La vida empeny

Hi va haver un temps que les vacances duraven 90 dies. Era el mateix temps en què les sèries de més èxit només tenien una temporada que es repetia cada estiu amb el mateix: no, no, no ens mouran. Va ser un temps en què tot durava més. Les sobretaules, els matrimonis, els llibres, les tertúlies, els programes de televisió. No, avui no he vingut a posar-me nostàlgic, perquè la nostàlgia és el triomf del pessimisme, i perquè ser pessimista ho fa tot sempre més fàcil. Ara no és només que tot vagi més ràpid, és que la vida empeny.

La vida empeny. Em recorda una mica el japonès aquell que està contractat per embotir la gent al metro i així aconseguir que hi càpiguen tots al vagó. Porta guants, uniforme i llicència per empènyer. I vaja si empeny.

La vida empeny. Els semàfors són els primers responsables del nostre atabalament. Artefactes pensats per evitar que t'atropellin, i resulta que són els primers responsables d'aquest atropellament que portem a sobre. On hi ha semàfors no es pot passejar, i la passejada és pensar amb els peus. Ho van demostrar Aristòtil, ­Nietzsche, Kant i fins i tot Rousseau.­ Una bona passejada és com una bona migdiada: autèntica poesia. I com a tal, conté els seus mateixos elements bàsics: accent o intenció, nombre de passos, cesura o suspensió entre pas i pas, i el més important, el ritme. Caminar al teu ritme és impossible quan veus que està a punt de posar-se vermell el pas de vianants. T'acceleres perquè si no hauràs d'aturar-te contra la teva voluntat. De qualsevol manera, ja estàs allà, cedint el control de la teva passejada a un element extern i distorsionador. S'ha acabat el ritme, s'ha acabat la passejada.

La vida empeny. T'empeny a estar al dia, eufemisme per recordar-te que hi ha certes coses a les quals has de dedicar el teu temps, t'agradin o no. Hem de saber tots el mateix, no ens quedarem despenjats de les últimes novetats, antiquats, obsolets, o pitjor encara, sense opinió. És aquesta il·lusió de cultura el que ens manté units. I és aquesta mentida a la qual tots rendim tribut amb els ulls en blanc i desperts i connectats a totes hores, anomenada actualitat.

La vida empeny perquè interromp. I si no, ¿quan va ser l'última vegada que vas poder llegir alguna cosa des del principi fins al final sense haver de mirar una pantalla? La interrupció és el domini dels tempos. I de nou, la tecnologia apareix en les nostres vides, i aquesta vegada no precisament per ajudar.

La vida empeny. Negaré que ho he escrit, però també empenyen les altres generacions que no són la teva. Els més grans, sempre mirant-te per sobre l'espatlla de la història, amb la cella aixecada i esperant alguna cosa de tu que per alguna estranya raó ja saben per endavant que no seràs capaç de donar. I les posteriors, que aprenen de seguida el verdader significat de la paraula empènyer: cobrar menys i rendir més. I mentrestant, veus que a poc a poc es van morint els que sempre havies considerat immortals, i aviat vas veient com se t'aproxima aquest abisme cap al qual et segueixen empenyent sense pietat els de sempre, els del darrere. Next.

Per tot això, perquè la vida empeny a dues mans, són tan necessàries les vacances. Amb viatge, sense viatge, amb platja, amb muntanya, o amb ciutat. Al capdavall, canviar d'hàbits, canviar horaris, canviar de rutina, és igual. El cas és enganyar l'empenta, fer-li una finta i deixar de sentir la pressió a l'esquena d'una vida que no sembla disposada a abandonar.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Passejar per llocs sense semàfors. Llegir llibres sense interrupció. Distanciar-se de les penúltimes notícies i deixar ben solta la corda de l'actualitat. Arribar a oblidar-se del dia de la setmana. Disfrutar de totes les persones de la família, aquelles que estan sempre lluny encara que es trobin a la mateixa localitat. Perdre el temps i que no passi res. I que ningú se senti malament.

Aquest que escriu pensa fer tot això, o almenys intentar-ho, des d'ara mateix fins que se m'acabi la condicional. També espero que em llegeixis a la tornada i notis que així ha sigut. Que ens hagis trobat a faltar molt. Serà un bon senyal.