Assaig sobre la sordesa

Tot va començar com comencen les coses que arriben tard. Fa més temps del que tocaria. Uns diuen que va ser cap al 2004, uns altres es remunten molt més enrere. Tant hi fa. El cas és que tot va començar amb un sord. No, no parlo de qui pateix una pèrdua auditiva. Parlo de l’altre tipus de sordesa. La voluntària. La que és fatal. La sordesa del que hi sent, però que ja no escolta. La ceguesa del que mira, però ja no hi veu. La seva verdadera disfunció no està ni en l’oïda ni en l’ull. Sinó una mica més amunt i, sobretot, més enrere. 

El primer sord devia ser algú important. O com a mínim influent. Perquè va saber arrossegar més sords amb ell. Va aconseguir influir-los de tal manera que va aconseguir que s’apuntessin sense pensar-s’ho a l’innoble art de deixar d’escoltar. Tots els que el van seguir combregaven amb aquella mutilació d’idees col·lectiva, la forma més ràpida que tenen els cervells de podrir-se sense fer marxa enrere. I és que les ments són com fruites en un cistell, es fan  malbé més ràpidament i fàcilment en societat. La primera víctima d’un conflicte no és la veritat, és la vergonya. Algú la perd i sembla que ja tot s’hi val, algú s’oblida que en va tenir i sembla que ja està.

Saps què, devia dir-los el sord, no els necessitem. Escoltar està sobrevalorat. I menys a aquests. No val la pena, no malgasteu el temps a negociar amb ells, que ja vindran. A més, ja ho hem intentat tot, el rellotge de la història ha marcat el seu final. Com si ell fos qui li dona corda, i el més important, com si ell fos qui pot deixar de donar-l’hi. Com si pogués decidir en quin punt estripar les cartes que ens pertanyen també als altres. 

I així van emergir les primeres hostilitats. Generant més silenci del necessari. Perquè hi ha silencis i silencis. El silenci mal entès és el més clamorós, el que ens porta a la incomunicació, al prejudici i a la ignorància. I aquest silenci era dels fotuts. Tallar el diàleg implica anul·lar l’altre com a subjecte digne de ser rebut a l’antesala de les teves idees. No és un acte només de denigració física, sinó també psicològica. No atempta només contra la llibertat de l’altre, ho fa també contra la seva 

dignitat. 

Compte, que l’altre costat no va ser en absolut innocent, ni de bon tros imparcial. A poc a poc també es van començar a succeir les sordeses recíproques. Perquè aquest tipus de sordesa és molt contagiosa independentment de la distància a què t’hi trobis. Això sí, com més petites van ser les ments contagiades, més ràpida es movia, es propagava a més velocitat. 

Ep, que no ens escolten,  doncs ja ens escoltaran, devien pensar. I la injustícia ja es va fer endèmica i crònica, que és el mateix que dir que es va tornar bilateral. Tot es va espatllar quan els professionals del diàleg van deixar de dialogar. Despullats de paraigua diplomàtic i polític, als ciutadans ens van deixar a la intempèrie de les opinions cridades, a la mercè  de qui la digués més grossa, de qui no usés la paraula sinó aquesta manipulació de manual. Ho saben els gabinets més mediocres.  A falta de talent polític per guanyar vots, bones són la intolerància i la inflexibilitat.

És llavors quan la gent va sortir al carrer. Bé, la veritat és que ja feia  temps que sortia a cridar el que pensava. Però ara ho va fer més. I és del tot comprensible i normal. Escolta, que si no se m’escolta potser és que no se’m veu. Anem allà on ens llegeixin els llavis, que llavors potser s’adonen que pateixen una sordesa sense diagnosticar. Les societats civilitzades psicomatisen els conflictes en forma de marxes pacífiques. Són crits que busquen entrar pels ulls. Perquè els escolti qui els hagi d’escoltar.

La resposta correcta era més diàleg. La resposta que esperàvem gairebé tots, la que calia esperar. Recordo que llavors jo era dels que començaven a defensar un referèndum pactat, amb garanties i a nivell nacional que desemboqués en una necessària reforma constitucional. Diàleg analgèsic i debat antibiòtic contra les verdaderes plagues de qualsevol societat. La demagògia. La mentida. El blanc o negre. L’amb mi o contra mi. Els absolutismes. L’engany a nivell massiu. El què més dona. Però no. Va ser al contrari. La resposta va ser més silenci. Més sal per a les ferides. Gestos que mai van arribar. I que no van fer més que agreujar la malaltia.

Negaré que ho he escrit, però crec que ja ha quedat clar que els nostres dirigents d’un i altre costat de l’Ebre pateixen una patologia greu anomenada sordesa social. Els hauríem d’haver donat la baixa involuntària fa molt de temps. Perquè nosaltres no som més que símptomes o efectes secundaris. No ens enganyem. Formem una processó que ha anat per dins fins que les pústules han fet presència aquesta setmana en forma de tensió al carrer, desqualificacions a les forces i els cossos de seguretat, episodis de violència física o verbal, discussions familiars fins ara inèdites, preguntes que ens fem de sobte entre nosaltres, com si algú sabés realment què passarà. Quan les coses es posen lletges per fora, això és que fa temps que estan lletges per dins. I ara que tot sembla que arriba tard, tinc la sensació que la immensa majoria ens sentim arraconats entre els que mai han volgut diàleg i els que ja els va bé no dialogar. I ara, senyories, què. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Passi el que passi, tinc clares dues coses. La primera, que quan entren en conflicte conceptes tan necessaris per a la convivència com democràcia i legalitat, això només significa que les coses es posaran encara més lletges. Fins a l’1 d’octubre i més enllà. La segona, que passi el que passi fins llavors, a veure qui és el guapo que gestiona la frustració que caldrà gestionar. D’una banda i de l’altra, la veritat que tant me fa. Tinc éssers estimats als dos costats de la balança i no desitjo que a cap els clavi una hòstia la realitat. Però sé que algun, si no tots, se la clavaran. Amb nosaltres a bord, és clar. Espectadors d’una pel·lícula en la qual sortim i que només pot acabar malament.

No cal ser Saramago per adonar-se’n. Als dos costats d’aquesta bretxa convertida en barricada ja hi ha massa gent que no veu perquè ja ni mira, perquè ni escolta ni escoltarà.