Roman Polanski, sense redempció

Entre les teories de Paul de Man, un dels arquitectes del deconstructivisme, n’hi ha una segons la qual les obres literàries mai diuen res  sobre els que les creen. De Man va col·laborar al seu dia amb els nazis i posteriorment va fugir als Estats Units abans que la justícia belga el condemnés a sis anys de presó per frau, i malgrat això –o, més ben dit, precisament per això– les seves idees són idònies com a punt de partida per parlar de Roman Polanski. 

El cineasta francopolonès serà sempre conegut pel seu treball. Va firmar algunes pel·lícules essencials dels anys 60, com 'El cuchillo en el agua' (1962), 'Repulsió' (1965) i 'Cul-de-sac' (1966); i les seves obres més cèlebres –'La llavor del diable' (1968), 'Chinatown' (1974), 'El pianista' (2002)– són fites del cinema modern. Eternament vinculada a aquests èxits, això sí, quedarà una vida privada marcada per l’horror, la tragèdia i sobretot l’escàndol.

Aquesta setmana Polanski s’ha enfrontat a una nova acusació d’abús sexual. Una dona alemanya anomenada Renate Langer afirma que el 1972, als 15 anys, va ser violada per ell en dues ocasions. És la quarta vegada en què un delicte així s’atribueix al director. Fa només dos mesos una dona identificada només com a Robin va assegurar haver sigut «sexualment victimitzada» el 1973, als 16 anys. I el 2010, l’actriu britànica Charlotte Lewis va declarar haver sigut forçada sexualment anys enrere, també amb només 16.

Atracció fatal

Però el cas més sonat, i l’únic provat, va succeir el març de 1977. Polanski, que llavors tenia 44 anys, va subministrar xampany i sedants a Samantha Geimer, de 13, i després va tenir sexe no consentit amb ella. Després d’un embolic judicial compost de càrrecs imputats, pactes secrets i jutges aparentment corruptes, el director va fugir dels Estats Units abans de rebre sentència, i fins avui.

A Polanski sempre l’han atret les adolescents. Va començar la seva relació amb l’actriu Nastassja Kinski quan ella tenia 15 anys i ell 43; i la seva dona actual, Emmanuelle Seigner, en tenia 19 quan el va conèixer –ell 52–. A la seva autobiografia, Roman recorda haver tingut en la seva adultesa diverses trobades sexuals amb nenes de 15 anys. «Tothom vol follar amb jovenetes», va assegurar així mateix el 1979, en una entrevista. Hi ha qui ha vinculat les seves desviacions sexuals a la seva pertorbadora biografia. 

Una història de violència

Als 6 anys Polanski va veure com el seu pare era enviat a un camp de concentració, i la seva mare va morir a Auschwitz embarassada de quatre mesos. Als 35 es va casar amb Sharon Tate i de seguida van voler formar una família; Tate estava a poques setmanes de donar a llum quan la família Manson va irrompre a casa seva, la van matar a ganivetades i amb la seva sang van escriure la paraula porca a la porta. En les quatre dècades transcorregudes des que es va instal·lar a Europa, el cineasta no ha deixat de treballar. 

Resideix a França, que no extradeix els seus ciutadans. Va passar un any en situació d’arrest domiciliari a Gstaad fins al desembre del 2010, però tant els jutges suïssos com els polonesos han rebutjat col·laborar amb els nord-americans. Les successives peticions tant de Polanski com de Geimer perquè el procés judicial contra ell sigui desestimat –per a ella la publicitat generada pel cas és com «una sentència de mort»– han sigut denegades.

La pena del públic

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

A efectes pràctics, i llevat que alguna de les últimes acusacions abocades sobre ell prosperi, que el director de L’escriptor (2010) vagi a la presó a aquestes altures no té cap sentit: no compliria la funció de prevenció ni de rehabilitació. Per una altra part, drogar i violar una nena i després sortir fugint és un comportament socialment intolerable, no importa si ets famós o no. En qualsevol cas, Polanski ja té 84 anys i sembla obvi que morirà sense haver pagat altra pena que la que el públic hagi decidit imposar-li,  o no.

I aquí, dèiem, rau un debat que no per vell deixa de ser rellevant. Quan un artista comet actes censurables, ¿és també  censurable el seu art? Caravaggio va assassinar un home i qualsevol museu es barallaria per tenir un dels seus quadros. Seguim llegint els llibres de Norman Mailer malgrat que va apunyalar la seva dona. ¿Què fem, doncs, amb Polanski? ¿Ignorem que és un dels grans directors de cine de la història? ¿Ignorem el seu crim? ¿Deixem de veure les pel·lícules que va fer després del 1977? ¿I les que havia fet abans? Potser el simple acte de preguntar-l’hi, i d’assumir que cadascun de nosaltres té el seu propi rol moral a l’hora de consumir art, ja és una resposta.