Una cambra que va guanyar poders

Tradicionalment considerada una cambra de menor rellevància en comparació amb els parlaments nacionals dels estats membres de la Unió Europea (UE), el cert és que el Parlament Europeu disposa cada vegada de més  poders i no hauria de ser desdenyat. No obstant, els índexs de participació en les eleccions europees solen ser bastant inferiors als que registren les eleccions generals, autonòmiques i regionals, o municipals en els diversos països de la UE. Això indica que els ciutadans no tenen encara la percepció que la composició política de l’Eurocambra tindrà un impacte en la formulació de les polítiques que afecten la seva vida quotidiana.

La percepció que el Parlament Europeu no tenia cap poder li va fer guanyar la fama que  servia només per col·locar elefants polítics, és a dir polítics veterans que els partits volien apartar dels centres de decisió reals. Res  de més allunyat de la realitat actual.

El Parlament Europeu va començar a guanyar pes amb l’arribada del Tractat de Maastricht el 1992, quan es va introduir el concepte de codecisió. Això suposava que, malgrat que el Parlament Europeu no tenia en exclusiva el poder legislatiu, en algunes matèries concretes tampoc el Consell de Ministres, on estan representats els governs dels països membres, podia ja decidir per si mateix. Un projecte de llei havia de comptar a la vegada amb l’aprovació del Consell de Ministres i del Parlament Europeu. Els àmbits de codecisió van ser ampliats en els tractats d’Amsterdam (1997) i Niça (2001) i, després del tractat de Lisboa (2009), la codecisió arriba a pràcticament totes les matèries.

El Tractat de Lisboa també va atorgar al Parlament Europeu la capacitat d’aprovar, juntament amb el Consell de Ministres, la totalitat del pressupost comunitari (i no només, com abans, la despesa no obligatòria), cosa que significa que la Cambra decideix, igual que els governs dels estats membres, en què es gasta els diners la UE.

Però el Tractat de Lisboa va introduir una altra novetat. El Parlament és ara qui elegeix el president de la Comissió Europea, cosa que significa que el perfil  del cap de l’Executiu de la UE reflectirà les majories polítiques a la Cambra; en definitiva, l’elecció dels ciutadans.

El control

El Parlament aprova també el conjunt de la Comissió Europea com a col·legi de comissaris, i per a això cadascun dels membres se sotmet a l’examen de la Cambra. I, en el marc d’aquests poders de control de l’Executiu, pot aprovar una moció de censura, cosa que obligaria la Comissió Europea a dimitir. El 1999, la Comissió que presidia Jacques Santer va dimitir en bloc després que un dur informe d’experts independents acusés de corrupció i frau diversos dels seus membres i el Parlament Europeu amenacés amb una moció de censura.

Els acords internacionals que subscrigui la UE també necessiten comptar amb la llum verda del Parlament Europeu.

En definitiva, poques coses de l’activitat de la UE són ja alienes al Parlament, cosa que ha reduït significativament l’anomenat «dèficit democràtic». Com a mostra, un exemple de la més rabiosa actualitat: l’acord a què finalment arribin la UE i el Govern de Londres per fer efectiu el brexit (la sortida del Regne Unit del club de Brussel·les) necessitarà també l’aprovació del Parlament. Europeu. Així doncs, l’Eurocambra disposarà del dret de veto i per això mateix, encara que no és la protagonista de la negociació, la segueix de ben a prop.

El Parlament Europeu compta amb un total de 751 eurodiputats, elegits per sufragi directe entre els ciutadans dels països membres. Cadascun dels 28 països de la UE escull un determinat nombre d’eurodiputats en funció de la seva població. A Espanya n’hi corresponen 54. Les eleccions se celebren cada cinc anys i les primeres es remunten al 1979. Les més recents van tenir lloc el maig de 2014.

Les comissions

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Igual que totes les cambres parlamentàries, el Parlament Europeu s’organitza en comissions, que són els òrgans polítics de treball dedicats a les matèries que els competeixen. L’Eurocambra compta amb 20 comissions i dues subcomissions: la de Drets Humans i la de Seguretat i Defensa són subcomissions de la d’Afers Exteriors.

Per donar a conèixer l’activitat d’aquestes comissions i subcomissions, EL PERIÓDICO ha publicat en els últims mesos una sèrie de 22 reportatges dedicats, cadascun, a una d’aquestes comissions o subcomissions. L’últim, dedicat a la Comissió de Peticions, apareixerà demà, dilluns.