Estat social

La vida es complica. Ella sola. Sense tu. Encara que vagis dient que és teva. No fa falta que tu facis res, simplement ho fa sense preguntar, sense avisar, sense demanar-te permís ni perdó. El que abans era massa fàcil, cada vegada ho va sent menys. Quedar amb els teus amics. Sortir de nit. Coincidir. I el que abans va ser difícil queda ja com a impossibles d’una llista que s’haurà de començar a ratllar. Presentar-se a les olimpíades. Ser una jove promesa de qualsevol cosa. Cantar en un grup de jazz.

Sí, alguns et vindran amb la cançoneta que s’han de complir els somnis, o qualsevol altra bajanada de fons de pantalla. Tu ja pots pretendre volar, que la motxilla se’t va omplint de compromisos. És meravellós -a vegades–, però no estic parlant del gaudi, sinó del pes específic de la responsabilitat. Persones que confien en nosaltres. Projectes que depenen de nosaltres. Trasters cada vegada més insondables. Caixes i caixes de coses que acumulem sense motiu aparent. Per no parlar de la roba que ja no ens posem. Les xorrades que guardem per un per si de cas que mai arribarà. Aquest remolc de records aleatoris que ens segueix a distàncies variables i, no obstant, sempre a la mateixa velocitat.

Enmig de tot aquest embolic, alguns -i m’agradaria dir tots, però tots dos sabem que no és així- mantenim intacta la il·lusió. Seguim pensant que la vida costa, sí, però val sempre molt més. Seguim estirant d’allò que ens empeny. Enamorats fins als garrots de l’amor, exigint-li al cor que mai deixi de bategar, encara que ens hi vagi la vida. I al final, els que ens ho respirem tot, som molt conscients de l’única gran veritat: amb els anys, l’amor no guanya en lògica, però sí en logística. Estimar és ser-hi. Estimar és esborrar distàncies. En el mateix ordre en què vagin apareixent el dia que hagin d’anar a veure’t a l’hospital. Obres són amors i no bons whatsaps.

Així les coses, i igual que ocorre amb la matèria, t’adones que l’experiència va passant pels seus tres estats. No són estats només físics, ni psicològics, sinó que diria que tenen a veure més amb allò social.

Al principi, tot és gas més o menys noble. Adaptable. Eteri. Volàtil. Amistats que van i venen. Parelles que van i van. És igual amb qui t’emboliquis, perquè els nusos estan fets d’aire: quan et pares a desfer-los, ja no existeixen, ja no fa falta ni tallar. En aquestes circumstàncies, qualsevol relació és bona sempre que no et tanqui, sempre que et permeti ocupar tot l’espai disponible, i a la vegada que et deixi respirar. Això hauria de conservar-se sempre. Tant de bo.

De seguida sorgeixen les relacions d’aigua. Tan líquides. Tan refrescants. Tan Zweig. Són parelles que sempre flueixen perquè són 'water, my friend'. Són amistats que conserves perquè segueixen la teva mateixa llera i contribueixen d’alguna manera al teu cabal. Les que no, van ser simples afluents als quals agraeixes que et fessin arribar fins aquí. Exparelles amb qui et portes fenomenal. Gent amb la qual perds contacte de forma tan seguida com corrent. Apa, ens veiem al mar.

Amb el temps, em fot reconèixer-ho i negaré que ho he escrit, però la vida se’t va tornant més i més sòlida. Inadaptable. Rígida. Bloquejada. De formigó. Amb aluminosi. Un sí comporta haver de dir no cada vegada més. Viure és triar. Substituir els imprevisibles per ineludibles. Compromisos que has pres i que ja acumules per sempre més. Agendes inadaptables a la vida d’altres. Coses que ja no fas perquè saps que no t’agraden. Persones les quals només conèixer-les ja saps que descartaràs. Al final acabes relacionant-te més amb qui tens al costat, no perquè et caigui millor que altres, sinó perquè saps que sofreix de la mateixa mobilitat. Això sí, no t’espantis si t’apareixen les esquerdes, perquè apareixeran.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El resultat l’estic comprovant cada dia al meu voltant. Famílies que es munten amb les restes d’altres i acaben separant-se per culpa de la logística, una vegada més. Engranatges de diferent diàmetre però igual de fixos, resistents i mancats de qualsevol greixatge. Les relacions ja no moren per falta d’estima o d’amor, sinó per falta de flexibilitat. El que està passant entre Catalunya i Espanya, però a sobre sense polítics als quals poder culpar. I després hi ha les parelles que funcionen perfectament malgrat trobar-se en tan diferents estats de la matèria. Curiós no, lògic. I sobretot logístic. Natural. En un recipient que ja és ple de pedres, només t’hi cap sorra per omplir forats. I després aigua. I per últim aire. Això és tot. No n’hi ha més.

El més fascinant és que seguim preguntant-nos per l’estat civil de les persones, quan seria molt més útil i interessant interessar-nos pel seu estat social.