Els paisatges del capità Groc

 

Tot ocorre per alguna cosa. També aquest llibre. Tot és misteriós. Tot és bell quan és misteriós. Fa 173 anys moria un home i un dels seus amics traïdors li arrencava els bigots rossos en el camí del Convent de Forcall... 

Moria el Groc, després que aquesta terra –la seua, la nostra– vera córrer rius de sang, convençuts aquells avantpassats nostres que valia la pena matar i morir per una manera de viure. I ni el Groc ni els seus veïns morts, carlistes i liberals, sospitaren que un dia els seus descendents tindrien entre les mans un llibre amb el ressò de la seua brega, el seu drama, la seua epopeia, la seua tragèdia, la seua vida i la seua mort.    

Però els morts parlen des de les roques, les coves i els sepulcres; els escoltem en la nostra sang. Els seus patiments ens ressonen i ens conviden a meditar, a resar, a crear alguna bellesa amb la qual alleujar-los. Intentem que les ferides del passat es convertisquen en cicatrius belles, en tatuatges de la nostra història. 

 

LA PELL DE LA MEMÒRIA

Això fa l’art: dibuixar tatuatges preciosos en la pell de la memòria. Això és l’art. L’art embelleix, l’art cura, l’art salva. Amb l’art ens murmurem el dolor del qual venim. I amb l’art, l’acollim, li donem estima i el consol que va faltar.    

Aquesta remor es converteix en un conte a la vora del foc de la llar a l’hivern. Es converteix en un vers, una cançó, una novel·la. Per això escrivim novel·les. Per això vaig escriure 'La filla del capità Groc'. 

Per això mateix també va vindre a veure’m un dia Julio Carbó amb la meua novel·la a la mà: «Víctor –em va dir–, tot açò que contes ho convertiré en imatges». Ho va dir amb fervor i vaig veure en els seus ulls el fulgor de l’art: parlava l’artista que vol donar a les coses el seu lloc, ordenar el món i banyar-lo de llum. La llum de l’art que guareix ferides, de l’art que restaura.  

 I és el que ha fet Julio Carbó, fotògraf fins a la medul·la, morellà fins al moll de l’os: convertir el drama en bellesa. L’ha ajudat el seu talent, la seua sensibilitat i el llinatge propi: Julio Carbó porta cada ombra i cada llum d’aquesta terra en el fons de les seues pupil·les i en els plecs de l’ànima. Julio Carbó mira i veu. Ha sabut on, com i quan trobar cada una de les imatges que les meues paraules suggerien en les pàgines de la novel·la.  

 Amb una imatge darrere d’una altra, Julio Carbó ha tornat a escriure 'La filla del capità Groc', ha fet un relat gràfic que hem titulat simplement 'Capità Groc (The Folio Club)'. M’enviava cada fotografia que feia, i totes em tallaven la respiració: cadascuna plasmava per als ulls del món tot allò que, fins ara, només havien vist els ulls de la imaginació.

Tot és misteriós. El mocador negre que descric quan el Groc l’estén per la vora del riu davant de Forcall... només l’havien vist els ulls de la meua imaginació. Vaig saber, després, que combatents carlistes havien lluït mocadors així ¡en les seues baionetes i tambors! I vaig demanar estampar-me’n un. Ací veuràs el mocador estès a la vora del riu: Julio Carbó ha viatjat amb la càmera de fotos fins a l’any 1841 per eternitzar l’estampa.

 

ESPAIS MÉS ENLLÀ DEL TEMPS

Tot és misteriós. Vaig imaginar una cova en la qual s’amagava el Groc al barranc de Xiva de Morella. Ja publicada la novel·la, ¡em digueren que aquella cova existia! I ací la tens ara fotografiada.Tot és misteriós. Veuràs ací la fotografia de l’entrada d’un mas de parets tenyides de blavet, com vaig imaginar i vaig descriure sense haver-ho vist abans: espais com el dormitori en què es refà la tendra xiqueta Leonor al Mas de Torres. Julio Carbó ha fotografiat la meua imaginació, els espais més enllà del temps. I ací està tot.

 Tot és misteriós. Les veus dels morts les escolta el novel·lista, i el fotògraf veu allò que els morts van veure. Ací ho tens. Entre els murs del desamortitzat convent dominic de Forcall, els carlistes de Cabrera i el Groc van empresonar 3.000 soldats liberals el 1838, i la meitat d’aquells desgraciats presoners moriren d’inanició, malalties i fred. Avui, 179 anys després, les fotografies d’aquest llibre s’exposaran en aquells mateixos murs... Els mateixos murs on un vell amic del Groc li va arrencar els bigots al seu destrossat cadàver, amb la ràbia de qui s’alleuja per sentir por davant la ferocitat del facciós idealista i amb la culpa per traïr-lo. Aquestes imatges, arribades des del segle XIX gràcies a Julio Carbó, honren la memòria de tots els morts, carlistes o liberals, idealistes i pragmàtics, fanàtics i piadosos, els nostres besavis i rebesavis: víctimes de la nostra primera guerra civil. D’ells venim i només el misteri sap on anem.  

A nosaltres ens ha tocat ara moure aquesta peça, ens ha tocat alçar la bandera d’aquest llibre, que és bell perquè és misteriós. Tot el que ocorre és per alguna cosa. Així serà. 

 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci