Gloria i Javier

A les persones ens encanta posicionar-nos. Si estimes Gloria Fuertes, has d’odiar Javier Marías perquè l’escriptor va qüestionar la poeta en un article. I si estimes Marías, has de pensar que Gloria Fuertes va ser una poeta menor. Sembla que no existeixi la possibilitat de combinar els dos amors, però jo els asseguro que, amb un mínim esforç, és possible aconseguir-ho.

M’agrada la poesia de Gloria Fuertes des de fa moltíssim temps. De fet, vaig presentar a La 2 de TVE un programa elogiant el seu immens talent poètic molt abans que arribés, per fi, aquesta admiració generalitzada per ella. Malgrat això, disfruto amb els articles de Marías, i si ell diu que no li agrada Gloria Fuertes, doncs què hi farem. Té tot el dret del món a pensar-ho i escriure-ho. Quan vaig llegir a la seva columna que, segons ell, la meva admirada Gloria va ser una poeta que no s’ha de prendre gaire seriosament, no vaig deixar en absolut de disfrutar de la resta del seu article. Haver-ho fet suposaria reconèixer que només som capaços d’admirar còpies exactes de nosaltres mateixos, altres éssers amb cervells que funcionen de manera idèntica al nostre. I això, òbviament, seria terrible.

L’exemple de Javier Marías i Gloria Fuertes és tan sols un de tants. Els n’hi posaré un altre. Veuran, jo estic enamorat de la ciència i del seu mètode rigorós. Això em porta a avorrir les mentides paranormals i els presumptes misteris que sempre acaben sent esperpèntiques estafes. No obstant, això no m’impedeix reconèixer que Iker Jiménez és un comunicador magistral. Puc abstreure’m, separar el contingut de la forma, elogiant aquesta última sense creure’m res –però res, els ho asseguro– del primer.

¿Saben què? Em cau bé Íñigo Errejón i també Paco Marhuenda, i el meu cervell no ha explotat encara per la contradicció. Admiro Gabilondo i Luis Herrero. M’agraden les pel·lícules de Tarantino i les de Jose Luis Garci. No vegin en mi només dolçor i amor al proïsme, ni un absurd desig de quedar bé amb tots, perquè els asseguro que em passa el mateix amb les manies personals. No suporto Pablo Iglesias, però tampoc Eduardo Inda.

Si els poso aquests exemples no és per presumir de ment oberta, de noi eclèctic i sense prejudicis. Ho faig, senzillament, per informar-los que combinar aparents incompatibilitats és una cosa que es pot aconseguir sense problema. No és necessari haver de triar entre l’amor als Beatles o els Rolling. No fa falta escollir entre l’odi a Donald Trump o a Nicolás Maduro. Pots estimar els dos grups i odiar els dos pirats.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Ara imaginin que jo escric a Twitter: «Em cau bé Errejón, odio Donald Trump, m’agrada Tarantino, llegeixo Gloria Fuertes i disfruto amb Gabilondo». A l’instant, els lectors tindrien de mi una opinió inversa a la que es formarien si escrivís: «Em cau malament Pablo Iglesias, odio Nicolás Maduro, m’agrada Garci, llegeixo Javier Marías i disfruto amb Luis Herrero». Però, ¿per què? ¡Jo soc aquestes dues persones! Intentem tots ser més d’un, perquè si no això és un infern. 

.