Uns Jocs que van emocionar

Hi ha moments que han sabut condensar els anhels d’una societat fins a convertir-se en icones de la memòria col·lectiva. Els Jocs del 92 són un d’aquells moments. Si els recordem com un èxit, no és solament en termes esportius i organitzatius, sinó perquè van fer de la transformació de la ciutat una fita compartida. Barcelona es va modernitzar i es va dotar d’equipaments esportius, culturals i de proximitat llargament reivindicats per moviments veïnals; es va obrir al mar i al món reclamant el lloc que li corresponia; va recuperar l’orgull de ser una ciutat on allò que semblava impossible es feia possible. 

UNA CIUTAT MÉS COMPACTA

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

L’èxit dels Jocs s’ha d’avaluar fixant-nos en els canvis que hem aconseguit en aquests últims 25 anys. A diferència d’altres ciutats, en què els rèdits olímpics són dubtosos (creixement de la desigualtat, cementiris d’equipaments ...), Barcelona va aconseguir sortir del període olímpic com una ciutat més compacta i cohesionada; i això no va ser  tant gràcies als Jocs com a les persones que hi van contribuir. Per una banda, el lideratge de l’alcalde Maragall que ens va fer somiar; i per l’altra, una ciutadania entusiasta que va encarnar aquest somni col·lectiu a través dels més de 60.000 voluntaris i voluntàries olímpiques, afrontant els Jocs com una oportunitat col·lectiva per refer la ciutat i projectar-nos al món. No obstant, no podem ser autocomplaents, i s’ha de reconèixer que, malgrat els èxits de la transformació, es van desaprofitar algunes oportunitats que encara avui arrosseguem, com per exemple, la creació d’un parc de vivenda pública de lloguer assequible que ens equipari a les principals ciutats europees.

Avui ja no estem en el 1992. La ciutat ha canviat i hem canviat nosaltres. Ja no necessitem el gran esdeveniment per transformar Barcelona, però sí que necessitem l’empenta, el lideratge i la intel·ligència col·lectiva per continuar millorant dia a dia. Els barris ja no pateixen els dèficits urbanístics d’abans (clavegueram, enllumenat, asfaltatge...), però constatem que les desigualtats s’han anat ampliant. La majoria de la població barcelonina es desplaça a peu i en transport públic, però la contaminació atmosfèrica que patim representa un risc per a la nostra salut i per al planeta. Som una ciutat cosmopolita i oberta al món, però la massificació turística i l’augment de preus de lloguer genera expulsions de veïnat i suposa una amenaça per al teixit social i comercial dels barris. Per fer front a aquests reptes, hi ha lideratge públic, però també la mobilització col·lectiva que sempre ha sigut el motor del canvi. Perquè, com deia la cançó que ens va fer moure aquell estiu, 'Barcelona té molt poder'. Demostrem-ho una vegada més.