Paraules que 'hackegen' la cultura de la violació

El que no s’enuncia no existeix. I la lluita contra el silenci que pesa sobre les agressions contra les dones ha trobat en les paraules una poderosa arma per excavar violències enterrades i naturalitzades. A continuació n’enumerem unes quantes.

"Anita, jo et crec"

Sembla mentida, però va ser el 1986 quan els EUA van considerar judicialment perseguible l’assetjament sexual en el treball. L’assumpte, no obstant, no va entrar al disparador dels temps fins que, el 1991, aquesta professora de Dret va ser interrogada pel Senat sobre la pertinència del jutge Clarence Thomas per a un lloc al Tribunal Suprem, i va gosar detallar el llarg reguitzell de comentaris i proposicions sexuals que havia aguantat del seu llavors cap. Us podeu imaginar la reacció de ses senyories. O bé Hill era una mentidera patològica i estava boja, o bé –van arribar a mantenir– havia tingut fantasies sexuals en què el jutge li havia dit les coses que ella, confonent somnis i realitat, ara denunciava. El periodista David Brock fins i tot li va dedicar primer un article i després un llibre en què la seva principal prova de càrrec, va lamentar ell mateix 10 anys després, era que Anita Hill estava «una mica guillada i era una mica bagassa». S’ha de dir que, a curt termini, Thomas va aconseguir la seva plaça, que conserva fins avui, i Hill va patir tota mena d’humiliacions. No obstant, el cèlebre eslògan «Jo crec en tu, Anita» va acabar desencadenant una revolució a l’empènyer perquè es reconegués i es reaccionés davant l’assetjament laboral –de fet, les denúncies es van disparar– i va deixar al descobert un fet realment pestilent: l’acarnissament amb què sovint es reacciona davant l’atreviment d’una dona que denuncia. Aquesta profunda tradició també rep el nom de revictimització.

Càsting de sofà

Pràctica sembla que arrelada en el cine. Ets jove, molt jove, i vas a un càsting en un hotel sense pensar que, a l’obrir-se la porta del lavabo, pot aparèixer el productor, que et triplica l’edat, en batí i donant-se permís per assetjar-te. Si surts corrent i denuncies, saps que probablement la teva carrera s’haurà acabat al mateix moment en què surtis de la comissaria. Si et quedes, el sentiment de culpa, la vergonya i el silenci t’acabaran enredant en l’embolic de l’agressor. Final del 'modus operandi'.

Cultura de la violació

Més que un terme, és una esmena a la totalitat a la inèrcia per la qual cada agressió sexual és tractada com un fet aïllat o com l’acció d’un pertorbat. Quatre milions d’europees han sigut violades al llarg de la seva vida i l’estadística insisteix que només el 5% dels agressors pateixen trastorns mentals. Així que la violència contra les dones, assenyala l’assagista Rebecca Solnit, s’ha de deixar de veure «com una anomalia que no té res a veure amb la cultura o fins i tot que és antitètica als seus valors, perquè les arrels de l’odi i la violència contra la dona estan en la cultura en el seu conjunt».

En aquest sentit, el terme cultura de la violació, d’ús generalitzat des del 2012, assenyala amb el dit l’ecosistema que permet desacreditar, responsabilitzar o culpabilitzar les víctimes de les agressions, i que es perpetua i normalitza a través del llenguatge misogin, la representació del cos femení com a accessible i disponible –fins i tot si són nenes–, i la glamurització i la banalització de la violència que expenen aquesta trinitària formada per la ficció, la música i la moda. De fet, la violència està tan naturalitzada que malgrat que els Mossos d’Esquadra reben una denúncia per agressions i abusos cada sis hores i que les associacions asseguren que el 80% dels casos es donen en l’entorn de confiança –dels quals només n’afloren dos de cada 10–, a l’assumpte se li segueix negant l’estatus de problema de primer ordre. 

Dret sexual

El terme, encunyat el 2012, fa referència al fet que, segons conclouen nombrosos estudis, en molts casos, el motiu de la violació acaba sent la idea que un home s’atorga el dret a tenir sexe amb una dona sense importar-li els desitjos d’aquesta. «La sensació que el sexe és una cosa que les dones deuen als homes està a tot arreu –escriu Solnit–. A moltes dones se’ns diu que per alguna cosa que vam fer o vam dir, per com vestíem o simplement pel nostre aspecte o pel mer fet de ser dones, havíem provocat el desig i que, en conseqüència, contractualment, estàvem obligades a satisfer-lo. Els ho devíem. Ells tenien aquest dret. Dret a nos­altres».

Misogínia

Més que el desig sexual i la impulsivitat, el que batega rere les agressions, mantenen des de forenses fins a associacions d’agredides, és la pulsió de dominació, l’odi i la ràbia. I, obvi, sentir-se sota la cuirassa de la impunitat.   

#NoTotsElsHomes

Notícies relacionades

El 'cas Harvey Weinstein': una de monstres

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Etiqueta que assenyala, no sense sarcasme, el tic victimista pel qual, quan les dones o els col·lectius LGTBI parlen d’opressió, un gruix d’homes, generalment blancs i heterosexuals, inverteixen més esforços a insistir que «no tots els homes són així» i a presentar-se com a mers espectadors del drama que a revisar els costos i els privilegis que atorga la cultura masclista.

Síndrome de Cassandra

La credibilitat és una eina de supervivència i, no obstant, el patró de desacreditació que tradicionalment ha pesat sobre la paraula femenina té arrels mil·lenàries que arriben fins a la mitologia grega. Cassandra, la bella germana d’Helena de Troia, va ser maleïda amb el do de la profecia encertada i a no ser creguda per ningú. La seva família pensava que estava boja i que era una mentidera. Fins i tot van arribar a tancar-la fins que Agamèmnon la va convertir en la seva esclava sexual i posteriorment, sense donar gaire importància al fet, va ser assassinada juntament amb ell. ¿I sabeu per què ningú la creia? Perquè Apol·lo li va llançar la maledicció de la incredulitat quan ella es va negar a mantenir relacions sexuals amb ell.