Quart decenni

Negaré que ho he escrit, però ja no em crec res. O més ben dit, ja no em crec res del que em solia creure. Ara em crec altres coses encara més inversemblants. Sí, he passat de la ingenuïtat directament a la superxeria. I tot per culpa de l'experiència, que m'ha ensenyat a no dir mai d'aquesta aigua no en beuré. Per això, ben entrat ja en el meu quart decenni, el primer profundament llibertí i liberal, vull deixar ben clar tot allò en el que no vaig pensar mai que creuria, i resulta que sí.

Crec en els fantasmes. Militants i simpatitzants del Fake it till you make it. En la majoria de càrrecs, encàrrecs, professions i habilitats, m'estic adonant que la diligència ha anat deixant pas a l'autoestima. William Goldman ho va deixar escrit en el seu millor llibre. Ningú. Sap. Res. Per això, al final el que triomfa és el que abans enganya els altres fent-los creure que ho pot fer. A base de fer veure que ho saps fer, al final ho acabaràs fent. El morro és la millor escola per a la vida. La simpatia, el seu millor màster. I l'empatia, el seu postgrau.

Crec en els morts vivents. Els veig cada matí anant a treballar. Arregladets, repentinadets, ocupadíssims i importantíssims. Tu també els coneixes, no fotis. Una vegada, fa molt temps, ells van decidir substituir el ser pel tenir, i aquesta va ser la manera més ràpida i segura de vendre la seva ànima al diable. Mai van llegir ni van saber d'Erich Fromm. Resultat: avui deambulen per la vida amb una targeta de visita, perquè estan d'això, de visita.

Compte que també crec en els ovnis. Objectes voladors no identificats. Encara que no siguin objectes i encara que sí que els tinguem perfectament identificats. És igual. El més important és que volin, que com deia el mestre, no siguin gavina al mar. Que sàpiguen separar-se de terra quan calgui. Burlar-se de la força de gravetat. Perquè la gent tira a matar quan volem molt baix. La gent tira a matar quan volem molt baix.

Crec en els cuiners. Crec que són els nous mags. A casa meva, la cuina és l'única estança elevada i separada per dos esglaons de les altres. Ja no és cuina, sinó altar. I no pels sacrificis que s'hi produeixen, perquè soc cada vegada més vegà, sinó per la seva condició d'escenari, d'absis, d'espai propiciatori per al mestre de cerimònies, aquell gran prestidigitador. I per la mateixa raó que mai pretenc revelar els trucs de màgia, també em resisteixo a aprendre a cuinar. D'aquesta manera visc ignorantment fascinat i amb l'estómac feliç.

Crec en les fades. Encara que he de reconèixer que alguna va acabar sent una bruixa. Però avui sé que existeixen éssers meravellosos que venen i apareixen en la teva vida just quan més els necessites. Per estimar-te molt, o per estimar-te bé. Depèn del que s'estimin a ells mateixos, o a tu. Això només t'ho acaba dictant el temps. Només has de saber asseure't, prendre nota i escoltar. Jo ho vaig veure tard tantes vegades. Però gràcies a això, avui crec en la màgia de prop, la de veritat.

Crec en el duende. No en els ­duendes com a personatges fantàstics, sinó en el duende. Perquè només n'hi ha un, aquest que t'eriça la pell sense demanar permís. El que se t'apareix davant la gent amb talent, la gent que sap emocionar els altres. Provoquen emocions, no necessàriament positives, i aquí radica el verdader talent. Per això és sempre tan delicat. Perquè ets tan fràgil com el que ets capaç de provocar.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

I per últim, perquè vegeu que ingenu que arribo a ser, encara crec en l'honestedat, la correspondència entre el que es diu i el que es pensa. I hi crec si i només si va vinculada a la integritat, la correspondència entre el que es fa i el que es diu. Crec en la gent que admet els seus errors només si els corregeix. I crec que les segones oportunitats són sempre una altra primera que nosaltres ens hem entestat a comparar.

Així doncs, a base de creure en coses paranormals, he deixat de creure en la normalitat. Desconfio quan algú em diu que es considera una personal normal. I aquí és on ve el consell que no m'has demanat. Fuig de la normalitat, perquè és aquesta mentida que sempre saludava els veïns. La normalitat és el rebedor d'una casa aparentment neta que amaga una cosa podrida a les golfes.