Jacqueline du Pré: tragèdia en clau de fa

Jacqueline du Pré va convertir el violoncel en un volcà de sentiments. A l’escenari el seu cos vibrava amb cada nota, mentre la llarga melena daurada es vinclava en l’aire. Ningú havia entès de manera tan dramàtica i colpidora aquest venerable instrument. El seu estil era únic i hipnotitzador. Veient-la un dia interpretar Haydn, el llavors jove príncep Carles va decidir assistir ell mateix a classes de violoncel. El públic l’adorava, la crítica la va situar a l’olimp. Geni precoç, nena prodigi, el seu matrimoni amb Daniel Barenboim i la seva tràgica retirada al cim de la fama la van convertir en un mite. Una llegenda que sobrepassa l’àmbit de la música clàssica. 

El dia 19 d’octubre es compliran tres dècades que Jackie, com l’anomenaven els que la van conèixer, moria a Londres als 42 anys a causa d’una esclerosi múltiple. La cruel malaltia l’havia postrat feia temps en una cadira de rodes i havia posat un abrupte final a la seva carrera. Deprimida, feble, va acabar la seva vida envoltada de la mateixa soledat que l’havia perseguit des de la infància.  

Casals i Rostropóvitx

 

 

Jackie, la filla d’un comptable i d’una professora de piano, va començar als cinc anys a tocar el violoncel. Tímida, retreta, aquell enorme instrument, tan alt com ella, es va convertir en el seu amic inseparable i en la seva manera d’expressar-se. Des d’aquell moment la seva mare va encarrilar el talent innat de la nena amb disciplina inflexible. L’atenció materna li va valer l’enveja dels seus dos germans. Més tard, ja morta, es venjarien d’ella amb un llibre escandalós mirant de desacreditar-la. No va tenir amigues, ni temps per jugar. Als 9 anys dedicava quatre hores diàries a les classes de música. El temps lliure era per al violoncel. Jacqueline va viure aïllada, en una bombolla que es va allargar al llarg de tota l’adolescència. La seva vida social era inexistent. La seva mare l’acompanyava permanentment i encara que la família vivia al centre de Londres, la primera vegada que va agafar el metro tenia 17 anys. Dos anys abans, havia sigut la participant més jove de les classes magistrals que Pau Casals impartia a Suïssa. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Carol Easton explica en la seva biografia sobre Jacqueline du Pré que el mestre català, de 84 anys llavors, a l’escoltar-la tocar li va preguntar que d’on era. Quan l’adolescent li va contestar que anglesa, Casals no la va creure. «Impossible, amb aquest temperament musical tan desbordant». A Jackie, Pau Casals li va semblar massa dogmàtic en les seves ensenyances. La seva relació va ser molt més cordial i fructífera amb Mstislav Rostropóvitx, que la va tenir com a alumna a Moscou i va quedar enlluernat per aquella noieta, que llavors portava cabells curts i es vestia sense cap glamur. «De tots els violoncel·listes que he conegut d’aquesta generació, tu ets la més interessant», li va dir. «Pots arribar molt lluny. Més lluny que jo».

Convertida al judaisme

El debut oficial va tenir lloc a Wigmore Hall de Londres al complir 16 anys, amb un Stradivarius construït el 1673, que actualment posseeix Istvan Vàrdai. El concert va ser apoteòsic. «Parlar d’ella com una promesa seria insultant. Té una mestria increïble per a algú tan jove», va escriure el crític del diari 'The Times'. Solista de talla mundial des de molt jove, el seu 'Concert per a violoncel' d’Elgar es convertiria en la peça obligada del seu repertori. El 1967, enamorada, es va casar a Jerusalem amb una altra estrella, Daniel Barenboim, després de convertir-se al judaisme. La seva família mai l’hi va perdonar. El director d’orquestra i la cel·lista era la parella del moment. La premsa els va comparar a Robert i Clara Schumann. Junts van fer gires pel món i van deixar per a la història fabuloses gravacions de Beethoven i Brahms. Però Jackie es cansava més i més. La vista li fallava, els dits entumits no responien. El que en principi es va atribuir a l’estrès, va acabar sent el mal degeneratiu que la va obligar a abandonar el violoncel per sempre. Només tenia 27 anys.