecte. «A La Vakería també vaig entendre que riure és una provocació. El riure pot fer por, pot fer molt de mal a una persona quan no està bé. Recordo situacions en què els veïns es queixaven. Es queixaven per la seva pròpia infelicitat, perquè ens veien molt contents i feliços», apunta.

Daniel Hernández és un dels habitants de l’Hospitalet que va anar a La Vakería a donar el seu suport contra el desallotjament, encara que el dia dels fets no era allà. La seva vida també estaria molt vinculada a aquella okupa. Un dissabte del 1996 hi va anar a celebrar el seu aniversari perquè tocava Trimelón de Naranjus, la banda de Jairo Perera, el futur Muchachito Bombo Infierno. Trimelón és una de tantes bandes dels anys 90 que es van foguejar tocant a les okupes de l’Hospitalet.

Anys després, Hernández va començar a assajar amb el seu grup a l’okupa que agafaria el testimoni de La Vakería: La Lokería. La Familia Rústika, grup de mestissatge i circ tan influït per Trimelón com pel moviment llibertari de les okupes de l’Hospitalet, va néixer allà dins i el seu primer concert va ser a la festa del primer aniversari de l’espai. Hernández es va rebatejar Dani Txarnego i va començar a dedicar més hores allà que a casa seva, ja que es va implicar en un taller gratuït de fotografia que oferia el centre. Un exemple de com La Loke atreia el veïnat. «També vam muntar una ràdio, però no va funcionar mai», confessa.

HORTS, FEMINISME I INTERCANVI

El desallotjament de La Vakería va ser, segons Santolino, «el moment més extrem de confrontació entre el col·lectiu okupa i l’ajuntament. De fet, després d’aquell episodi fortament repressiu, tots els partits de l’ajuntament menys el PP i CiU van aprovar una resolució a favor de la despenalització de l’okupació». En poques ciutats és més cert allò d’«un desallotjament, una altra okupació». Amb el canvi de segle, n’apareixeran a tots els barris. Cadascuna amb el seu projecte. L’Hortet apostarà per un hort urbà. El 5º Coño explorarà la vivenda només per a dones. Kankún muntarà una botiga on no s’accepten els diners.

Hi va haver experiments més fugaços, com Queeruption, que va acollir el 2005 un festival homònim d’altres sexualitats al qual van anar 600 persones de tot Europa. I altres de més recorregut, com L’Òpera, que va aguantar cinc anys i el 2005 va acollir una vaga de fam de 177 migrants que reivindicaven la regulació dels seus papers. Aquell edifici es va inaugurar com a cine i sala per a concerts de música clàssica i el 1964 va passar a mans de Televisió Espanyola. Quan els okupes hi van entrar feia dècades que estava tancat. El seu desallotjament el 2007 no va implicar la demolició, però el 2011 els veïns van denunciar el seu lamentable estat. 

El moviment okupa de la ciutat ha viscut un tímid ressorgiment en els últims anys. Actualment funcionen, entre altres, La Lokomotiva, l’Ateneu La Pua, El Pahtio i L’Astilla. Aquest últim ja ha batut tots els rècords: al març va complir vuit anys. Era una fusteria a prop de la via no soterrada del la línia 1 del metro i avui acull una infinitat de tallers: serigrafia, salsa, forja, kick boxing... Ni els professors paguen per l’espai ni els alumnes per les classes. Munten concerts de punk, flamenc o qualsevol altre estil. Ara ja són els mateixos veïns els que s’acosten a sol·licitar aquest espai comú, bé sigui per ballar danses bolivianes o assajar amb el grup de tabalers.

PREMI NACIONAL DE CULTURA

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El 4 de juny del 2014, Pepa Plana va anar al Teatre Josep Maria de Sagarra de Santa Coloma de Gramenet a recollir el Premi Nacional de Cultura. Aquells dies, el barri de Sants estava en flames pel desallotjament de Can Vies. Les seves paraules van ser  aquestes: «Vaig començar sent pallassa a la casa autogestionada La Vakería, que ja no existeix. Tot el meu suport a les cases okupes». Va baixar de l’escenari i allà l’esperava el llavors conseller de Cultura, Ferran Mascarell, per reprendre-la per aquell gest. «Acabaven de desallotjar Can Vies i jo no podia fer veure que no provinc d’allà perquè vinc molt d’allà», insisteix avui.

Vint i tants anys després que la seva vida fes aquell tomb irremeiable en aquelles trobades 'desclowntrolades', Plana llança aquesta reflexió: «Una casa okupa no és una casa del terror. Jo convidaria a tothom a entrar en aquests espais autogestionats perquè allà hi passen coses… normals. És gent normal amb inquietuds normals que es reuneix». Ni més ni menys.