50 ANYS DE L'EXECUCIÓ DEL CHE
Un vers lliure
Ernesto Guevara mai es va sentir en el seu lloc com alt funcionari del Govern cubà, ni fue partidari d'una llarga col·laboració amb la Unió Soviètica
zentauroepp38129887 cuban rebel ernesto che guevara w his left arm in a sling171005153012 /
Les regles del joc de la guerra freda sempre van ser una cotilla opressiva per al Che, partidari de l’acció directa i molt poc afecte als convencionalismes polítics. Es pot dir que va ser, en gran mesura, un heterodox envoltat d’actors de l’statu quo imposat per l’equilibri del terror assumit pels Estats Units i la Unió Soviètica. Ni com a funcionari del Govern revolucionari cubà es va sentir al seu lloc –va ser governador del Banco Central de Cuba (1959-1961) i ministre d’Indústria (1961-1965)– ni com a peça fonamental del 'modus operandi' soviètic a partir de la crisi dels míssils (octubre de 1962).
No és exagerat dir que va arribar a convertir-se en un element molest per a les nomenklatures soviètica i cubana, incloent-hi Fidel Castro, encara que la versió oficial a l’illa és que el líder de la revolució sempre va recolzar les decisions que va prendre el Che, fins i tot les més discutibles per inoportunes i estèrils com l’expedició guerrillera al Congo, que va acabar en fracàs, i la no menys dramàticament fracassada de Bolívia. «Sempre m’imagino la felicitat inaudita que devia sentir el Che al veure una altra vegada les armes a la selva boliviana (…) Jo somio molt amb el Che, està viu, amb uniforme», va recollir el periodista cubà Jorge Timossi en un passatge de 'Los sueños de Fidel'. És a dir, que fins i tot per al comandant en cap el perfil no era un altre que el de l’home d’acció casat amb el risc i les aventures extremes.
Trobada amb Richard Goodwin
Pe això s'ha d’entendre com una excepció la trobada a Montevideo del Che amb Richard Goodwin, un jove col·laborador del president John F. Kennedy, l’agost del 1961, només quatre mesos després de la fallida invasió de Bahía de Cochinos. «No tgenia cap dubte que havia vingut a parlar amb mi –es van veure a la festa d’aniversari d’un diplomàtic–. Si jo hagués sigut més savi i hagués tingut més experiència, probablement me n’hauria anat», va revelar Goodwin anys més tard, al mateix temps que va reconèixer que es va quedar amb ell perquè va sentir curiositat per conèixer en persona el Che. Més aventurat és suposar que el revolucionari cubà veiés factible un acostament als Estats Units, convençut com estava llavors que el suport soviètic era fonamental després de la visita a l’illa el 1960 d’Anastàs Mikoian, viceprimer ministre de l’URSS.
Una pedra a la sabata
Ara bé, aquest convenciment no li va impedir establir uns límits temporals que divergien dels de Fidel. Mentre aquest creia que la tutela soviètica es podia prolongar fins a deu anys, el Che creia que no havia de durar-ne més de dos o tres. «Si dura més, estàs acabat», li va vaticinar a Fidel uns quants anys abans de renunciar a tots els seus càrrecs per empunyar de nou les armes (1965), al Congo i després a Bolívia, convençut que s’havia d’escampar Vietnams per tot arreu. Una pedra a la sabata de la coexistència pacífica i el repartiment del món en àrees d’influència entre les dues superpotències.
És especialment reveladora la situació en què es va trobar el Che a Praga després del desastre del Congo. Les autoritats txeques li van fer el buit, subjectes a la lògica soviètica, i el Che va dedicar uns quants mesos a elaborar una crítica sense reserves al manual sobre economia política difós per l’URSS i als fonaments del socialisme científic. De tornada a Cuba, es diu que Fidel i el Che van discutir a crits moltes vegades a causa dels projectes insurreccionals del guerriller i que aquest li va retreure al seu interlocutor la promesa que li va fer a Mèxic abans del viatge a l’illa a bord del 'Granma': que podria seguir el seu camí quan vencés la revolució.
Juan Martín Guevara, germà del Che, nega que els episodis del Congo i de Bolívia no comptessin amb el beneplàcit de Fidel, nega que l’expedició a la selva del Ñancahuazú alliberés el comandant de la revolució de l’incordi continu d’un dels seus ideòlegs, però no hi ha dubte que l’home d’acció va ser sovint un vers lliure quan la revolució es va institucionalitzar i va acatar els designis de l’URSS. No hi va haver forma que la seva figura i pensament encaixessin en la realpolitik.
