Versace: una història de luxe, mort i passió

Gianni Versace era molt. I fins i tot la mort va anar a trobar-lo en un gir extrem de guió que només s’hauria atrevit a escriure algú amb tendència al drama, els àcids i el sensacionalisme. Recordin si no l’escena: el modista oficialment gai de la indústria de la moda, l’home fetitxista que havia escopit sobre el gust i el decòrum burgès, queia abatut de dos trets al cap a l’escalinata d’entrada de la seva mansió d’Ocean Drive de Miami.

Aquell 15 de juliol de 1997, el dissenyador tornava d’esmorzar d’un local pròxim anomenat News Café i portava al damunt 1.200 dòlars i les revistes People i Vogue. L’homicida Andrew Cunanan–gigoló, camell i assassí en sèrie– va fugir d’allà sense arribar a aclarir mai si el colom que havia aparegut mort al costat del cadàver era fruit de la casualitat o l’havia dipositat ell, com a encàrrec de la màfia calabresa. Endevinaran que el drama i el morbo que es va desfermar hauria sigut excessiu fins i tot per a algú com Gianni, que sempre demanava més i més espectacle. No obstant, 20 anys després, la majoria d’interrogants que aquell dia van quedar escampats als peus de l’escalinata segueixen sense respostes clares. ¿Per què el va matar Cunanan? ¿Treballava per a la màfia? ¿Buscava un episodi de glòria per al seu historial criminal? ¿O, com també es va dir, estava obsessionat amb algú del seu entorn? Davant d’aquestes i moltes altres incògnites, es va començar a escriure un drama personal i empresarial en tres actes que encara no ha escrit el seu final.

ACTE PRIMER: L'ASSASSINAT

Per Fernando Aguileta de la Garza, consultor i professor al centre universitari de disseny Bau, l’assassinat va suposar un «punt d’inflexió» en el sector. Mai el món de l’espectacle havia entrat amb tanta força en la moda. «Fins llavors, els dissenyadors no havien sigut objectius mediàtics globals ni carn de tabloide», explica l’analista, segons el qual el cas Versace va tallar la cinta inaugural de l’era dels modistes superstar que va marcar la dècada següent.

El cert és que els dies després de l’assassinat van ser trepidants. Eixam d’helicòpters. Cartells d’«es busca». Un assassí devorat per les drogues i la malaltia mental que, vuit dies després del seu cinquè i últim homicidi, es volava el cervell en una casa flotant envoltada per la policia. La princesa Diana, Elton John, Sting i la cort de supermodels de rigorós dol i convertint la catedral de Milà en l’últim front row de Gianni. I una dinastia, els Versace, en xoc davant l’assassinat i després davant la dolorosa lectura d’un testament que nomenava hereva la seva neboda Allegra, filla de Donatella, que al complir els 18 anys va passar a controlar el 45% de les accions. El germà gran, Santo, al càrrec de les finances, ja posseïa el 35%. I Donatella, hermeneuta dels temps i capitana de Versus, la línia jove de la casa, posseïa el 20%. Així, de forma abrupta i dolorosa, els embolics familiars, les tensions voltaiques entre Gianni i la seva germana –«jo era la seva musa i la seva principal crítica, només jo tenia el valor de dir-li el que pensava», diu ella amb finezza– quedaven exposades sota el focus, a punt per a la seva vivisecció.

Tampoc la investigació policial no va tenir sort. Els informes de l’FBI, que van donar tota classe de detalls sobre els prostituts que contractaven Gianni i la seva parella, Antonio D’Amico, no van arribar a provar que Cunanan, que havia conegut el modista anys abans a San Francisco, hagués sigut un d’ells. La hipòtesi mafiosa –«una vergonya», segons la família– va ser rebutjada, encara que anys més tard un antic capo calabrès la va revifar a l’assegurar que el modista havia blanquejat diners per a ells i que tenia deutes pendents. «Es podria tractar d’un robatori, que Cunanan busqués la fama tirotejant una persona d’aquest calibre, o d’una venjança. A tots ens agradaria saber-ho. Desafortunadament, la verdadera resposta és que ens hem enfonsat amb el vaixell», va acabar per admetre el cap de la policia de Miami Richard Barreto.

ACTE SEGON: EL CALVARI

Per seguir amb la metàfora nàutica, es podria dir que, des de llavors, la casa Versace també es va submergir en un fabulós naufragi. Segurament, perquè no hi havia espatlles prou amples per suportar aquell abrupte i ingent llegat. Gianni

–nascut a Reggio de Calàbria el 1945, fill de la propietària d’una important boutique i d’un carboner amb gust per la poesia i l’art– va fundar la casa a Milà el 1978. I per a finals dels 80, ja havia canviat per sempre la moda.

En el seu estil no hi havia lloc per al decòrum, i va molestar els milionaris del nord d’Itàlia amb el seu gust pel luxe estripat i opulent. ¿Potser la riquesa no era sempre obscena? Va utilitzar un 'look' apol·lini i sexual perquè els homes, va dir, deixessin de «semblar comptables». I, amb la complicitat del fotògraf Richard Avedon, va entreveure «dones poderoses i explosives amb vestits que eren com una segona pell i que ni demanaven perdó ni tenien vergonya de mostrar-se sensuals», apunta Pilar Pasamontes, professora d’ESDI, Escola Superior de Disseny. Aquell apoderament femení, molt de l’escola hipersexual de la seva amiga Madonna, avui ens pot semblar trampós, materialista i poc elaborat, però el cert és que va tractar les dones com a subjectes poderosos, i no com a objectes accessibles i disponibles. «La dona que feia Versace als 80, ara la fan tots», va dir Franca Sozzani, directora de 'Vogue Italia', després de la seva mort.

D’ull precís i impecable sastreria, també va barrejar com ningú colors i teixits, i va utilitzar nous materials. ¿Com combina el cuir amb els encaixos i la seda? ¿I amb la malla metàl·lica? Però, sobretot, al seu full de serveis hi figura haver portat el rock a les desfilades, haver-se inventat el fenomen de les supermodels (encara que el copyright, diuen, és de Donatella) i haver espremut el filó publicitari de les celebritats. ¿O és que la campanya perfecta no era que la princesa Diana es posés un Versace blau d’un sol tirant quan va donar per liquidat el seu matrimoni amb el príncep Carles? D’Elton John a Madonna i de Bruce Springsteen a Prince, els famosos, amb qui alternava i a qui deixava les seves mansions, omplien de Versace els front-row i les alfombres vermelles. Segur que recorden Liz Hurley amb obertures abissals i imperdibles punks, i Carla Bruni amb corretjams 'bondage'.

De tota manera, el que va venir després de l’enterrament, dèiem, va ser un culebró familiar de números vermells, drogues, linxament i inseguretats. Primer, els germans van sondejar sense èxit Karl Lagerfeld. I llavors, Donatella va fer el pas endavant. Ja s’imaginaran la mirada de desdeny que va rebre de la crítica, que amb prou feines acceptava una dona, Coco Chanel, als seus altars. ¿Aquell espantall que s’havia tenyit els cabells de ros als 11 anys per indicacions del seu germà gosava substituir el gran Gianni? ¿Quina broma era aquesta? Els fets no van trigar gaire a posar-se al costat dels prejudicis i, el 2004, la casa anava de cap a caiguda sense fre: la facturació s’havia desplomat a la meitat, els creditors havien col·locat la companyia al caire de l’abisme i Donatella, consumida pels fiascos i 18 anys d’addicció a la cocaïna, va accedir a anar a rehabilitació..

ACTE TERCER: LA RESURRECCIÓ

I, així, d’entre les ruïnes personals i empresarials, va emergir curada i disposada a tornar a posar-se al capdavant. «Van ser set anys d’angoixa», va admetre Santo, quan la família va contractar executius per estabilitzar la nau. «Gianni era un rei de la moda i fins i tot després de la seva mort governava –va dir ella–. Al principi vaig cometre molts errors i no sabia què fer perquè vaig escoltar massa persones. Després ja vaig trobar el meu camí».

El camí, no obstant, està sent abrupte. El 2008, van acomiadar 350 empleats i, sigil·losament, la casa, que va començar a créixer i a llegir bones crítiques, va tancar quatre botigues al Japó. El 2011 es va presentar a les noves audiències amb la col·lecció revival que va prescriure per a H&M. I tot semblava anar a velocitat de creuer fins que aquesta setmana la companyia va publicar que, tot i haver crescut un 3,7% respecte al 2016 i haver facturat 668 milions d’euros, sumen 7,4 milions de pèrdues, davant els 15 milions de beneficis de l’exercici anterior. ¿La raó? La forta inversió, diuen, en l’obertura de botigues.

L’empresa, de les poques familiars que sobreviuen en un sector canibalitzat pels grans grups, va vendre el 2014 el 20% de les seves accions al Hedge Fund Blackstone. I encara que la marca de la Medusa ha anat surfejant el procés de globalització que ha viscut la indústria, també comparteix vergonyes amb les seves companyes del ram. Segons Greenpeace i la campanya Roba Neta, Versace ven productes a preu de luxe sense preocupar-se en excés pels tòxics ni per tenir protocols clars que garanteixin que tots els seus proveïdors respecten els drets laborals, tot i que només el 2% de la seva producció es realitza a l’Àsia.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

De fet, el sector i els seus notaris solen afrontar aquestes qüestions entre la incomoditat i el silenci. ¿Qui vol parlar d’això podent discutir si Donatella recorre als clàssics de la casa perquè ja no sent la pressió de l’ombra del germà o perquè, a contracor, dona als mil·lennistes les icones nostàlgiques que sembla que reclamen? Sigui com sigui, el cert és que la dissenyadora, contra tot pronòstic i a l’any 20 després de la mort de Gianni, rep tractament de mite. Estrella d’una de les campanyes de Ricardo Tisci per a Givenchy, ha redoblat la seva aposta per l’alfombra vermella i s’ha trobat amb regals com la formidable campanya que suposarà la nova temporada d''American Crime Story',que ensumarà l’os Versace. Agafant els temps per la solapa, ha fitxat primer que ningú talents de la nova guàrdia com Anthony Vaccarello, potencia el negoci on line i el veure-i-comprar després de les desfilades, i asseu a la seva taula la nova aristocràcia del focus: de Beyoncé a Lady Gaga i de Miley Cyrus a les germanes Hadid.

Molts diuen que ella mai ha tingut el 'punch' del seu germà. Altres, com Fernando Aguileta de la Garza, creuen que la dona a qui la moda «sempre va mirar per sobre l’espatlla» ha actualitzat els codis d’una marca «memorable», mantenint-la «reconeixible» i «rellevant». «Jo crec que Versace avui dia ja és més Donatella que Gianni». Als 40 anys del seu naixement, el negoci, amb l’hereva Allegra treballant a Versus, continua sent, de moment, cosa de 'famiglia'.