OmnipreCHEnt

La ubiqüitat engendra invisibilitat. La fotografia icònica del Che Guevara que adorna samarretes, pòsters i glutis al voltant del globus és com la petita desviació del propi septe nasal que ni tan sols detectes al mirall. De tant veure-la ha deixat de ser-hi. El mateix passa amb altres imatges desvaloritzades a força de sobreexposició, com l’escut dels Ramones o el logotip del CND (el que vostès, civils, coneixen com a «símbol de la pau»). Però el cas del Che és més fort. Al capdavall, l’home no era modista de senyores o monitor d’esplai: era un guerriller i la seva meta era «acabar amb el gran enemic de la humanitat: els Estats Units d’Amèrica» i suggeria fer-ho a «les seves cases i centres d’oci». 

Una mica com l’ISIS, vaja, tot i que encara no he vist supermodels lluint look proterror islàmic. Mark Corrigan, protagonista de la sèrie còmica 'Peep Show', es queixa en un capítol que la seva nòvia l’està «arrossegant al segle XXI, amb els seus logos sense sentit i irònica veneració de tirans». El Che no era un tirà, d’acord (no va tenir temps), però ¿no resulta estrany portar al pit algú que va demanar que en el seu enterrament se l’acomiadés amb el «cant violent de les metralladores»? El seu logo no és precisament un Snoopy amb senyera.

    

 

De Jay-Z al príncep Enric

I, no obstant, aquesta imatge ha adornat, en forma de samarreta, els torsos de gent com Jay-Z, Santana o el príncep Enric (establint així el primer vincle conegut entre la revolució cubana i la casa reial britànica), i ha sigut tatuat a la pell de Diego Armando Maradona (si bé l’estirament adipós de la seva dermis li ha generat galtes rubenesques al Che) i la de Mike Tyson (que potser va pensar que s’estava tatuant algú altre). I això sense comptar les vegades en què a la icona s’ha aplicat una modificació irònica amb Photoshop –la idea més calcinada de la història–, a vegades per inserir-hi una altra cara en lloc de la del revolucionari (Madonna, Hitler, J de Los Planetas), a vegades per afegir-hi un troleig de l’estil: «No tinc ni idea de qui és aquest paio» o «El comunisme va matar 100 milions de persones i tot el que em van portar va ser aquesta estúpida samarreta».

Encara que alguns, en absurda pugna per acostar-se a l’originalitat, hagin utilitzat imatges menys conegudes del Che (fins i tot la del seu cadàver), l’«oficial» és l’anomenada 'Guerriller heroic', que el fotògraf cubà Alberto Díaz Korda Gutiérrez va captar en un míting del 4 de març de 1960 a l’Havana. 

El míting al qual va arribar tard

El Che compartia tarima amb Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir, i va arribar tard, cosa que potser explica la lleu torsió de coll i la posició inclinada, típiques del familiar llunyà a qui han col·locat en una posició desavantatjosa –l’última fila, aixafat entre cosins– a la foto de casament. Però és l’expressió de la seva cara –barreja d’algú que descobreix que ha confós grams per quilos en la seva recepta d’ayahuasca i algú altre que detecta un tuf sospitós en un ascensor ple– la que va fer famosa la foto. En aquell míting, Fidel Castro va deixar anar una bola colossal per justificar l’explosió d’un vaixell carregat d’armes al port de l’Havana (culpa «dels americans», com sempre), així que el rictus de flegmàtica atenció de Guevara potser buscava disfressar el «¿però què cony diu?» que li va venir a la ment.

Notícies relacionades

Un vers lliure

San Ernesto de La Higuera

La foto va adquiria atzarosa vida pròpia des d’allà. Durant set anys ningú se’n va recordar. Només quan el Che va ser assassinat a Bolívia el 1967, Fidel Castro va decidir ampliar-la, i a l’altura de gratacel, per a un acte de recordança. 

L’editor terrorista Giangiacomo Feltrinelli la va agafar de Korda per a la portada dels diaris bolivians del Che. També va fer imprimir centenars de cartells de promoció. Van ser aquells pòsters gratuïts els que els aïrats xavals amb trenca del 68 van enarborar als carrers, catapultant la fotografia a la ubiqüitat rebel chic de la resta de segle. L’obvi significat inicial s’aniria esvaint, com el sabor en una bossa de te reutilitzada diverses vegades, fins a l’abstracció bigotuda i boinesca que vostè i jo reconeixem (i odiem una mica) al metro, als bars i en les protestes.