El Cabanyal torna a bullir

Són les set del vespre d’un dia de juliol i dos guiris de 20 anys amb les espatlles cremades i gorra de palla carreguen un carro de supermercat cap al reformat apartament que han llogat per internet per un preu que els ha semblat una ganga i que escandalitza els seus veïns d’edifici. Un grup d’obrers arreglen les voreres de l’històric carrer de la Barraca. I un altre, les del carrer de la Reina. Una colla de joves passen l’estona asseguts en cadires plegables en un carrer apedaçat on tothom sap que s’hi ven droga. Un altre grupet, amb tovalloles de platja a l’espatlla, travessa el barri amb mirada inquieta de tornada a València. Una veïna ullerosa comenta que entre la calor i els crits no es va poder adormir fins a les dues. Una vintena de persones comencen a ajuntar-se per celebrar el culte en un descampat. Una parella de turistes, amb una guia alternativa a la mà, observen admirats un delicat i colorista ecosistema que es va salvar de la destrucció però que segueix amenaçat d’enderrocar-se.

D'HUMIL A MARGINAL

La prolongació fins al mar de l’avinguda de Blasco Ibáñez va ser el gran projecte frustrat de l’alcaldessa Rita Barberá. Durant més de 20 anys va fer i desfer com va voler gairebé a cada barri, però no aquí. La resistència veïnal de Salvem el Cabanyal, atrinxerada darrere les declaracions de Conjunt Històric Protegit i de Bé d’Interès Cultural, se les va enginyar per endarrerir més d’una dècada el seu pla, fins que el 2010 una ordre ministerial socialista ho va qualificar d’«espoli» i ho va fer desar en un calaix. El canvi de govern municipal el 2015 va posar el punt final a un projecte que enderrocava cases i edificis com la Llotja de Pescadors o la Casa dels Bous, on Sorolla guardava els seus quadros mentre els acabava. Es va prometre també un pla integral perquè el barri estava, i està, fet pols, especialment l’anomenada zona 0. Són els carrers per on havia de passar el lluminós bulevard, flanquejat per edificis de cinc altures gairebé fins a l’aigua. Per a la seva construcció l’ajuntament va comprar gairebé 500 vivendes. Unes es van enderrocar, mentre que d’altres han sigut ocupades i unes altres segueixen tapiades. I no se sap què és pitjor. Hi va haver un setge organitzat. Les ordenances municipals no existien en aquella quadrícula, allà els serveis de neteja no hi entraven, ni tampoc la policia. La idea era que el barri passés d’humil a marginal per tenir via lliure per partir-lo en dos. I en part ho van aconseguir. 

PROBLEMA ENQUISTAT

«L’anterior administració va desfer el barri. El seu projecte era especular, era destrossar-lo, no li importaven els veïns ni la seva història. Ho van fer tan bé que el problema està enquistat», apunta Tomás Correas, portaveu de Millorem el Cabanyal, una associació integrada bàsicament per gitanos. I la supervivència com a barri torna a estar amenaçada pels problemes de convivència. «Tenen un reflex molt negatiu en l’autoestima del veïnat, i el que no s’estima, no es defensa», sentencia Faustino Villar, portaveu de la influent Salvem el Cabanyal. Tots dos coincideixen bastant en el diagnòstic. «Per un costat, hi ha la invasió del carrer per part de persones que estan alterant la vida normal de les poques famílies que queden en aquesta zona 0. Sorolls a la nit, festes que duren dies, partits de futbol de matinada o barbacoes a qualsevol hora», apunta Villar. Un altre problema greu són les nombroses ferrovelleries il·legals en locals ocupats i sense cap tipus de control de sorolls i residus. I el tercer, i més espinós, és la venda de droga. «Hi ha unes vuit o deu famílies que es dediquen al tràfic i això ho sap la Delegació del Govern però no col·laboren en res. Prefereixen que els tripijocs se situïn en una zona acotada», lamenta Correas, que puntualitza dues coses. «Són gitanos els que venen droga però els que venen a comprar-la són paios», destaca. I ressalta que «a qui més perjudica és a nosaltres, perquè se’ns criminalitza per ser gitanos». 

OKUPES PER NECESSITAT

Tots dos comparteixen també en bona part les solucions: policial i judicial per a la venda al detall i uns serveis socials i educatius que trepitgin el carrer per reduir les molèsties entre veïns i afavorir la generació d’oportunitats. «No es valoren les condicions tan difícils en què viu aquesta gent», ressalta Villar. «S’han d’oferir solucions a través de cursos de formació i d’ocupació. Ofereix-los una feina, dona’ls una sortida i se sentiran integrats. La gent no okupa per plaer, sinó per necessitat. Hi ha molta gent que dina i es priva de sopar», subratlla Correas. 

POR DE LA XENOFÒBIA

Si no s’arregla aviat temen que hi hagi un brot de xenofòbia. «El sac s’està fent gros. La separació cada vegada és més gran i el llenguatge va derivant en això», adverteix Villar, que assegura que la convivència entre paios i gitanos ha sigut bona històricament al barri. «El problema serà gran. Hi ha grups que estan incendiant les xarxes socials. Però no es pot ficar a tothom en el mateix sac», recull Correas. «S’ha de distingir entre situacions i tenir sensibilitat», reclama. «Per tenir empatia cal posar-se en la posició de l’altre i, si ho fan, veuran que els gitanos no tenim cap possibilitat. Se’ns neguen feines, se’ns arracona als hospitals, volen tenir tots els nostres nens junts en una mateixa escola creant guetos i en un jutjat la paraula d’un paio val més que la de cent gitanos», enumera.

Les recents protestes de Salvem el Cabanyal han provocat una cascada de mesures municipals. Algunes ferrovelleries han sigut clausurades i s’ha anunciat un escamot policial a la zona 0. «Es deixen portar a cop de titular quan el sector més elitista del barri protesta o parla a la premsa», apunta Correas. Villar rebutja que tinguin una posició maximalista, com s’ha apuntat des del consistori. «Ens diuen que ho volem tot en dos dies i és mentida, però quan no fas res la situació empitjora», subratlla.

LA SOLUCIÓ DEL TOTXO

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

En aquests dos primers anys, el govern municipal havia fiat bona part de la seva política a la regeneració urbanística, en què ha aconseguit implicar-hi la Unió Europea amb una aportació de 15 milions d’euros. Però l’efecte crida ha sigut immediata i fons i inversors han començat a comprar pisos. I això que Joan Ribó s’ha mostrat conscient dels perills que afecten el barri. «La por que ens fa és que sigui un lloc molt agradable per a fons d’inversió i per instal·lar-hi bars en abundància. Per això hi introduirem limitacions», va anunciar l’alcalde. 

«Si la regeneració urbana és la que ha de conduir la recuperació social serà d’aquí cinc o sis anys i no estarà sota cap control», sentencia Villar. «La política ha sigut d’anuncis i anuncis. Semblava que havíem d’anar pel carrer esquivant els milions», comenta abans de lamentar que els carrers on s’ha començat a actuar urbanísticament són els que menys ho necessitaven. «Alguns volen fer del Cabanyal una marca. És un caramel. S’han creat expectatives d’especulació. Aquest és un barri de gent humil i pot arribar el moment que no faran falta aquestes eines ni que facin fora la gent perquè tot serà  tan car que hauran hagut de marxar», aventura Correas.