San Ernesto de La Higuera

Molt abans de complir-se 50 anys de l’assassinat d’Ernesto Guevara de la Serna (Rosario, Argentina, 14 de juny de 1928-La Higuera, Bolívia, 9 d’octubre de 1967), conegut com el Che, els pagesos del poblet on va veure l’última llum van santificar la figura del guerriller. Alguns fa temps que l’anomenen sense més San Ernesto de La Higuera, altres resen per l’animeta de Don Ernesto i molts expliquen històries entre la màgia, la superstició i el llegat de credos antics que sobreviuen en les altures andines. No són pocs els que en algun racó de les seves modestes cases pengen un retrat seu i hi posen espelmes i flors. Tampoc falten mai flors al safareig de l’hospital Señor de Malta, a Vallegrande, on el cadàver del Che va estar exposat dos dies.

«Aquí, Don Ernesto està amb nosaltres només i mai ens falla», «amb el seu patiment ho va redimir tot», «Che sap què més a tots ens convé» i altres professions de fe per l’estil són moneda corrent a la muntanya, a la ruta guevarista entre Vallegrande i La Higuera, 70 quilòmetres d’un camí obert als vessants de pics amb barrancs vertiginosos. Però aquella admiració tocada de religiositat no la va conèixer el Che, sinó més aviat la incomprensió o sorpresa tenyida de recels dels pagesos als quals va anar a alliberar 11 mesos abans de la seva execució a l’escola de La Higuera. Encara avui sorprèn l’elecció de Bolívia com a teatre d’operacions per portar la revolució a tot Amèrica; al país hi havia aleshores el record de la reforma agrària promoguda per Víctor Paz Estensoro (1952) –el futur guerriller va ser allà durant aquells dies– i la dictadura de René Barrientos arribava com un ressò llunyà a la selva inhòspita del riu Ñancahuazú i a les altures de la muntanya andina.

Potser l’explicació està en la conversa a l’Havana (1965) entre Fidel Castro i Mario Monge, secretari general del Partit Comunista Bolivià, en què aquest va sostenir que l’única manera de desallotjar Barrientos de la presidència era mitjançant un moviment insurreccional a l’estil del que hi havia hagut a Cuba.

Esperit inquiet

És clar que al repassar els textos del jove metge Ernesto Guevara, fill de la classe mitjana argentina, esperit inquiet, viatger ansiós per conèixer noves terres i revolucionari en formació, es troben algunes pistes del pensament del Che des de primera hora. «Amèrica serà teatre de les meves aventures i d’un caràcter més important del que havia pensat. Crec haver arribat a comprendre-la i em sento americà amb un caràcter distintiu de qualsevol altre poble de la terra», va escriure a la seva mare des de Nicaragua els últims dies del 1953. Van venir després la seva trobada amb Fidel a Mèxic, l’epopeia del Granma, el desembarcament a Cuba, la ferida en combat al cap de poc d’haver trepitjat l’illa, la guerrilla triomfant, els anys al Govern i la renúncia a tot el 1965 per tornar a l’acció directa. «Altres terres del món reclamen el concurs dels meus modestos esforços», va escriure a Fidel abans de partir al Congo, on el combat va ser aviat un fracàs.

En totes les decisions que va prendre el Che abans i després de partir cap a Bolívia hi va haver l’impuls del predestinat, de qui sent que té una missió irrenunciable per complir. El poeta cubà José Lezama Lima va escriure el 1968, a Ernesto Guevara, comandante nuestro: «Va voler fer dels Andes deshabitats la casa dels secrets (…) Nou Viracocha –Déu creador del panteó inca–, d’ell s’esperaven totes les saetas de la possibilitat i ara se n’esperen tots els prodigis de l’ensoñación». I Lezama Lima cita també «l’afany d’Holocaust» del guerriller, una figura molt pròxima a aquesta altra modelada per la periodista argentina Julia Constenla: «La seva imatge de Crist involuntari supera el que podrien haver sigut els seus desitjos».

Històries miracleres

Els pagesos de Vallegrande i de La Higuera expliquen històries miracleres que remeten a la sobrenaturalitat, al que és inexplicable: un taxi que apareix enmig de la nit per portar a Sucre algú malalt, tres còndors que sobrevolen la vall per saludar en nom del Che l’equip d’una televisió francesa, un cavall que s’atura al davant d’una casa perquè el munti algú que ho necessita amb urgència, un viatger que, inspirat pel comandant, guarda dues espelmes després de visitar la seva tomba, dues espelmes indispensables per trobar un aixopluc en la negror de la nit.

«Pacho, Hem arribat al Jordà, bateja’m», explica Humberto Vázquez Viaña que li va dir el guerriller, entre la ironia i la veu de l’ungit, a un dels seus company de partida quan van arribar a la terra del Ñancahuazú. Aquest testimoni, recollit en Una guerrilla para el Che, insisteix en els components no exempts de misticisme del personatge; la cançó de Carlos Puebla Hasta siempre transita pel mateix camí: «Aprendimos a quererte, / desde la histórica altura, / donde el sol de la bravura / le puso cerco a la muerte».

Guillermo Cabrera Infante, defraudat per la revolució cubana i instal·lat en l’exili, ho va veure de forma molt diferent: «Era un  garbuix de contradiccions a les quals aviat va donar signe de reconèixer». Altres veuen en el comportament del Che l’expressió d’un caràcter dur i sense lloc per als gestos benèvols.

Presenta alguna llum l’anotació que fa el jove rebel al seu diari el 17 de febrer de 1957, a propòsit de l’execució del delator Eutimio Guerra a l’amagatall selvàtic de la guerrilla de Fidel: «Jo vaig acabar amb el problema amb una pistola calibre 32 al costat dret del cervell amb orifici de sortida al temporal dret». Anys més tard, el Che va donar una versió escrita dels fets, 'Muerte de un traidor', en què presenta el moment –la primera execució del comandant, es diu– com «la paràbola revolucionària de la redempció a través del sacrifici».

Dramàtic final

De nou la mística i l’acció directa juntes, el que envolta el dramàtic final del Che. «La nit del 8 al 9 d’octubre, quan el Che estava lligat de mans i estirat al terra de l’escola de La Higuera, Aleida –la dona del guerriller– es va despertar bruscament amb una sensació inexplicable de tenir el seu marit en greu perill», explica Jon Lee Anderson en la biografia del personatge escrita per ell. Era veritat: el matí del 8, un destacament de l’Exèrcit bolivià va capturar l’escamot del Che a una llegua de La Higuera, a la Quebrada del Yuro, una zona de vegetació esclarissada on els militars havien preparat una emboscada. «Soc Che Guevara i valc més viu que mort», van ser les paraules del detingut, ferit en una cama, a l’entregar-se a la tropa del capità Gary Prado, que va arribar a general. Després Prado va recordar moltes vegades la seva conversa amb l’ostatge:

    –¿Per què heu vingut a Bolívia a muntar una guerrilla?

    –Ens van donar mala informació. Potser hauríem d’haver optat pel Perú.

Segons altres testimonis, el Che va afegir: «No es preocupi, capità. Això és el final, s’ha acabat».

El dia abans de la detenció, ocult en aquell indret, va fer la seva última anotació al diari: «S’han complert els 11 mesos de la nostra inauguració guerrillera sense complicacions, bucòlicament». El cert és que no tenia mitjans per resistir el més mínim contratemps, fugir dels seus perseguidors o superar un dels seus freqüents atacs d’asma. El Che va ser assetjat en una operació planejada per la CIA, dirigida per l’agent cubano-nord-americà Félix Rodríguez, àlies Ramos, i executada per soldats bolivians. A Juan Martín Guevara, germà de l’heroi, li resulta avui impossible desxifrar qui hi havia realment darrere de tot el que va passar, qui va ordenar, en fi, donar mort al Che, tan profusament entrecreuats els plans de la mateixa CIA, del KGB, del general Barrientos i fins i tot del servei secret cubà, que poca cosa va fer per  acudir al seu rescat si és que disposava de mitjans per a això.

«Dispari, no sigui covard»

La matinada del 9 d’octubre l’atmosfera es va espessir. «Don Ernesto estava tancat i se sap que alguna cosa devia menjar. Hi havia molts soldats a la plaça i a prop de l’escola, però ningú sabia què passaria», recordava molts anys després d’aquell dia una dona del país, adolescent quan va succeir tot. Al migdia, Félix Rodríguez reconeix que va ordenar al sergent Mario Terán que donés mort al Che sense que hagués arribat una ordre expressa de l’Estat Major bolivià, i li va indicar que apuntés de coll cap avall –de cintura cap avall, segons altres versions– per poder presentar després el final del Che com una mort en combat. Terán va entrar a l’escola amb pas indecís i l’arma muntada. «Dispari, no sigui covard, només matarà un home», conta la llegenda que va dir el Che al seu executor; «és militar, compleixi amb la seva obligació», diuen altres que van ser les seves últimes paraules. Es van sentir trets –quatre, diuen uns; una ràfega, diuen altres– a l’una i deu del migdia, segons anotació de Félix Rodríguez, que va donar al Che el tret de gràcia.

La resta és de sobres coneguda. Van col·locar el cadàver del Che en una llitera, la van lligar al tren d’aterratge d’un helicòpter, el van portar a Vallegrande i va estar dos dies exposat al safareig amb els ulls entreoberts «com si no poguessin no mirar», va escriure Mario Benedetti, fins que van arribar unes dones i van netejar el cos com van poder. Aquells dies va començar a tenir Félix Rodríguez atacs d’asma i mig segle després segueix tenint-ne. «Encara avui la meva crònica falta d’alè  és un record constant del Che i de les seves últimes hores de vida a l’aldea de La Higuera». Víctima i botxí units per sempre per ofecs sobtats.

L'heroi es va fer pedra

Notícies relacionades

Un vers lliure

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Als dos dies de l’assassinat, el capità Mario Vargas va rebre l’ordre d’incinerar el cos del Che i d’altres guerrillers executats, però només tenia un litre de gasolina i va decidir obrir una fossa comuna a prop del petit aeròdrom de Vallegrande. Allà van dormir durant 30 anys el son de l’eternitat entre l’especulació i el misteri, fins que Jon Lee Anderson va descobrir el seu parador el 1997 i les restes del van ser traslladades a Cuba. «No va ser mai un secret militar, però a ningú se li va ocórrer preguntar i investigar fins que va arribar Anderson», va declarar Vargas anys després, ja general. Allà es va aixecar un templet, gairebé santuari de modesta construcció, amb una creu, candeles enceses, flors i recordatoris de totes classes, oracions molt personals i requeriments dirigits al més enllà, i allà s’alimenta la llegenda o la creença que els ossos trobats en aquell indret no són els del Che, sinó que l’heroi es va fer pedra al caure ferit de mort i despertarà de nou a la vida en l’hora propícia per a la victòria.

«Del Che te’n pots enamorar massa», va declarar el seu biògraf Pacho O’Donnell una nit a Vallegrande. «El Che era una arma, no un cap», va dir al seu dia Humberto Vázquez Viaña, un dels bolivians que el va seguir. «El Che va aportar la consciència al marxisme, que va defensar com l’estudi d’una realitat social viva», sosté el seu germà Juan Martín. 'Che Guevara, grandeza y riesgo de la utopía', es titula un llibre de Roberto Massari. «La seva sinceritat el va conduir a deixar testimoni escrit de les seves crueltats», va escriure Álvaro Vargas Llosa. «El Che s’ha convertit en un model d’home», va proclamar Fidel Castro. ¿Qui va ser el Che?