No tinc res contra això que es coneix com a teleporqueria. Encara recordo els temps en què aquest subgènere periodístic oferia moments de solaç a qualsevol amb un sentit de l’humor lleugerament recargolat. Eren els temps en què Javier Cárdenas es passava la vida a Miami a la caça de friquis amb els quals entretenir l’audiència i de personatges com un delirant Camilo Sesto –amb una gran secundària: la tieta d’Alcoy que intentava posar una mica d’ordre i de seny a la casa pel bé del fill del cantant, de qui si ara no s’encarrega un psiquiatre, no serà perquè l’entorn no el portés en aquesta direcció: ¿com se’t queda la ment quan el teu pare inaugura una exposició de quadros amb imatges de mussols perpetrades amb xinxetes?– o la Pantoja de Puerto Rico, transvestit amb sobrepès que se sabia de memòria el repertori de la tonadillera que després esdevindria presidiària. Eren els temps del santó Carlos Jesús, el germà del qual es guanyava la vida com a mecànic d’ovnis al planeta Raticulín. Eren els temps de Paco Porras, el vident de les hortalisses.
Però prou, no puc seguir, se m’omplen els ulls de llàgrimes davant la desaparició de tots aquests herois de la guilladura recreativa, reemplaçats des de fa temps per subjectes sense cap grandesa els assumptes del cor –o de l’entrecuix– dels quals s’han convertit en el monocultiu dels programes televisius dedicats a la part més frívola de l’existència: si l’actual teleporqueria fa pena és perquè ja no es presta atenció a gent insòlita com la citada una mica més amunt. Prova d’això és que aquest estiu ens hem hagut de conformar amb éssers tan estèrils com Alba Carrillo –que porta incorporada, això sí, una mare que és per anar-hi amb compte–, María José Campanario, María Teresa Campos i la seva adorable filla Terelu, el clan dels Pantoja o el que queda de Rocío Jurado, també coneguda en el seu moment com La Más Grande.
Balanç en l’horror
Seria molt fàcil culpar les grans cadenes televisives privades d’aquest atroç monocultiu, però em temo que el responsable de la situació és el públic. Jo no entenc com algú pot mostrar més interès per l’ex d’un tennista (i d’un motorista) que per un vident que captava el futur en un nap, però em temo que la teleporqueria actual ja no va dirigida a gent com jo.
Quan en el gènere convivien els assumptes del cor amb els excèntrics hi havia cert balanç en l’horror que se’ns oferia, perquè no tot consistia a saber qui se n’anava al llit amb la germana (o la cunyada) de qui, ja que quedava espai suficient perquè algun pertorbat ens expliqués amb tot luxe de detalls la seva última abducció alienígena, incloent les sevícies a què l’havien sotmès unes marcianes en minifaldilla. No obstant, ara la part divertida de la teleporqueria ha desaparegut, deixant fora del target dels seus programes els que disfrutàvem amb les extravagàncies de certs personatges ja gairebé oblidats.
Afegim a aquesta desgràcia el fet que, gràcies a Jorge Javier Vázquez, els xafarders de l’audiovisual s’han convertit en estrelles, així que el que ara entenem per 'celebrities' no ho són realment, doncs es tracta de gent amb moltes penques que tan sols aspira a fer-se una pasta airejant els seus assumptes personals.
Si deixem a part Bárbara Rey –que segueix acudint disciplinadament als platós cada vegada que va una mica justa, o sigui, amb bastanta freqüència–, les estrelles o exestrelles han desaparegut de la teleporqueria. Ja veuen amb què ha calgut conformar-se aquest estiuet. La inanitat d’Alba Carrillo converteix Belén Esteban en la Madame Bovary de Paracuellos. La pobra Campanario, amb la seva depressió i els seus aires de zombi camí del sanatori, feia certa pena –ningú li desitjava res així–, però la diversió que proporcionava a l’audiència era encara més dubtosa que la generada per Currupipi, aquell tigre que vivia a casa de Jesulín i que no devia tenir res a envejar en patiment al fill de Camilo Sesto.
Entre la pena i la feredat
Notícies relacionadesLes Campos fan el que poden, però és que no poden gran cosa: la mare va tenir un bon ensurt i la filla es deprimeix i s’infla a 'porras' per sobreposar-s'hi. Els Pantoja són un munt, però l’únic mínimament divertit és el fill de la convicta, aquell simpàtic gandul ficat a DJ primer i a cantant després, com demostra Sano juicio, el duet tan vistós que ens ha ofert aquest any amb la creadora de l’inoblidable himne sexual 'Papi Chulo'. I el que queda de La Más Grande –una nena cursi que va participar en 'Supervivientes' i un quinqui que es passa la vida entrant i sortint de la garjola– no pot fer més feredat.
I no obstant, l’espectador s’interessa per aquestes celebrities de pa sucat amb oli i no sembla trobar a faltar els pioners de la teleporqueria que feien d’aquesta un plaer culpable de primera magnitud. En els bons i vells temps de la teleporqueria –el que podríem englobar sota el concepte de l’Era Cárdenas–, els consumidors d’aquesta classe de coses es dividien en dos grups: per un costat hi havia els devots del cuore i l’entrecuix; i per un altre, els connaisseurs del friquisme, com qui això firma: un col·lectiu potser lamentable, no ho negaré, però que ha sigut expulsat d’uns predis audiovisuals en els quals, 'in illo tempore', va trobar certa diversió (no diré que sana i honesta, però diversió al cap i a la fi). Res hi podem fer, a part d’encaixar dignament l’expulsió i acceptar que les coses mai tornaran a ser com van ser. Reconeguem-ho, amics: si ni Cárdenas vol saber res de Carlos Jesús i Paco Porras és que la batalla està perduda.
