Plorera

Arribem al món bramant. I no crec que sigui casualitat. Com més l’estiro, més m’adono que la vida és una insulsa espera entre un plor i el següent. I així fins que ens sobrevé l’últim plor, el dels éssers estimats que deixem enrere. Alerta, que ningú em confongui el plor amb coses només tristes. Que es pot plorar de moltes coses, d’alegria, de tristesa o del riure més beneit, tant és.

Negaré que ho he escrit, però el plor és només la forma que té la natura de dir-li al nostre cos que una emoció l’ha tornat a guanyar. I tant és així que al final no val la pena estar respirant si un no plora ben plorades les coses, 

ja que plorar al cap i a la fi és només el símptoma d’una afecció molt greu i contagiosa anomenada vitalitat.

Tampoc em sembla que sigui cap casualitat el verb que utilitzem quan se’ns desborden els ulls. Fem servir el verb vessar. Vessem llàgrimes, no ens conformem d’expulsar-les, les hem de vessar. I només es vessa allò que ha estat en algun moment contingut, tancat i subjecte. Únicament es vessa allò que tard o d’hora s’hauria d’alliberar. Se’ns vessa la vista i llavors és quan sembla que se’ns ennuvola, i es dona lloc així als únics núvols del món que arriben sempre després de l’aiguat. Núvols que apareixen amb el terra mullat. Núvols que arriben com qualsevol excusa, tard i malament.

Els solcs que deixen les llàgrimes. No sé si tenen cap nom, però tocaria. En cas que no el tinguin, em sembla una altra injustícia més. Tampoc entenc per què posem noms als rius i no pas a les llàgrimes, potser és perquè sabem que els primers, avorrits, van sempre a parar al mateix lloc. El destí d’una llàgrima és, però, sempre impredictible, un misteri, com el títol d’una bona novel·la, aquella pregunta que només el temps i el pas de les fulles s’ocuparan de contestar. I parlant d’ocupacions, una altra cosa que em turmenta, que només posem nom a les coses que sabem com acabaran. Espera, potser no els posem nom perquè són cursos d’un sol ús. Com les causes que els provoquen, qui sap.

El cas és que em disposava a explicar les variades i variables maneres de donar ús al lacrimal, i al fer-ho de seguida m’he adonat que no importa tant la forma com la postura. Qui hagi plorat de debò, sap que el plor és incontrolable, s’apodera de seguida del pols, de la respiració, de les fosses nasals i l’expressió facial. Sí, en tot el que es refereix a regar galtes, el més important no està tant a la cara com a la resta del cos. Plorar dret és un plorar urgent. Dit i fet. És el plorar del tanatori. És el plorar del que camina ràpid. És el plorar sota la pluja, invisible a l’ull de l’altre. Plora dret qui no ha tingut temps de plorar d’una altra manera. Per això és el més sincer, perquè potser és el menys elaborat, el més natural.

Plorar assegut és sentir en diferit. Com els sous de Cospedal. Es plora assegut quan no s’ha pogut, sabut o hagut de plorar dret. És clar que també es plora veient pel·lícules i llegint llibres que toquen tecles i remouen sentiments que no esperaves. Sorprenen, sí, però sempre conscient que et podies arribar a ensorrar.

Finalment, plorar estirat és tot el contrari, és plorar a futur. Per això és potser el més profund. Perquè és el plor de la parella que ja ha trencat i encara no ho sap, el de les nits en blanc, el de la impotència, el de la ràbia, el de la pèrdua, el de la mort, el de la separació, el de la infidelitat. El de totes les coses que no entendrem mai. El de totes les coses que un sap que, irremeiablement, passaran. Tot més aviat que ja. Es plora per tot el que es començarà a plorar.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Sempre que en tinguis ocasió, sigui bona o mala la notícia, plora, tu plora com et doni la gana, però plora fins que se t’assequin els ulls si cal.

Ah, però una cosa molt important: no et fiïs mai d’algú que diu que no sap plorar.