¿Per què tots ballem reggaeton?
El gènere ha superat fronteres racials, generacionals i de classe
zentauroepp39493294 badalona 29 07 2017 cuaderno j venes al son de la170901164728 /
L’any passat Spotify revelava que el reggaeton ja era l’estil musical més escoltat a Espanya des de la seva plataforma. Set de les 20 cançons més reproduïdes eren reggaetons i en totes les comunitats autònomes el tall més clicat era un reggaeton. Paral·lelament, la cançó més reproduïda a Espanya al canal Youtube era 'El perdón', d’Enrique Iglesias i Nicky Jam.
Ara que les vendes de discos ja no són útils per calibrar l’èxit d’un artista o estil, el mercat virtual ajuda a constatar el que ja es percep al passejar per places, discoteques i instituts: el reggaeton és omnipresent a Espanya. Sobretot, entre els adolescents, molts dels quals ni gatejaven quan Daddy Yankee va llançar el single que ens va ensenyar a 'perrear': 'Gasolina'.
El 2004 es creia que el reggaeton només seria un fenomen de temporada, una altra cançó de l’estiu com el 'Baile del gorila' o aquella d’El Koala. Més d’una dècada després, el seu regnat és mundial. Seguint amb les xifres virtuals, el 2016 Nicky Jam ja era l’artista amb més seguidors del planeta en el seu canal de Youtube: sis milions. Aquest estiu Daddy Yankee era el primer llatí a arribar al podi d’artista més escoltat a Spotify, 46 milions d’oients al mes. I la cançó més reproduïda de l’estiu a Spotify ha sigut, per descomptat, el 'Despacito'. Amb 3.500 milions de clics a Youtube, ha batut en només set mesos el tan esbombat rècord de Wiz Khalifa i el seu See you again.
Al mòbil, a les xarxes
Amparo Lasén, doctora en Sociologia i experta en les implicacions socials de les noves tecnologies, recorda que a Espanya no s’ha deixat de ballar i consumir reggaeton. «Xavals que no han escoltat aquesta música a casa, poden trobar-la al mòbil del seu company de classe. Ja no és necessari que soni en una emissora. Només cal fixar-se en l’èxit d’aquells altaveus connectats al mòbil que sonen de nit als parcs», assenyala.
«Quan parlem de joves i música hi ha dos comportaments: aquells xavals als quals apassiona un gènere i busquen amics a qui també els agradi i, el més comú, xavals a qui interessa el que circula entre els amics. Per això, quan una música és exitosa, té més oportunitats de ser-ho a causa de la facilitat i rapidesa que hi ha ara de compartir i escoltar», analitza. Tot i així, puntualitza, «encara que el tema digital té un rol clau en la música que escoltem, dir que avui escoltem més reggaeton a causa d’internet és més difícil de demostrar. ¿Potser les altres músiques no estan a Youtube?».
El sociòleg Roger Martínez Sanmartí, investigador de cultura popular i cultures juvenils, apunta diverses atractius. Per un costat, «té la marca de la duresa del carrer i autenticitat associada a la immigració de Llatinoamèrica». Per un altre, l’atracció del «ball sensual i molt sexualitzat, en contrast amb les pistes de ball de música electrònica». «Que sigui una música que incomodi els pares sempre és un plus per als adolescents», afegeix Lasén.
Un altre factor clau per entendre aquest fenomen és que les músiques negres que aportaven aquesta marca d’autenticitat del carrer i sexualitat no van calar a Espanya com en altres països. «Mentre el hip-hop i el r’n’b no aconseguien penetrar en les pistes de ball catalanes, sí que ho va fer a finals dels 90 la música llatina que venia de Miami», explica Martínez. «Quan arriba el gruix de la immigració llatina i el 'perreo' irromp en els mitjans, ja hi ha una connexió cultural que ens fa més proclius a la seva acceptació», afegeix. Per això, «si el 2000, la makina, el dance i la rumba eren hegemòniques als instituts de classe treballadora, el 2010 el reggaeton va agafar el relleu com a so hegemònic a la perifèria».
Més enllà de les perifèries
«Com qualsevol so hegemònic en la perifèria social, el més interessant és que combina l’aura d’autenticitat popular amb impacte comercial i acaba impregnant sectors molt transversals», segueix Martínez. «Que estigui a tot arreu fa que molts sectors l’acabin adoptant encara que només sigui per a les pistes de ball i les festes», afegeix. I és que, tot i el seu èxit, el reggaeton encara constitueix «una de les fronteres de gust més fortes de la música popular actual».
Carles Feixa, professor d’Antropologia Social i coordinador de l’estudi 'Joves llatins a Barcelona', creu que el gènere «pot estar convertint-se en un marcador generacional, ja que sobretot agrada adolescents, post-millenials, la generació youtuber». Però adverteix: «Encara que s’ha globalitzat com a element intercultural, el seu consum està lluny de ser homogeni. Uns saben ballar-lo i viure’l, mentre que per a altres és només un ritme per escoltar».
Contra tot pronòstic, el reggaeton ha dinamitat barreres de classe i edat. Avui sona tant en realities televisius com en sessions de zumba per a jubilats. I tant es balla en discoteques de polígons industrials de Badalona i l’Hospitalet com als clubs pijos de Pedralbes. Justament a la platja de Badalona, ciutat natal del productor Juan Magán, es va celebrar aquestestiu el Reggaeton Beach Festival, primer festival del gènere.
La indústria ha tingut un rol important en l’expansió del reggaeton, però, aclareix Martínez, «la música mai triomfa en el buit». Feixa dona una importància clau a la immigració llatinoamericana. «Amb el reggaeton passa una mica com amb el tango fa un segle: la indústria cultural –que llavors era la ràdio i el gramòfon i ara són Youtube i els dispositius electrònics– va posar la infraestructura, però la superestructura va venir dels processos migratoris; d’Europa cap a Amèrica, fa un segle, i en sentit contrari, ara», compara.
Immigració i estigma
El musicòleg i professor de l’Esmuc Rubén López Cano recorda que el mambo i el tango també van ser balls maleïts i que «els gèneres bruts es poden netejar. Quan Enrique Iglesias incorpora el break del reggaeton a Bailando, el gènere ja està incorporat en la societat i queda alliberat dels seus estigmes més incòmodes». El locutor dels 40 Tony Aguilar ha sintetitzat la seva acceptació a Espanya en només 20 paraules: «Va començar veient-se despectiu, de barri, i ara no hi ha festa de nens pijos que no vulguin una cançó així».
Alexandra Baena, etnomusicòloga i autora de l’estudi 'Del reggaeton al electrolatino. Perspectivas de género', recorda que «el reggaeton va sorgir en les classes baixes de Puerto Rico i es va anar fent més explícit per incomodar les classes altes i acomodades. I ho va aconseguir, fins al dia d’avui». Als 2000, Lasén ja va detectar que el reggaeton s’havia convertit «en la música que encarnava tot el que no ens agrada». Avui assegura que segueix sent una música estigmatitzada per raons extramusicals. «No podem ser hipòcrites i pensar que la seva estigmatització no té a veure amb el fet que és una música d’origen llatí, de gent immigrant, no blanca i que no és de classe mitjana».
Per Laura Viñuela, musicòloga i doctora en Estudis de la Dona, el reggaeton és «tan perillós com qualsevol altre discurs cultural». D’entrada, perquè no subscriu aquesta idea segons la qual «els adolescents són tontos, no tenen criteri i s’empassen qualsevol cosa. Els joves són persones intel·ligents i capaços de discernir el que escolten». Quan els alumnes del curs de Sociologia de Gènere de Lasén entrevisten aficionats al reggaeton, una de les respostes que reben és: «M’agrada molt la música, m’ho passo molt bé ballant-la, els vídeos em semblen masclistes i les lletres, el pitjor, però tant me fa».
Viñuela critica que es presenti el reggaeton com un perill social «en una societat en què cada dia tenim notícies de dones assassinades, violades, agredides per homes, quan les formes més grolleres i brutals del patriarcat i el masclisme són tan visibles i no generen una revolta ciutadana i institucional». «Que les dones de mala vida s’anunciïn (o les anunciïn) per paraules al diari, que surtin a l’última pàgina de l’'As' i que tinguem puticlubs a les carreteres i als centres de les ciutats, això ja no importa, perquè la societat ha establert que són per a això i es fa els ulls grossos», assenyala.
«Que es qualifiqui Amèrica Llatina com la portadora de la cultura masclista és conseqüència de considerar que aquí no tenim aquest problema», apunta Baena. «Oblidem que hi ha tota una educació, escolar i familiar, darrere de cada individu. Aquesta educació es deixa de banda en la nostra societat igual que es deixa de banda l’educació sexual a l’escola. ¿Com podem culpar el reggaeton del masclisme quan no hi ha hagut educació prèvia sobre respecte i igualtat?».
El vals del segle XXI
Lasén alerta d’un creixent puritanisme. «Hi ha una tradició històrica de prohibir balls pel seu contingut sexual», contextualitza, «però el ball té aquest contingut des del vals i les danses medievals. Estem preocupats una altra vegada perquè la gent entri en contacte ballant, quan avui el tema sexual està per totes bandes per vendre’t productes: en les pel·lícules, la publicitat, la moda… Els adults que consumeixen aquests productes tenen clar que mantenen la distància, però creiem que els adolescents no saben gestionar una cosa que, d’altra banda, sempre els ha interessat: aquesta connexió entre música i sexualitat».
«El vals va ser un escàndol per la mateixa raó que avui ho és el reggaeton i ara ens sembla el més pudorós», compara Viñuela. «I els moviments pelvians d’Elvis Presley també van escandalitzar les famílies de classe mitjana nord-americans», afegeix. Però aclareix: «El que va preocupar va ser que va revolucionar les adolescents blanques i amb el reggaeton és igual: que 'perreen' les llatines, les caribenyes o les negres, a la societat de bé li és igual, perquè, ja se sap: elles ho porten a la sang. Però que 'perree' la meva filla, ja em molesta bastant més. I més encara si va 'perreant' amb els altres, amb els llatins».
Aquell indecorós vals del segle XVIII juga un rol molt diferent en la societat actual: inaugura el ball en els casaments més clàssics. Potser en els ambients més decorosos de l’Espanya del segle XXII, aquest ball d’honor consistirà que els que s’acabin de casar 'perreen' el Baila morena cul amb cul elegantment. I els consogres sospiraran alleujats: «Són la parella perfecta».
Notícies relacionades
