50 mirades de fora de Catalunya sobre el 2-O

50 personalitats de fora de Catalunya exposen els seus punts de vista sobre què volen que passi i què creuen que realment passarà, arran de la convocatòria del referèndum unilateral. 

BALTASAR GARZÓN. Torres, Jaén, 1955. Magistrat i cofundador d'Actua.

"Diàleg, proporcionalitat i prudència"

"Els dos verbs més evocats aquest mes de setembre del 2017 a Espanya han sigut els de votar i prohibir; però s’ha usat poc per part dels actors en conflicte, especialment el Govern de Catalunya i el Govern Central, el de dialogar. Si s’hagués conjugat aquest verb en els temps correctes a cada moment, molt probablement estaríem en un escenari diferent del que ens trobem. El xoc ineludible de dos trens que, des del principi, sabien que circulaven per la mateixa via i en direcció contrària.

Amb veus més o menys aïrades, s’ha estat discutint sobre la il·legalitat de les lleis de desconnexió i de transitorietat i el referèndum subseqüent. Sobre les urnes que apareixen o desapareixen, de les prohibicions de cessió de locals o de la seva prohibició; de webs invisibles que es tanquen o s’obren; de cartells pel sí, de llistes electorals fantasmes, de hackers al servei de països estrangers; d’intervencions de la fiscalia exorbitants; de detencions més que discutibles, per innecessàries al practicar un registre; de talls de trànsit reivindicant participació; de manifestacions espontànies; de la perplexitat dels forans; de sedicions i competències induïdes i fora del seu àmbit jurisdiccional correcte; d’investigacions judicials per presumptes delictes de terrorisme i d’identificació d’alcaldes perseguits o intimidats; o d’accions de la Fiscalia més enllà del que és prudent.

Potser és temps de veure què és el que ens pot aproximar per dialogar, participar i sancionar les infraccions a la legalitat, però sense estridències. Com aconseguir que ens posem en el lloc de l’altre; o com conciliar una consulta considerada il·legal per l’Estat i el Tribunal Constitucional, amb els drets de la ciutadania catalana que vol participar i que la seva veu se senti.

Si el referèndum va quedar suspès, si les lleis que l’emparen han sigut declarades contràries a la Constitució i al mateix Estatut de Catalunya, aleshores qualssevol dels seus efectes no tindrien cap mena de força i s’emmarcaran en la categoria d’actes nuls davant de tothom. I si això és així la pregunta que llavors sorgeix és: ¿i en aquest cas per què els ciutadans no poden manifestar la seva opinió el dia 1 d’octubre? Es miri per on es miri ens trobem enmig d’una trampa saducea ja que, sigui quina sigui l’opció triada, serà malinterpretada.

Convinguem que el referèndum és il·legal, però això no fa delinqüents aquells que dipositin una papereta en una urna, una sabata o un mitjó el dia assenyalat. La falta de legalitat, ja declarada pel Constitucional, determina la falta de transcendència jurídica d’aquest acte i la falta dels seus efectes jurídics. Si això és així, ¿quin és aleshores l’interès per part del Govern perquè no es voti? Crec que, més que un interès que es compleixi la legalitat, hi ha un interès polític d’imposar-se als contraris.

No soc partidari d’un referèndum, forçat, imposat, sense garanties, com el que ha estat patrocinat per la Generalitat, perquè no podria mai aquest acte legitimar la desconnexió unilateral d’una part de l’Estat; però tampoc puc assumir la persecució generalitzada que s’està portant a terme, prescindint de qualsevol altra opció que la prudència política i jurídica aconsellarien.

Que es participi o no en el referèndum no és en absolut rellevant; sí que ho és, en canvi, qualsevol acte de coacció o d’amenaça que es produeixi sobre els ciutadans que es neguin a participar en aquesta consulta o qualsevol que es manifesti contra els que hi participin. Contràriament, qui hagi promocionat, propiciat, controlat, dirigit, finançat, etcètera, hauria pogut incórrer en responsabilitat penal que haurà de ser investigada.

Penso que uns i altres han anat massa lluny i a tots els ha faltat diàleg, proporcionalitat i prudència, i ens trobem en un carreró gairebé sense sortida, a causa de la supèrbia. Però, encara hi ha temps. Sempre n’hi ha per obtenir uns resultats que legitimin totes les parts dins i fora d’Espanya.

Ara mateix només és admissible que les dues parts aturin l’escalada amb el compromís ferm i explícit d’abordar la situació territorial i debatre sobre un referèndum pactat i amb garanties per a tots els sectors implicats. El sistema jurídic no pot ser tan encotillat que no permeti aquesta possibilitat.

Les lleis i la Constitució estan per emparar els drets de ciutadans i ciutadanes i per complir-les, però també per exigir els deures que cadascun de nosaltres té amb els altres, per sobre de qualssevol altres exigències".

CAROLINA DEL OLMO. Madrid, 1974. Filòsofa vinculada al Círculo de Bellas Artes de Madrid.

"Espero que en sortim més lliures i més fraterns"

"Desitjo que l’1-O serveixi de disparador d’un procés constituent a tot l’Estat amb el qual acabem dotant-nos d’una Constitució que marqui una verdadera transició cap a la democràcia, una constitució que torni la sobirania al poble en lloc d’anar traient-l’hi cada dia més (com amb la reforma del famós article 135) i que blindi els drets socials de la majoria. En fi, que es produeixi una ruptura progressista amb el règim del 78 i en sortim més lliures, més iguals i més fraterns. Que el PP s’escalabri per la seva imprudència i la seva obstinació i que el PSOE anunciï la seva dissolució per pura vergonya.

No ho sé, però, què passarà, però sí que sé el que em fa por: que el tema nacional s’utiltizi per tancar en fals una situació que, entre altres coses, està tenint una dosi important d’exigència de més democràcia tipus 15-M. Que ens oblidem de la corrupció i que surti reforçat el PP més xulo i l’independentisme del 3%".

IÑAKI GABILONDO. Sant Sebastià, 1942. Periodista.

"Comença una etapa de gran confusió"

"Crec que el dia 2 començarem una etapa de gran confusió, que s’acabarà amb unes eleccions amb caràcter plebiscitari de facto i que ningú podrà impedir. I tot això ens portarà al punt al qual hauríem arribat si es pacta un referèndum, però amb gran creixement independentista (tot això, és clar, si no hi ha DUI; espero i desitjo que es freni abans). El que m’agradaria que passés és el que fa anys que demano: que s’afronti el problema a través del diàleg polític.

El doble problema: la relectura de la Constitució i l’encaix específic de Catalunya. Ara bé, ¿qui ha de  dialogar? Crec que necessitem nous actors. I en el cas català, em temo que ja és tard. Una part molt significativa de Catalunya se n’ha anat fa temps".

ELENA FOSTER. Ourense, 1958. Psicòloga, editora i comissària d'art.

"La perspectiva de crear un país diminut no significa un fi apocalíptic per a Catalunya"

"Estimo Catalunya. Ha format part de la meva vida i també dels meus avantpassats. Admiro la tenacitat, la intel·ligència, la diligència, la idiosincràsia  de la seva gent, la innovació en la seva indústria, la seva aportació a la ciència, la seva literatura, la seva música, la seva arquitectura i la seva llengua. Respecto profundament la cultura catalana, sòlida i consolidada en centenars d’anys d’obertura i constant avanç.

L’actual situació de voler  construir  barreres, fronteres, murs de separació és un pas històric monumental i equivocat. A més de la gravetat per la il·legalitat d’aquest imminent i inesperat referèndum. La lluita per la integració, la unió entre països i regions, l’obertura global de Catalunya no només a Espanya sinó a Europa i al món ha sigut el ‘motto’ constant del nostre segle, dins i fora de Catalunya. El referèndum suposa una radical ruptura emocional, intel·lectual, política i legal que no augura un bon final.

Però encara que aquest referèndum genera un risc brutal, i si bé caure en el buit i en l’aïllament temporal és preocupant, no és un problema insoluble: la perspectiva de crear un país diminut (n’hi ha de molt més petits que Catalunya i funcionen –vegeu l’article de Niall Ferguson de diumenge passat del ‘Sunday Times’ i consulteu per a més informació la geografia política del nostre temps) no significa en absolut un final apocalíptic per a Catalunya, ni per a la seva cultura i la seva gent. El que en veritat resulta desconcertant, inquietant i rebutjo visceralment és la violència i el desdeny intel·lectual i polític que mostren els líders implicats en aquest referèndum: no representen la Catalunya que estimo i respecto".

SUSO DE TORO. Santiago de Compostel·la, 1956. Escriptor.

"Qui se sent fort per sotmetre el contrari inicia un conflicte, però no sempre guanya"

"M’agradaria que es fes una votació sense que les policies coaccionessin ni les meses electorals obertes ni la ciutadania i que aquesta pogués votar tranquil·lament si així ho des­itja. A continuació, que hi hagués una reacció per part de l’Estat, alguna justament en el sentit contrari de negar-se a dialogar i deixar de pervertir les institucions de l’Estat i les lleis per perseguir els adversaris polítics.

Després de la votació, l’Estat hauria de fer el reconeixement que Catalunya com a ens polític legítim per si mateix té una demanda pròpia. Llavors, hauria d’iniciar un diàleg amb l’administració catalana i Rajoy s’hauria d’apartar com a interlocutor per la part de l’Estat, ja que ha sigut la seva política la que amb la seva negativa a dialogar ha determinat que un conflicte polític virés fins a aquest punt de no retorn. En aquest cas, pot ser que Puigdemont hagués de considerar també la seva posició.

El diàleg i la negociació són processos llargs. Entremig hi hauria d’haver una convocatòria d’eleccions tant en el conjunt de l’Estat com a Catalunya, i el resultat final hauria de ser obligadament per acord, però sense que Catalunya hagi de renunciar en cap moment al dret políticament democràtic a ser sobirana.

No obstant, ningú sap què passarà. Qui creu sentir-se fort per pretendre sotmetre el contrari inicia un conflicte, però ni sempre guanya ni pot preveure tot el que anirà passant  (EUA, per exemple, va pensar en una ràpida i plena ocupació de l’Iraq de Saddam Hussein a la manera del que havien fet a Panamà i l’illa de Granada i es va equivocar). Aquest Govern, el mateix que va radicalitzar un problema amb la seva recollida de firmes i la seva reclamació al Tribunal Constitucional, va creure que podria arraconar i humiliar els governants catalans negant-se a tota negociació. No va comprendre que no s’enfrontava a l’administració d’uns partits i prou, sinó a un moviment social d’ampli suport. Aquest caràcter de moviment cívic és la clau i la naturalesa de la reclamació del referèndum, i això no ho van comprendre perquè no coneixen Catalunya i perquè, per la seva ideologia, no creuen que hi pugui haver una societat així.

Pot ser que hi hagi escenes lletges entre els policies que han ocupat el territori i els veïns que aniran inevitablement a votar. Qui cregui que la por impedirà que hi vagin multituds desconeix els catalans d’avui. Aquest Govern no concep que hi hagi una realitat fora de les seves lleis, pensarà que per no transcórrer dins de les seves mesures i decrets no tindran importància. Però una cosa són els fets administratius i una altra els polítics, que passen en la realitat. Quan siguin televisats policies armats reprimint multitud de persones pacífiques de tota edat i condició, el Regne d’Espanya acabarà d’enfonsar la seva imatge internacional i la crisi d’Estat s’aguditzarà. I el rancor i el ressentiment envers Espanya serà profund i definitiu, amb conseqüències polítiques inevitables".

JOAQUÍN REYES. Albacete, 1974. Còmic.

"No us retindran a la força si teniu la voluntat d'agafar la porta metafòrica de la independència"

"Els catalans canseu molt perquè amb la tonteria ja fa més d’un lustre que seguiu amb el mateix ‘tole tole’. Si m’ho pregunteu a mi, no vull que us en aneu perquè us estimo molt -no obstant, soc del Barça i no era fàcil ser un culer, amb ulleres i blancot a l’Albacete dels 80-. Entenc que és una cosa que us toca decidir a vosaltres però amb un referèndum, referèndum, un de veritat acordat amb l’Estat. És clar que a la força no us retindrà ningú si teniu la voluntat d’agafar la porta metafòrica de la independència. (Volia compartir aquests atribolats pensaments amb vosaltres, no em jutgeu amb duresa, només soc un bufó.)"

MÁRIAM M. BASCUÑÁN. Madrid, 1979. Politòloga.

"La clau és la transacció: no és possible un encaix si no se cedeix"

"La sensació de viure realitats paral·leles ha sigut una cosa generalitzada aquests dies, i condueix a una premissa fonamental: si no es comparteixen les mateixes hipòtesis bàsiques sobre la realitat, alguns supòsits comuns sobre el món, la identitat es fractura, la convivència perilla i no és possible crear un espai per a la conversa. Ara ja s’ha reconegut per part d’uns i dels altres que el que es produirà el dia 1 serà una mobilització política. Aquesta hauria de transcórrer de manera pacífica, protegint els drets de protesta, però també assegurant que la llei preval en tot cas perquè és la que garanteix la convivència.

Després, s’haura de fer un ‘reset’; un govern intel·ligent, sensible i responsable hauria de reunir en una taula de diàleg la pluralitat d’actors polítics que hi ha tant a Catalunya com a Espanya, amb visions diferents del problema i sortides diferents per a aquesta qüestió. La clau és la transacció: no és possible un encaix si no se cedeix. És el moment que Vázquez Montalbán definiria com de correlació de debilitats» i de recerca de l’«injust terme mitjà». Uns han de prendre consciència que la pura defensa de la lletra de la Constitució en pot matar l’esperit; altres, que no hi ha majoria suficient per plantejar els termes del problema des d’una lògica de divorci amb l’Estat, i altres hauran de defensar de manera més valenta la seva proposta reconeixent obertament que l’única manera de reconciliar-se amb l’esperit de la Constitució és fent-la evolucionar i adaptar-la als nous reptes i temps".

BEATRIZ GIMENO. Escriptora, política i activista LGTBI.

"Si s'entra en una espiral repressiva per la via judicial i penal, la independència estarà més a prop"

"M’agradaria que s’obrís una via de reflexió entre els actors implicats (partits i societat civil catalana) que conduís a reconèixer que hi ha un problema polític que només es pot solucionar amb un referèndum pactat. Si el PP i C’s no hi estan disposats, que no ho estan, m’agradaria que almenys el PSOE se sumés a aquesta idea.

Desgraciadament crec que passarà el contrari, perquè al PP i a C’s els beneficia electoralment la confrontació. És possible que s’entri en una espiral repressiva. Això no farà sinó agreujar el conflicte i acostar la independència".

KEPA JUNKERA. Bilbao, 1965. Músic i mestre de la 'trikitixa'.

"Que es doni sortida a totes les sensacions que s'estan donant a Catalunya"

"No sé què passarà, no sé com s'acabaran els equilibris després de diumenge. La vida està plena d'equilibris. La meva sensació com a creador és més abstracta. Com a basc i com a ciutadà del món, desitjo el millor final per a Catalunya.

Que es recondueixi tot, amb un enfocament positiu. Que es doni sortida a totes les sensacions que s'estan donant a Catalunya. Tinc centenars d'amics a Catalunya, sé el que senten i vull el millor per a ells".

ANA PASTOR. Madrid, 1977. Periodista.

"Ens estan mirant els nostres fills"

"Tots sabem que el verdader repte comença demà. No ha sigut un espectacle edificant el dels últims dies. Si obrim el bagul dels greuges, tots podran trobar provocacions mútues. '¿Des de quan hem passat a ser nos­altres i ells?', deia dies enrere una coneguda, '¿per què hem deixat que els polítics aprofundeixin en la bretxa?'.

Els nostres fills corrien al voltant nostre fins que es van parar a prop per canviar cromos. Ens sentien. I vaig pensar en això. Ens estan mirant els nostres fills. Dilluns ja és més seu que nostre. No els l’entreguem destrossat ".

SANTIAGO MUÑOZ MACHADO. Pozoblanco, 1949. Jurista.

"S'arribarà a acords sobre l'estructura territorial de l'Estat"

"Crec que seguiran moments de confusió, d’aldarulls i probablement conflictes d’ordre públic. El referèndum no haurà valgut per a res d’útil. La majoria quedarà confosa i sense saber ben bé què fer i què passarà en el futur immediat. Els partits i els governants responsables hauran de posar sobre la taula idees i projectes que, a mitjà termini, donaran lloc a acords generals sobre l’estructura territorial de l’Estat, que haurà de ser constitucionalment reformulada, i sobre la relació de Catalunya amb l’Estat, que haurà de ser repensada".

JOAQUIM BOSCH. Cullera, 1965. Magistrat. Membre de Jutges per a la Democràcia.

"Les normes es poden modificar si la realitat social ho aconsella"

"És difícil saber què passarà el 2-O, perquè depèn essencialment del que  passi l’1-O. S’ha de fer una crida a la prudència institucional perquè no es dinamitin tots els ponts.

M’agradaria que les institucions i les forces polítiques s’asseguessin en una mateixa taula a buscar solucions constructives, sense oposar obstacles legals de sortida. Les normes es poden modificar si la realitat social ho aconsella. Les aspiracions d’autogovern de la societat catalana es poden materialitzar de moltes maneres a través de pactes i d’un marc comú".

ROSANA PASTOR. Alboraia,1960. Actriu.

"El PP pot seguir sent el principal obstacle per recompondre el país"

"Els catalans han vist suspesos els seus drets, intervingudes les seves finances i violades les seus de les seves institucions: s’han saltat la llei en nom de la llei, i el PP pot seguir sent l’obstacle més gran per recompondre el país.

D’ara endavant voldria que es fonamentin les bases d’un diàleg que garanteixi la convivència; que la pluralitat deixi de ser un eslògan i que es permeti el dret a decidir del poble català amb totes les garanties. En definitiva, que la democràcia desplaci la confrontació i la política bandegi l’autoritarisme i la imposició".

SANTIAGO LORENZO. Portugalete, 1964. Escriptor i cineasta.

"El PP és com el típic paio a qui ja no li prestes res perquè quan li deixes alguna cosa te la trenca"

"El PP continuarà incrementant la seva minoria absoluta a Catalunya. Cosa que serà bona, que aquests són com el típic paio a qui ja no li prestes res perquè quan li deixes alguna cosa te l’acaba trencant. La idea de celebrar un referèndum no es quedarà aquí.

Tota la Transició es va fer desmuntant lleis dictades amb exactitud jurídica i legitimitat institucional, però que repugnaven el sentit comú. D’ara endavant, desitjaria que l’acte de rebel·lia de l’1-O operi contra els símptomes de preautoritarisme carrincló i de casinet de forces vives en què estem ficats els espanyols".

TERESA ARANGUREN. Artziniega, 1944. Periodista.

"Temo que se segueixin agitant himnes, banderes i demagògia"

"Voldria que a partir del dia 2 hi hagués convocatòria d’eleccions autonòmiques i que dels partits de l’oposició (al Govern central i a l’autonòmic) sorgeixi una proposta de reforma constitucional que obri  el camí a un referèndum pactat a Catalunya i a la configuració  federal de l’Estat espanyol. Em temo el pitjor, que l’eufòria nacionalista i la ineptitud del Govern de Rajoy segueixin guanyant terreny, sacsejant himnes, banderes i demagògia.

I obviant què passa amb les pensions, la sanitat pública, la caixa de la seguretat social, l’agència tributària, la sortida d’Europa en cas de secessió…".

GERARDO DE LA TORRE CORTÉS, 'GERARDO TECÉ'. Fuenteovejuna, 1982. Periodista i ‘twittstar’.

"Estem davant una nova forma de fer política des de la dreta espanyola"

"A partir del dia 2 la fractura ja no serà, com ha sigut fins ara, entre Espanya i una part de Catalunya, sinó entre el nacionalisme espanyol i la resta de la societat espanyola, incloent-hi Catalunya, és clar.

M’agradaria, a partir d’ara, que la resposta a les línies que el PP ha traspassat amb la detenció de polítics, enviament massiu de forces de seguretat per perseguir una votació o la prohibició d’actes en suport al referèndum amb decisions judicials, fos ferma i intel·ligent. M’agradaria també que Espanya i Catalunya pactessin un referèndum legal".

ADELA MUÑOZ PÁEZ. La Carolina, 1958. Catedràtica de Química.

"Espero que el sentit comú faci recapacitar els que mantenen postures extremes"

"M’agradaria que no haguéssim arribat a la situació de dia 2, que les diferències s’haguessin solucionat d’una altra manera. Manuela Carmena i Ada Colau parlaven d’una solució dialogada en una entrevista recent. Es pot pensar que són unes il·luses, jo crec que l’il·lús és arribar a la confrontació, perquè és un carreró sense sortida que no beneficia ningú.

No tinc ni idea de què passarà, però espero i desitjo que el sentit comú dels que han mantingut postures extremes els faci recapacitar i recondueixin la situació". 

MIGUEL LORENTE. Serón, 1962. Metge.

"Sorgirà la divisió de cadascuna de les parts davant el diàleg"

"Els representants de les dues posicions haurien d’entendre que s’han equivocat en la manera d’abordar el procés i que reconeguessin que el camí fins a l’1-O ha sigut més conseqüència de l’impuls de l’arrogància que de la raó. No es tracta només de tenir raó, sinó d’entendre les raons de l’altre. A partir d’aquí, dialogar. El que hi haurà ara és que cadascú farà una lectura interessada del que passi l’1-O per escriure el seu propi relat. El conflicte continuarà agreujat per aquest relat i per la idea  que no s’ha arribat fins a aquest punt per cedir ara".

VICENTE DEL BOSQUE. Salamanca, 1950. Exseleccionador de futbol espanyol.

"No hi ha cap motiu per estar separats" 

"M’agradaria que seguíssim tots junts perquè no hi ha cap motiu per estar separats. Em cauen bé els catalans, els bascos i tothom. Reitero el meu desig que tots continuem units perquè considero que és l’únic camí per poder crear alguna cosa que tingui sentit. No obstant, no sé el que passarà a partir de diumenge. Si que sé que fins ara tot s’ha desenvolupat de forma pacífica. Espero que segueixi sent així, tal com ha passat els dies previs a l’1 d’octubre i desitjo que continuï per aquesta línia dilluns que ve i sempre". 

ISAAC ROSA. Sevilla, 1974. Escriptor.

"S'ha de convèncer els catalans, no vèncer-los"

"M’agradaria que el 2 ens despertéssim després d’un 1-O tranquil i pacífic, que no deixi ferides ni ressentiment. Que la mobilització massiva de diumenge persuadeixi els espanyols que, si volem que Catalunya segueixi en un projecte comú, s’ha de convèncer els catalans, no vèncer-los. Que siguem majoria els que entenguem que en una ruptura no solament hi perd Catalunya (fora de la UE, de l’euro o de la Lliga), sinó que la pèrdua social, econòmica i cultural per a Espanya seria enorme, i que per això val la pena dialogar, assumir riscos i ser audaços.

L’altre escenari, potser més versemblant però més catastròfic, és una radicalització de postures, amb un independentisme vencedor moral que començaria a preparar el següent assalt, i una dreta espanyola granítica que tracta de rendibilitzar electoralment la seva duresa. Rajoy seguirà sent el principal obstacle per a qualsevol solució".

LUISGÉ MARTIN. Madrid, 1962. Escriptor.

"La independència de Catalunya quedarà com el record d'una distopia que per fortuna no va ser"

"M’agradaria que tornéssim a la casella de sortida i es tornés a fer el camí amb més talent polític. Que es comprengués, per la part indepe, que partir sobiranies al segle XXI és reaccionari i absurd. M’agradaria que el Govern, que va ser qui va encendre la metxa, caigui així que pugui caure. M’agradaria que s’aprovés una nova Constitució que torni als catalans l’Estatut mutilat, i fins i tot un de més ampli. I m’agradaria que la paraula identitat no torni a ser mai utilitzada en va.

No obstant, no soc optimista. Crec que es mantindran els encastellaments; que hi haurà una violència creixent i una fractura social molt difícil d’arreglar. Però crec, en tot cas, que no passarà res en l’ordre jurídic. La independència de Catalunya quedarà com el record d’una distopia que per fortuna no va arribar a ser".

EVA ABRIL. Madrid, 1974. Activista.

"Puigdemont començarà a parlar de noves eleccions a Catalunya" 

"M’encantaria que es fessin els passos polítics perquè totes puguem sentir que això és una democràcia. Necessitem construir un nou marc on puguem decidir si, per exemple, volem prioritzar pagar deute il·legítim o garantir unes condicions de vida dignes, o decidir entre monarquia i república, o donar l’opció que els catalans decideixin el seu futur.

Crec que el dia dos Puigdemont començarà a parlar d’eleccions a Catalunya. Si el PSOE no es replanteja que fer fora de les institucions el PP de forma immediata és fonamental, el conflicte no s’acabarà i la frustració social augmentarà perillosament".

VICENTE BOLUDA. València, 1955. Navilier i president de l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE).

"Espero que sigui el començament d'una negociació en tota regla"

"Tal com està d’exacerbada la situació, entenc que és molt complicat que tots els actors seguin a parlar. És difícil que comencin a negociar tan aviat, però considero que seria el millor.

En aquest sentit, espero i desitjo que no passi res, encara que és clar que avui no serà un dia normal. Desitjo que a partir d’ara hi hagi seny i que els polítics s’asseguin per intentar restablir la situació de la millor manera possible per a tots. Espero que avui sigui el començament d’una negociació en tota regla".

CÉSAR RENDUELES. Girona, 1975. Professor de Teoria Sociològica de la Complutense.

"Estan en joc els límits de la democràcia"

"Sovint el resultat dels referèndums és estrany. La raó és que els polítics plantegen una pregunta i la gent respon amb el seu vot a una altra de molt diferent que no era a la papereta. És clar que de vegades això es converteix en un avantatge, com ha passat a Catalunya en les últimes setmanes. Durant molt de temps hem assistit, cada vegada més fastiguejats, a un joc de trilers unionistes i processistes buscant el seu propi avantatge polític a costa de qui fos. Tot això ha saltat pels aires.

L’1-O no està en joc la independència de Catalunya. En el fons, tothom sap que cap resultat deixarà res resolt. L’1-O es dirimeix una cosa molt més important: els límits de la democràcia. Ja és un episodi de la nostra desobediència compartida. De com estem perdent la por als banquers, a la policia, als periodistes i als jutges. De la lluita que mantenim per trencar les tuteles econòmiques, socials i culturals heretades. No sé si, en el cas que visqués a Catalunya, votaria diumenge. Potser no. Però no tinc cap dubte que em mobilitzaria per defensar el dret a votar de qui ho vol fer".

CAMILO CELA CONDE. Madrid, 1946. Catedràtic de Filosofia del Dret a la Universitat de les Illes Balears.

"Serà necessari que Rajoy agafi el toro per les banyes"

"Com que és obvi que ni la democràcia ni la llei són instruments en l’ús dels quals no coincideixen els dos grups enfrontats, ¿com es resol el problema? Hi ha una forma ja assajada en temps de la Segona República espanyola: la declaració unilateral d’independència utilitzada llavors per la Generalitat, i que ja se sap com va acabar, amb la intervenció de les armes. Deu ser amb aquest antecedent a la memòria que els dos grups reclamen ara diàleg. Però de nou el significat de la paraula difereix. Poc diàleg hi pot haver si una part posa com a condició essencial que el referèndum es realitzi, i l’altre que es desconvoqui. 

Cap dels dos grups ha cedit abans de l’1-O, i per tant hi haurà  un referèndum coix per falta de garanties, sospitós fins i tot per a alguns dels catalans partidaris d’anar a votar. Cada grup interpretarà els resultats de manera diametralment oposada. I llavors entrarem en el nucli del problema. Per més que la llei empari Rajoy, serà necessari que agafi el toro per les banyes i que plantegi un diàleg seriós sobre el paper futur de Catalunya tant dins de l’Estat com fora".

FRANCIS DÍEZ, DOCTOR DESEO. Bilbao, 1958. Cantant i compositor.

"No es poden posar tanques al camp"

"És una evidència que la majoria de la ciutadania catalana vol votar, que desitja votar, i, per tant m’agradaria que aquesta ciutadania votés com ja ha passat en altres moments en altres llocs, com pot ser Escòcia o el Canadà. No sé què pot passar a partir del 2-O a Catalunya. M’imagino que tard o d’hora s’acabarà complint aquest desig de votar dels catalans, ja que no es poden posar tanques al camp. El que desitjo és que tot flueixi per les vies pacífiques, de la mateixa manera com ha passat fins ara".

JAVIER PÉREZ ROYO. Sevilla, 1944. Jurista, catedràtic de Dret Constitucional.

"Com més recorri el Govern a la Fiscalia i als tribunals, més difícil serà la negociació"

"No sé què pot passar. Res de bo, en tot cas. El més que hem d’esperar és que no passi alguna cosa que impedeixi la negociació posterior. Com més recorri el Govern central a la Fiscalia i a través d’ella als Tribunals més difícil serà la negociació. Els Tribunals són òrgans constitutivament inhabilitats per a la negociació. Per mandat constitucional no poden fer-ho. Únicament òrgans legitimats democràticament de manera directa poden negociar. Però, per poder-ho fer, no poden tenir sobre el seu cap l’espasa de Dàmocles de la intervenció del jutge”.

PAULA ORTIZ. Saragossa, 1979. Directora i guionista de cine.

"Els catalans són pacífics, cívics i solidaris"

"Al marge de l'espectacle dels polítics, no crec que pase nada si això depèn de la ciutadania, de la gent. Els catalans són pacífics, cívics i molt més solidaris de com alguns els pinten. M'agradaria que tots els nacionalismes, i dic tots, els uns i els altres, quedessin enrere des del punt de vista polític, filosòfic i moral".

JOSÉ MARÍA ÍÑIGO. Bilbao, 1942. Presentador televisiu.

"Les lleis hi són per complir-se i, si no ens agraden, es canvien"

"No sé què passarà, però no pinta bé. Si un es dedica a llegir els diaris estrangers sobre el que està passant li venen ganes de fer les maletes i tocar el dos. ¿Des de quan unes autoritats es poden saltar la llei vigent? No passa enlloc més del món. M’agradaria que es complís la llei i la Constitució. Les lleis hi són per complir-se. Si no ens agraden, doncs es canvien. Això sí, es canvien o es deixen com estan després que hàgim votat tots; i quan dic tots em refereixo a tots els espanyols, no només uns quants".

MOHAMED ALI AMAR, NAYIM. Ceuta, 1966. Excentrecampista del Reial Saragossa.

"No em cap al cap una Lliga sense el Barça, l'Espanyol i el Girona"

"No crec que, a partir de demà, passi res d’important. La vida quotidiana continuarà sent la mateixa. Conec bé els catalans i si alguna cosa tenen és que són eminentment cívics. Reclamen el que creuen que és seu, però per la via política. Personalment, m’agradaria que tot seguís igual. Que Catalunya continués a dins de l’Estat espanyol. Els polítics han de seure a parlar. Parlar és primer que tot. És del tot fonamental. No m’hi cap al cap una Lliga sense el Barça, l’Espanyol, el Girona o altres històrics del futbol català".

JOSÉ LUIS DE LA GRANJA. Almadén, 1954. Catedràtic d'Història Contemporània de la UPV.

"M'agradaria que s'apostés per la negociació política, no per un 'trágala"

"Espero que a partir de demà el Govern català opti per una via més democràtica que convocar un referèndum per al qual no té competència. Així, m’agradaria que s’apostés per la negociació política, no per un trágala com és un referèndum unilateral, que no existeix en cap país democràtic.

Com han ressaltat molts catedràtics de Dret Internacional, el dret d’autodeterminació només existeix per als pobles colonitzats o sotmesos a dictadures que violen els drets humans. I, evidentment, aquest no és el cas de Catalunya ni d’Espanya".

GARBIÑE BIURRUN. Tolosa, 1960. Ciutadana i magistrada del Tribunal Superior de Justícia del País Basc.

"Si el Govern no canvia, el 2-O tampoc hi haurà diàleg"

"Fa 15 o 20 dies, no imaginava que passessin coses que han acabat passant. Així que em temo molt que si el Govern espanyol no canvia, el 2 d’octubre no estarem en un escenari de diàleg i trobada. Si m’ho haguessin preguntat fa un mes o 20 dies, hauria dit que m’agradaria que el 2 d’octubre el Govern i el Parlament es vinculessin a la decisió majoritària de la ciutadania de Catalunya expressada en un referèndum lliure.

Ara veig que no hi haurà un referèndum en els termes en què una consulta d’aquesta naturalesa s’hauria de produir".

JUAN CALPARSORO. Sant Sebastià, 1962. Fiscal de la Fiscalia Superior del País Basc.

"Voldria que es busqués un marc de convivència que sigui suficient per a la majoria"

"No soc futuròleg però, tenint en compte que no es donen les condicions necessàries per a la celebració d’un referèndum legal, crec que les autoritats catalanes acceptaran aquest fet i s’imposaran l’Estat de dret i el principi de legalitat.

També voldria que els responsables polítics assumeixin el principi de realitat i acceptin la legalitat vigent, per obrir una taula de diàleg en què els representants catalans i del conjunt d’Espanya busquin un marc de convivència que encara que no satisfaci plenament a tothom, sigui suficient per a la majoria".

FERNANDO VALLESPÍN. Madrid, 1954. Catedràtic de Ciència Política de l'Autònoma de Madrid.

"Tot depèn del pronunciament del poble català"

"Crec que després de l'1-O les possibilitats d'accedir a un acord estan en funció de lo que ocurra l'1-O. Si fracassa el referèndum, cosa probable perquè no s'entreveu que hi hagi un resultat mínimament legitimable des d'un punt de vista democràtic, lo lògic és que es convoquessin eleccions autonòmiques al Parlament per mesurar la força de cada uno dels dos blocs. De fet, crec que l'1-O es va dissenyar amb ese propòsit, el buscar la repressió de l'Estat per enfortir el victimisme independentista i aconseguir la majoria social per a la causa de la que carecían anteriorment.

Si de fet s'aconsegueix votar bajo condicions mínimes i es proclama la república catalana, tot entraria en una dinàmica encara més conflictiva i sense visos de solució. Llavors ja seria inevitable l'aplicació parcial de l'article 155 de la Constitució, encara que no es porti fins a l'extrem d'anul·lar l'autogovern català en la seva totalitat. No seria excluible que el propi Govern de l'Estat sigui qui convoqui dichas eleccions una vegada inhabilitats els càrrecs públics catalans actuals.

Lo que desitjaria que ocurriera és que el Govern faci marxa enrere, cosa que dubto que es produeixi, i a la vista de la impossibilitat de celebrar un referèndum amb garanties, convoqui dichas eleccions. Ese seria el moment en el que els partits d'àmbit nacional haurien de fer un pas endavant en la recerca d'acords per renovar l'Estatut i concorrin a esas eleccions amb propostes concretes per canviar l'actual Estatut i ofereixin una alternativa que afavoreixi la concòrdia. El que això sigui o no factible dependrà de la relació de forces que resulti de la votació. Com pot apreciar-se, tot depèn al final del propi pronunciament del poble català".

LUIS GARCÍA MONTERO. Granada, 1958. Poeta i crític literari.

"Hi haurà qui oferirà solucions que vagin en favor de l'orgull nacional i en contra del compromís social"

"Suposo que el dia 1 servirà perquè el dia 2 es comprovi que el mal està fet, que la fractura social servirà perquè la dreta més corrupta es perpetuï a Catalunya i a Espanya, i perquè un obrer català se senti cada vegada més allunyat d’un obrer andalús o extremeny. Es perpetuaran formes d’intolerància i orgull identitari inflexible en una Europa cada vegada més amenaçada per l’extrema dreta i en un món en mans d’un populisme tan perillós com el de Trump. Hi haurà qui ofereixi solucions que vagin a favor de l’orgull nacional i en contra del compromís social. 

En canvi, m’agradaria que en aquest maleït país l’esquerra deixés de ser més tonta que la dreta i el que ara sembla molt difícil: un diàleg polític no protagonitzat per les dretes corruptes on fos possible un marc de llibertat i un referèndum amb garanties. I m’agradaria que l’esquerra votés amb esperit republicà i social per una Espanya federal que prioritzés les qüestions solidàries. Amb independència o sense, m’agradaria una Catalunya en la qual no tinguessin protagonisme els que anomenen feixistes Serrat o Marsé".

GONZALO SUÁREZ. Oviedo, 1934. Director de cine.

"La tragicomèdia no és el gènere oportú"

"No sé què passarà i m’inquieta. Passi el que passi, temo que les conseqüències siguin irreversibles i les actituds irreconciliables. Tot s’ha intensificat i la tragicomèdia no és el gènere oportú.

No obstant, voldria que ens tornéssim conscients de determinats aspectes i personatges grotescos (l’humor i el sentit del ridícul són, a vegades, una saludable salvaguarda) i que prevalgués la intel·ligència i la serenitat a l’hora de plantejar solucions en lloc d’utilitzar la democràcia i les urnes com a arma llancívola".

JUAN IGNACIO CRESPO. Madrid, 1950. Matemàtic i analista econòmic.

"Crec que hi haurà una recerca d'un estatut especial per a Catalunya"

"M'imagino que després de l'1-O hi haurà una declaració unilateral d'independència, amb possible fractura del PDCat, i l'aplicació de l'article 155. I després, la tornada a la normalitat constitucional i la recerca d'un estatut especial per a Catalunya".

GUSTAVO MARTÍN GARZO. Valladolid, 1948. Escriptor.

"La democràcia té a veure amb trobar espais de convivència, no amb criminalitzar l'altre"

"L’important és el que passi a partir de demà. ¿Què m’agradaria? Que les dues parts seguessin a dialogar sense prejudicis. La democràcia té a veure amb el fet de trobar espais de convivència on poder viure amb els que no pensen com tu, no a criminalitzar l’altre.

Em sorprèn que en un món on s’ha qüestionat la identitat fins a límits inimaginables sorgeixin moviments que semblen propis del segle XIX. Als nacionalistes d’un costat i d’un altre els recordaria una frase de 'Les mil i una nit': 'La veritat no hi cap mai en un sol somni".

LINA GÁLVEZ. Sevilla, 1969. Catedràtica d'Història i Institucions Econòmiques de la Universitat Pablo de Olavide.

"Desitjaria que sortís una reforma de la Constitució per al conjunt d'Espanya"

"Hi haurà molta incertesa i molta confusió i els responsables polítics de la Generalitat i del Govern d’Espanya haurien de qüestionar-se el seu paper en aquest procés i anar-se’n. M’agradaria que hi hagués un diàleg que propiciés, primer, un debat sobre què significaria per a Catalunya i per a la resta d’Espanya aquesta ruptura.

En segon lloc, que del diàleg en sortís un procés constituent o de reforma de la Constitució, que no només contemplés un encaix territorial sinó també unes regles de joc on el benestar de les persones no estigui supeditat a interessos econòmics".

FERNANDO FRANCO. Sevilla, 1976. Muntador i director de cine.

"Soc partidari d'un referèndum legal i pactat"

"No tinc ni la més remota idea del que passarà després de la jornada de l’1-O. Jo he de presentar la meva pel·lícula Morir dimarts que ve, dia 3 d’octubre, allà, a Barcelona, i posaré el passaport a la maleta per si de cas. A mi, el que m’hauria agradat és que abans d’arribar a tota aquesta situació s’hagués produït un diàleg entre les diferents parts. Ara la situació, segons el meu parer, és massa extrema per poder-la reconduir. Jo soc partidari que se celebri un referèndum legal i pactat, però tot això s’havia d’haver decidit molt abans".

JULIÁN CASANOVA RUIZ. Valdealgorfa, 1956. Catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Saragossa.

"Hi haurà una confrontació sense precedents en la història de la democràcia"

"Tinc la impressió que hi haurà una confrontació sense precedents en la història de la transició i la democràcia. Les institucions de Catalunya, amb un ampli suport social al carrer, davant dels mecanismes legals i de coerció de l’Estat. Si els Mossos divideixen les seves lleialtats, la violència apareixerà.

No és possible un referèndum legal, però s’ha de pactar una sortida amb reforma de la Constitució, i respecte i obediència al que en surti. Però, amb Rajoy i Puigdemont, serà molt difícil que això passi”.

SERGIO G. SÁNCHEZ. Oviedo, 1973. Guionista (‘L'orfenat’) i director de cine.

"Temo que, amb la crispació, es creen bretxes que costin molt temps a sanar"

"Francament, no tinc ni idea del que passarà. M'agradaria que sorgissin veus que ens ajudessin a entendre la postura de l'altre per viure el millor possible junts o separats, però amb llaços reforçats. Temo que, amb la crispació, es generin bretxes que després costi molt temps de sanar".

LUCÍA ETXEBARRIA. València, 1966. Escriptora i articulista.

"Que els diners gastats en paperetes i en vaixells de Piolín es destinin a reflotar l'Estat de benestar"

"Si algú ha llegit 'El Gattopardo' recordarà les paraules del príncep de Salina: ‘Que tot canviï perquè tot segueixi igual’. La història es repeteix. En ciències polítiques s’acostuma a anomenar gattopardista el procés que pretén canviar una estructura de poder, però que només altera la façana aparent, i conserva en essència les mateixes estructures desiguals de poder.

M’agradaria que, tant a Catalunya com a la comunitat de Madrid on visc, s’acabés amb les retallades en Educació i Sanitat. Ja deien els economistes que hi havia diners de sobres i que aquestes mesures d’austeritat no eren necessàries. Tant de bo el que uns s’han gastat en campanyes, paperetes i urnes i els altres, en vaixells de Piolín i desplaçaments de guàrdies civils es destinessin a reflotar l’Estat del benestar que estan destruint uns i altres, i no a cortines de fum".

TONI CANTÓ. Madrid, 19. Actor i diputat per C's.

"És possible veure un Puigdemont proclamant-se independent"

"Crec que és possible que els secessionistes segueixin tensant. Volen la foto amb què fer la campanya que saben que ve, les autonòmiques. Així que és possible veure un Puigdemont fent un cop de cap dilluns i proclamant la independència, una gran irresponsabilitat.

Espero que es posin urnes de veritat: eleccions autonòmiques. I que els catalans puguin escollir entre Junqueras i Arrimadas. Arrimadas pot superar aquest clima de divisió i enfrontament que ha creat el secessionisme i ocupar-se dels problemes reals dels catalans".

JOSÉ MOISÉS MARTÍN CARRETERO. Madrid, 1973. Economista.

"Correm el risc d'una desconnexió política i social"

"Crec que els problemes s'augmentaran. Soc molt pessimista. És probable que, tanto si s'aconsegueix votar com si no, es produeixi un debat sobre la conveniència de declarar la independència. El Govern es negarà a cap negociació sobre ese escenari i s'activarà la judicialització del conflicte. Correm el risc d'una desconnexió política i social amb un mayor desencuentro entre una part de Catalunya i la resta de l'Estat. Unes eleccions a Catalunya no arreglaran nada si no es produeix un canvi a Madrid.

M'agradaria que es reconegués que l'actual escenari de confrontació està esgotat, amb una doble convocatòria d'eleccions, generals i catalanes, i que noves majories obrissin un procés paral·lel, d'una profunda reforma constitucional i de l'encaje de Catalunya, que permetés renovar el pacte territorial sobre noves bases. I votar-lo en dos referèndums. Un acord que durés, almenys, una generació".

CLARA SÁNCHEZ. Guadalajara, 1955. Escriptora.

"Cal preguntar-se a qui beneficia aquest embolic"

"En aquest país no n’aprenem. ¡Com ens agrada això dels bàndols! Ara es tracta dels supercatalans i els catalans a seques. Com en les novel·les policíaques, convé preguntar-se qui surt beneficiat de tot aquest tinglado, tota la resta són miratges, xerrameca, poses, el mateix de sempre. I com sempre, uns quants s’aprofiten la situació per treure’n algun benefici. 

Al final, el que acaba pagant els plats trencats és el ciutadà corrent. Tant de bo que aquesta vegada se’n deslliuri, però d’entrada ja li han robat temps i tranquil·litat".

ÁNGEL VIÑAS. Madrid, 1941. Economista és historiador.

"En cas de DUI, és versemblant que es doni una situació a l'estil de 1934"

"Preveig que en el suposat referèndum guanyarà el sí, però ho farà després d’un recargolament tan gran de la legalitat que és impossible que pugui ser reconegut ni pel Govern espanyol ni per cap altre. En el cas de DUI, és versemblant que es doni una situació, salvant les distàncies, a l’estil de 1934, cosa que pot portar el Govern a recórrer a l’article 155 de la Constitució. Una DUI disminuiria les possibilitats de reprendre el diàleg.

Ara bé, res del que antecedeix és suficient. El Govern i els partits constitucionalistes haurien de desfer el relat independentista. El que m’agradaria és que els polítics assenyats reprenguin un diàleg. I si això no és possible, si la irracionalitat, el populisme i el narcisisme segueixen sent dominants, s’hauran de convocar eleccions generals. Amb tots els riscos tàctics que això impliqui.

Entre ells, que el Govern, quan no prosperi la DUI, faci una convocatòria electoral a Catalunya. L’Estat hauria de convidar observadors de la UE perquè segueixin de prop aquest procés electoral general. Només en unes eleccions generals, obertes al món, es pot estimar la voluntat del poble espanyol".

ANTONIO ARIAS. Granada. Músic i membre de Lagartija Nick.

"La lluita entre el que és nou i el que és vell mai ha sigut tan visible com ara"

"Desitjo que s’enforteixi la idea que els moviments socials poden canviar el sistema. Catalunya ens dona un exemple d’activisme i compromís. D’un nou model social i territorial, on els ciutadans han de tenir l’última paraula, demostrant on es troba la frontera de la intolerància representada per estats anacrònics. La lluita entre el que és nou i el que és vell no ha sigut mai tan visible com ara. Em sembla intolerable la manera com els nostres polítics gestionen les diferents sensibilitats que conformen la nostra cultura. Tots ens  en sentim exclosos".

ALBERTO SAN JUAN. Madrid, 1968. Actor i productor. 

"No hi ha cap altra solució que el referèndum pactat"

"Fins i tot el diari 'El País' ha publicat una enquesta en la qual es diu que el 82% dels catalans volen un referèndum pactat. No hi ha cap altra solució. De manera que m’agradaria que demà mateix ja hagués començat un procés d’aprofundiment democràtic, un procés constituent des de baix. Vull que els catalans puguin decidir la seva relació amb la resta de l’Estat. I vull que tots plegats puguem decidir les dues qüestions fonamentals: ¿Quin model econòmic volem? ¿Quina democràcia volem? Hi ha alternativa". 

IGNACIO SÁNCHEZ-CUENCA. Madrid, 1966. Sociòleg i filòsof.

"Les forces d'oposició al Parlament espanyol han de desallotjar el Govern del PP"

"És impossible saber què passarà perquè entrarem en una fase d’inestabilitat. El meu escenari ideal és el següent. L’oposició al Parlament espanyol desallotja el Govern del PP mitjançant una moció de censura, s’obre un procés de reforma constitucional en què es modifiqui federalment l’estructura territorial, amb reconeixement del caràcter plurinacional d’Espanya, i se sotmet la reforma a un referèndum a tot l’Estat, a més de pactar que si el referèndum es perd a Catalunya, el Govern central i el català negociaran la convocatòria d’una consulta sobre la independència de Catalunya". 

JOSÉ ANTONIO MARINA. Toledo, 1930. Filòsof i rector de la Universitat de Pares Online.

"S'hauria d'elegir un Govern que s'enfronti amb la qüestió catalana"

"El més desassossegant de tot és que ningú (incloent-hi els governs implicats) saben què passarà. Qualsevol incident mínim pot resultar dramàtic. Cal treure ensenyances del que ha passat, per no tornar a repetir-ho. L’única solució que veig té tres passos: 1. Aturar el referèndum perquè està fora del marc legal. 2. Proposta ferma del Govern espanyol per iniciar totes les converses necessàries sobre el tema català, però no amb l’actual govern, sinó amb el que surti d’unes eleccions. I 3. Com a demostració de la serietat del compromís, convocar eleccions generals".

FEDERICO MAYOR ZARAGOZA. Barcelona, 1934. Polític i diplomàtic. Exdirector general de la UNESCO.

"Aspiro que es faci una consulta realment democràtica"

"Aspiro ferventment que s’acordi realitzar més endavant una consulta realment democràtica, amb tota la ciutadania ben informada, amb la serenitat i l’argumentació que són imprescindibles".

JEAN-BAPTISTE HARGUINDÉGUY.  Pirineus Atlàntics, 1978. Professor de Dret Públic de la Universitat Pablo d'Olavide.

"Reformulació de l'Estat autonòmic o referèndum pactat"

"Si una cosa ens ensenya la literatura científica -Matt Qvortrup sense anar més lluny- és que un referèndum sempre ha de ser acordat prèviament per totes les parts involucrades. Sense aquest acord sobre les regles de joc, només s'aprofundeix en les diferències i es polaritza l'opinió.

Seguint la línia actual, suposo que el 2-0 hi seguirà havent dues interpretacions radicalment oposades de la situació a Catalunya. Per un costat, dono per fet que el PP continuarà afirmant que el referèndum no tenia base jurídica i que el seu resultat no és legítim. Per l'altre, els líders independentistes reclamaran probablement que es respectin les urnes -a favor de la secessió lògicament- degut al gran suport popular que ha permès votar l'1-0. Tot això afavorirà encara més la frustració en cada bàndol i no arreglarà el problema. Tot al contrari. Dit això, espero que l'escalada de tensió no porti a cap acte violent el dia de l'escrutini".

JAVIER RIOYO. Madrid, 1952. Director de l'Instituto Cervantes de Lisboa

"S’ha de renovar la casa; asseure’s a la taula. No vull passar comptes a cops de banderes"

"Vinc amb dubtes i incerteses de Barcelona, la meva altra ciutat des de les primeres fugues adolescents fins a altres fugues més pròximes en companyia de bevedors a la barra del Giardinetto. Vam perdre aquella de la gauche divine, del Paral·lel; de Rodoreda o de Peret. Tampoc vam trobar la del noi del Poble-sec, ni la de Néstor Lujan.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Ni aquella en què cada nit podia sortir el sol pel Zeleste. La nostàlgia fa temps que no serveix, a la meva memòria s’hi ha posat una ombra, s’han esborrat les cançons, han mutat els 'pijoaparte' i pocs volen tornar a l’esperit del Bocaccio. Com va dir Candel: han trencat un paisatge. Aquesta altra ciutat, aquest altre país ja no és el nostre. ¿Hem de creure en una nova renaixença a partir del 2-O? Ho hem de fer, sí. Em nego a creure que a partir del 2-O ens hàgim de mirar al mirall d’aquell quadro de Goya del duel a garrotades.

No ens vam creure el relat del franquisme de les regions. Ni la retòrica d’una, grande y libre. Vam lluitar per reconèixer la diversitat, per dialogar per saber qui som i qui volem ser. Hem de renovar la casa. Ens hem d’asseure a la taula. No vull passar comptes a cops de bandera".