El rosa deixa de ser patrimoni de la Barbie i la cursileria

Us hi heu fixat, ¿oi? L’atzar en moda no existeix, i que Paula Echevarría, Kate Middleton i els golfistes Justin Thomas i Jonathan Randolph coincidissin el mateix cap de setmana vestits de rosa no pot ser casualitat. Ni tampoc que, Pantone amunt, Pantone avall, el mateix color hagi deixat una reguera rosàcia en l’última passarel·la d’homes de Milà. Ni per descomptat que Kim Kardashian l’hagi escollit per a la línia de bellesa que acaba de comercialitzar. Quan Melania Trump i el festival Sonar converteix el rosa en el seu color corporatiu, i Gwyneth Paltrow oficia del mateix to un seminari de salut i bellesa en què es recomanen tractaments facials a base de sangoneres, ja no estem davant una moda, sinó davant un fenomen, perquè un fabulós cop de brotxa està travessant els moviments feministes, els col·lectius LGTB i el món del consum. Feu si no memòria de la vostra última incursió en un centre comercial. ¿Quants llibres, bosses, vambes, mòbils, roba, butaques, cosmètics, tints de cabells i fins i tot magdalenes i batuts semblaven sortir d’un pastís de maduixa i les seves mil mutacions possibles?

Segons els hermeneutes del ram, aquesta nova epifania d’un dels colors més connotats i injuriats de la història està relacionada amb l’estrena de la pel·lícula de Wes Anderson 'Gran Hotel Budapest' i la comercialització de l’iPhone 'Rose Gold', segons sembla moments fundacionals de l’adveniment de l’anomenat 'rosa mil·lennista', el rosa empolsat («irónoco» per a uns, «postbello», per a altres, signifiqui això el que signifiqui) que provoca contubernis sobre quin és el seu to exacte i si un color pot (o no) definir una generació, alhora que inspira elucubracions en mitjans com la revista New York que semblen sortides d’un punt cec entre el màrqueting i els estudis de gènere. «Es tracta d’un rosa apagat, amb tocs de gris i beix. Amb ell, les fronteres entre els gèneres s’esborren. Representa l’androgínia, no la femenitat». 

Més enllà de la xerrameca de màrqueting, el cert és que des de fa un temps, el rosa ha llençat pel desaigüe les seves connotacions cursis i el reguitzell d’estigmes

–¿t’agrada el rosa?, ¿ets rossa?, ¿necessites una lobotomia?– que l’han perseguit durant dècades. En aquesta rehabilitació han coincidit artistes i activistes feministes, que han rescatat el color de l’autocaravana de Barbie i, en general, del màrqueting sexista dels últims 30 anys. Així, són roses des de les gorres que es van exhibir en les marxes de dones contra la presidència de Donald Trump fins a un gruix de la imatgeria dels col·lectius que, a més del gènere i la diversitat sexual, també treballen per dinamitar altres eixos d’opressió com el racisme, la desigualtat i la LGTBIfòbia.

Noies i ploma

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

De fet, el rosa no sempre va ser el color de la ploma i les noies. Segons la historiadora nord-americana Jo B. Paoletti, els nadons anaven vestits de blanc –perquè permetia soferts i severs rentats– fins que al segle XIX es van començar a introduir els tons pastel. Tot i així, la primera diferenciació documentada es remunta a després de la primera guerra mundial, quan la revista Earnshaw’s, notària de la moda infantil, va escriure que «la regla generalment acceptada és rosa per a nois i blau per a noies». ¿Sorpresos? Doncs atenció a l’explicació que seguia: «La raó és que el rosa és un color més decidit, fort i adequat per als nens, mentre que el blau, més delicat i refinat, és millor per a les nenes». Cal dir que, generalment acceptat, és un terme massa generós per al sidral que suposava llavors la sexualització cromàtica. El 1927, per exemple, mentre que als magatzems Macy’s de Nova York el to blau era el dels nens, als White House de San Francisco era el rosa. Sembla que el cisma es va resoldre després de la segona guerra mundial, quan potser els triangles roses que havien identificat els gais als camps nazis o l’obstinació de Mamie Einsehower per anar vestida de dalt a baix com una begònia van convertir aquest color en enemic públic de la virilitat.

I així, després d’alguns girs de guió –els magatzems Sears, per exemple, no van comercialitzar res en rosa durant dos anys després de  les revoltes feministes dels 60, mentre que les lluites LGTBI van reivindicar amb orgull el color dels triangles nazis–, arribem fins avui. Vanessa Friedman, catedràtica de moda a 'The New York Times', defineix així el moment: «El 'rosa mil·lennista' pot haver començat com una moda de passarel·la, però el rosa s’ha convertit en alguna cosa més, en una abreviatura o símbol d’aquests temps, de les definicions de gènere més àmplies, de la negativa a ser encaixonats en un conjunt d’expectatives i codis de vestimenta». Al capdavall, a la indústria de la moda li deu resultar molt més fàcil apuntar-se a un color desprejudiciat que revisar de dalt a baix tota l’artilleria d’estigmes i estereotips tòxics –des de la grassofòbia i el classisme fins a la misogínia i el racisme– amb què ens formateja diàriament.