Vergonya
M’he passat la setmana tancat en un hotel de Puerto Madero amb un uruguaià que viu a Montevideo, un dominicà que viu a Colòmbia, un mexicà que viu als Estats Units, un veneçolà amb orígens bascos que viu a Mèxic, un català que viu a Buenos Aires, un porteny que viu a Nordelta i una brasilera que viu a São Paulo.
Tots extraordinaris professionals. Tots caps publicitaris molt ben moblats amb altíssima capacitat d’oratòria i ganes de fer-la servir. Un festival.
Primer efecte col·lateral: a la primera de canvi, el meu accent va deixar de ser el que era. De cop, la meva entonació va començar a ser diferent. Com més suau, més arrossegada, regalant-me més en les síl·labes finals de cada paraula. Jo ho pronunciava gairebé amb les mateixes expressions, però no em sonaven igual. I és que tampoc les paraules que usava van ser exactament les de sempre. De sobte, sense treure cap a res, feia servir més l’‘acá’ que l’aquí, més el vostès que el vosaltres. Els lingüistes parlen de mimetisme per ganes d’agradar. Jo afegiria certa curtor i falta de personalitat per la meva part.
Em passa cada vegada que surto de casa. Però és que m’ha passat fins amb la deliciosa cantarella menorquina. Se m’enganxen els accents com si fossin grips de temporada, amb l’agreujant que m’adono de com queda de malament un estrany fent com qui és del lloc i, a més, enrotllat. I com més intento evitar-ho, més ho faig. Així que ja tant me fa. Prefereixo que pensin que soc un d’aquests esnobs que van d’integrats. La ràbia que fa quan algú et diu «és que jo ara penso en anglès». Suck me an egg. Bé, doncs aquest soc jo.
Com de ràpid se m’enganxen els accents i com d’a poc a poc interioritzo els costums. Resulta que a l’Argentina no es fan dos petons a les galtes, sinó un. Resultat: a cada presentació m’emportava mitja cobra. Era llavors quan em posava nerviós i em sortia un «‘disculpá’». Encara avui em sorprenc que seguissin parlant amb mi. Diria que el nostre cap necessita i celebra adaptar-se, mentre que el nostre cos ens exigeix el ritual de l’hàbit, molt més tediós i repetitiu. Per no dir que soc ‘gilipolles’.
Molt més profund i significatiu ha sigut el segon efecte col·lateral: molt al principi em vaig adonar que tots compartíem més o menys els mateixos problemes. Les mateixes inquietuds. Les mateixes esperances. I no parlo només de la nostra professió. Parlo de la vida. Transformar-se i transcendir-se. Canvi i moviment. Frustració. Il·lusió. Èxit. Fracàs. Tot sona exactament igual si ho canvies de país. O de nació de nacions, en llengua PSOE.
Total, que arribava a la meva habitació a les nits, exhaust de fer-me l’argentí, amarat de globalitat i universalitat, posava la tele en un canal de notícies i de cop i volta allà era. Catalunya emprèn el camí cap a la desconnexió. Casa meva. La meva terra. Els meus veïns. Aixecant fronteres en lloc d’enderrocar-les. Prenent-me per encara més idiota del que ja soc.
I he sentit vergonya. Vergonya per haver d’explicar a tots els col·legues que em preguntaven com hem arribat fins aquí. Vergonya per veure com els meus empleats (i els teus, perquè els nostres polítics treballen –o haurien de treballar– per a tu i per a mi) es fan els gallets aplaudint-ho com si no hi hagués un demà. Vergonya per fer-ho al marge de la Constitució. Vergonya per votar-ho en majoria simple i tot i així explicar-nos que es tracta d’un mandat popular. Les majories qualificades les deixarem per votar el gruix del paper de WC, I suppose. Vergonya per una senyora que retirava unes banderes i en deixava altres. Maleïts trossos de tela, en tota la història de la humanitat només han servit per distingir els meus dels teus i saber per on començar a etzibar-se. I vergonya, clar que sí, per un Govern central que no ha sabut gestionar la situació per evitar-nos a tots arribar a aquest punt.
Negaré que ho he escrit, però avui, que sembla ja tard per a qualsevol negociació, només em queda una esperança. La gent del carrer. Individus, famílies, projectes que tiren endavant malgrat tot. Els mateixos que cada 11-S es manifesten pacíficament per fer valer les seves idees, siguin les que siguin. Els mateixos que van cridar no fa gaire aquell No Tinc Por. Els mateixos que ara callen per no plorar.
A mi que em diguin equidistant, chaquetero, unionista, botifler o el que els doni la gana. Els que m’ho diuen mai aconseguiran el que pretenen. A més, serà per insults rebuts. Que es posin a la cua.
Notícies relacionadesEls altres, corruptes d’un i altre bàndol, imputats ‘aka’ investigats o simplement inútils i incompetents, incapaços de governar les sensibilitats d’un poble molt més complex del que mai arribareu a entendre, per mi avui estaríeu tots acomiadats. Però com que jo sí que crec en la democràcia i que la sobirania popular us ha col·locat aquí encara que a mi no m’agradeu, per a vosaltres tinc simplement una paraula.
Vergonya. Pronuncieu-ho allargant molt la o.
