Bibiana Fernández: paga i cuina

Bibiana Fernández –una de les celebrities de la nova edició de 'Masterchef'– ha estat últimament en els papers cuixé per un deute amb Hisenda que l’ha obligat a vendre’s el seu xalet a Boadilla del Monte –afortunadament, a dos bons amics, Mario Vaquerizo i Alaska– i dos apartaments a Màlaga. Ara viu de lloguer en un bon barri de Madrid i espera que la indústria de l’espectacle tingui a bé recordar-se d’ella, cosa que no passa amb excessiva freqüència i que afecta les actrius de tot el món quan han superat la cinquantena, amb l’excepció de Meryl Streep, Helen Mirren, Judi Dench i poques més. La seva condició de transsexual, intueixo, tampoc va a favor seu, i per a molts, Bibiana és, com a màxim, una icona de la Transició que ha anat a menys, encara que tant en la seva faceta interpretativa com en la de presentadora de televisió hagi complert molt dignament.

    

Bibiana no ha tingut una vida fàcil. Nascuda a Tànger el 1954 amb el nom de Manuel Fernández, és filla d’un taxista malagueny que, segons explica la llegenda, era un perla al qual el seu fill Manolo havia d’anar a recollir a bars i 'puticlubs amb excessiva freqüència, cosa que li va donar temps per observar a distància cabareteres i bagasses que només contribuïen a incrementar la confusió sobre la seva identitat sexual. Ella assegura que va tenir molt clar des de petita que la naturalesa li havia gastat una mala passada al tancar-la en un cos masculí i que l’ordre natural de les coses havia de ser restituït tan ràpidament com fos possible. Activitat a la qual es va entregar per fases.

A mitjans dels anys 70, va aterrar a Barcelona, on va treballar en locals nocturns sota el rutilant àlies de Bibi Andersen, que se li havia acudit a un empresari conegut. En aquells temps era un transvestit o, com a màxim, un transsexual preoperat, però va tenir la sort que Vicente Aranda s’interessés per ella per a la seva pel·lícula 'Cambio de sexo' (1976), on compartia cartell amb una joveníssima Victoria Abril. El seu propi canvi de sexe –o procés de reassignació sexual– no va tenir lloc fins a principis dels anys 90, a l’obtenir el 1994 el DNI que la presentava al món com una dona anomenada Bibiana Fernández. Jo la vaig conèixer a principis dels anys 80 –crec que me la va presentar Santiago Auserón–, quan estava a mitja construcció i recordo d’ella que em va semblar una dona molt agradable amb les mans molt grans i una certa veu d’aiguardent. En aquella època començava a ser coneguda en ambients moderniquis i no trigaria gaire a treballar a les ordres de Pedro Almodóvar en algunes pel·lícules.

Sintonia de ‘Sálvame’

També va provar sort en el món de la música quan encara es deia Bibi Andersen i la seva veu sonava lleugerament masculina. Si no m’equivoco, només va gravar un elapé, encara que un dels seus temes és des de fa anys la sintonia d’un cèlebre programa de televisió que té el mateix títol que la cançó, 'Sálvame'. Com a presentadora televisiva, recordo que va formar una estranya parella amb Carlos Herrera en un espai que no va durar gaire. Fent un cop d’ull general a la seva carrera, es pot dir que les coses no li han anat malament. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Amb les cartes que li havia donat la vida, Bibiana podria haver acabat tan malament com la Veneno, cosa que ens porta a la conclusió que l’actriu deu tenir el cap molt més ben moblat que el difunt i tràgic esperpent que tant va fer per Pepe Navarro en les seves passejades pel Mississipí. L’Espanya de la Transició podria haver convertit Bibiana en un friqui, en la versió transsexual de Susana Estrada, però ella no es va deixar. Tenia diversos fronts oberts: convertir-se en la dona que volia ser, escapar a la condició de bitxo raro per a l’entreteniment de morbosos desocupats i construir-se una carrera. Jo diria que va sortir airosa de tots els reptes. 

Viure de lloguer és una cosa que ens passa a molts, però no tots podem tornar quan vulguem a la mansió dels nostres somnis –que no hem tingut, per una altra part– perquè els nous propietaris són amics de l’ànima.