El Hannibal Lecter japonès

L’11 de juny de 1981 Issei Sagawa va convidar Renée Hartevelt, una holandesa de 25 anys, al seu apartament de París per a una sessió de lectura de poesia. Tots dos eren estudiants a La Sorbona, i amics des de feia uns mesos. Mentre la ­noia estava asseguda a la sala llegint en veu alta, Sagawa va caminar cap a l’altre extrem de l’estança i va treure una carrabina que hi havia en un calaix, va apuntar l’arma cap al clatell d’ella i va prémer el gallet. Després de tenir relacions sexuals amb el cadàver, se’l va començar a menjar. Va ingerir parts dels glutis, les cuixes, els pits, els llavis i els tous de la cama, algunes de crues i altres de fregides en una paella.

    Al cap de dos dies va decidir que necessitava desfer-se del cos. Va comprar dues maletes grosses, les va omplir amb les restes i va trucar a un taxi. Mentre les carregava, el taxista li va comentar que pesavem molt. A l’arribar al bosc de Boulogne, va deixar l’equipatge i va fugir, davant la mirada de dos corredors que immediatament van obrir les maletes. Sagawa va ser detingut quatre dies després. Es va determinar que estava boig, i va ingressar en una unitat psiquiàtrica a París. Al cap de quatre anys, va ser deportat al seu Japó natal. En l’ordre de deportació no s’hi especificava que l’home hagués de ser mantingut sota clau. Així doncs, des d’aleshores, Sagawa ha sigut un home lliure. La seva pertorbadora figura ocupa el centre del documental 'Caníbal', sens dubte la pel·lícula que més enrenou, desconcert, horror i estupor ha provocat aquests dies al Festival de Toronto.

Estrella pop

La vida que Sagawa després del que ell anomena «l’incident» també causa desconcert i estupor. Durant les últimes tres dècades l’home ha sigut presentador d’un 'talk show' i tertulià esporàdic a la televisió, ha escrit una vintena de llibres sobre el seu crim i les seves fantasies depravades, ha publicat un còmic que rememorava l’assassinat, ha protagonitzat una pel·lícula porno també basada en els fets i fins i tot ha sigut crític gastronòmic per a una revista abans de ser finalment apartat dels focus.

Firmada per Lucien Castaing-Taylor i Verena Paravel, la pel·lícula és principalment una radical successió de primeríssims plans de la cara d’un home que des del 2013, després de patir una hemorràgia cerebral, viu postrat en un minúscul apartament de parets, segons sembla, recobertes de fotos pornogràfiques. Mentre exploren els seus trets reptilians, els directors intenten accedir a l’oceà de desitjos insondables que amaga aquesta opaca superfície.

Sagawa medita sobre la seva patologia de forma vaga, i defineix el seu crim com un acte sexual i eròtic. «Vaig voler absorbir la seva bellesa i la seva energia», explica. Per a ell, menjar-se Hartevelt va ser una manera de besar-la -George Bataille va dir una vegada que el petó és l’inici del canibalisme-. «¿Qui no vol tastar el sabor dels llavis del seu amant?», es pregunta. «Jo tenia un gran desig de mossegar-la, però no necessàriament de matar-la. Potser si ella m’hagués deixat menjar-me-la només una mica...». 

Entre Disney i el porno

Al llarg de la pel·lícula descobrim el seu inquietant gust pels personatges de Disney i els ninots de peluix, i ens venen calfreds al sentir el so que emet a l’engolir pa amb xocolata. ­Veiem un fragment desenfocat de la seva pel·lícula porno, en què es masturba mentre li orinen a la cara. Li sentim explicar amb una fredor espantosa detalls de l’incident mentre fulleja aquell manga que ell mateix va escriure i va il·lustrar. El primer que li va tallar, explica, van ser les natges. «Volia menjar-me-les més que res  en aquest món. Primer ho vaig intentar a mossegades, però la carn humana és massa gruixuda».

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

El relat resulta insuportable fins i tot per al seu germà Jun, que s’encarrega de cuidar-lo i que apareix al seu costat durant bona part de la pel·lícula. Ell també té les seves perver­sions. Acostuma a fer servir filferro de pues o grans ganivets de cuina per lesionar-se el braç dret, al qual atribueix connotacions fàl·liques. És, diu, com si es masturbés. «Però jo mai menjaria carn humana», matisa rient.

«Sé que estic absolutament boig», afirma l’infame caníbal. «Ja no soc un ésser humà», afegeix mentre la càmera intenta detectar algun rastre d’emoció, de la que sigui, en la seva mirada perduda. 'Caníbal' no explica Sagawa ni el condemna, i potser és per això que contemplar la pel·lícula pot generar repulsió. Però la seva intenció és molt més interessant, i més útil, que emetre judicis: oferir una mirada a un món de soledat i abjecció terribles, a l’abisme d’un home irremeiablement consumit pels impulsos més obscurs.