Jaume Duch: "La paraula clau a Europa és la interdependència"

Europa és protagonista de la política interna espanyola les últimes setmanes. Tant el Govern d’Espanya com els independentistes de Carles Puigdemont busquen refugi a la Unió Europea, un club de 27 estats que no vibra amb els processos secessionistes encara que ha pressionat Mariano Rajoy perquè faci més política davant aquest desafiament. Una UE, a més, que viu aires de refundació després de la victòria d’Emmanuel Macron en les eleccions franceses i d’Angela Merkel a Alemanya. 

La UE ha sobreviscut a la crisi de l’euro els últims anys i sembla que es prepara per ressorgir a finals d’aquest any. Jaume Duch, un dels savis de la UE, ho va explicar aquesta setmana en la inauguració del curs de la Universitat Ramon Llull.

¿Quin moment està vivint la Unió Europea? Li agafo la idea prestada a Jean-Claude Juncker quan en l’últim debat sobre l’Estat de la UE va afirmar que Europa tornava a tenir vent a les veles. Hem passat els deu pitjors anys de la història de la integració europea, amb la crisi econòmica i monetària, la crisi dels refugiats, un gran desencant dels ciutadans, però des que hem palpat les conseqüències del 'brexit' i la gent s’ha adonat  que vivim en un món molt complicat en què ens fan falta referents segurs, tornem a entrar en una etapa en què es poden fer coses a la UE.

¿Quines lliçons hem après en aquests 10 anys de crisi? El gran problema de la Unió Europea és que no està acabada. Això ho saben els que l’estan construint, però no necessàriament els ciutadans, que li exigeixen coses que la UE encara no els pot donar. Això ha passat en la crisi dels refugiats. La gent identifica la UE amb les institucions, però hi ha molts temes que encara depenen dels Estats, que són els que prenen les decisions i que ho han de fer per unanimitat en alguns casos. Però quan alguna cosa no funciona, les culpes i el desencant no van contra els Estats, sinó contra les institucions que paguen els plats trencats en temes en què els Estats no els han donat ni les competències ni els diners.

¿Aquesta preponderància dels Estats es pot superar amb les reformes o s'hi ha de comptar en qualsevol cas? La història de la UE és una història de transferència de competències i d’assumpció de sobirania per part de les institucions europees. El lema de la Unió Europea hauria de ser «de la necessitat virtut». Avança quan no té més remei que avançar. Ha passat així en la crisi de l’euro: en un parell d’anys, l’assumpció de competències en temes de coordinació econòmica, unió bancària o unió monetària s’ha accelerat moltíssim. Ara es percep que el que els ciutadans volen és que la Unió els protegeixi en temes com el terrorisme, el control de la immigració il·legal o l’accés a l’energia, i els Estats membres no tenen cap més opció que aconseguir que aquests temes funcionin.

Molts esperen que el nou impuls de la UE vingui de l'eix francoalemany. En gran mesura, sí; totalment, no. És molt difícil que res avanci si no tens França i Alemanya coordinades. Si un d’aquests dos països intenta imposar un model a l’altre, no funcionarà. Però parlem de 27 països. Si es vol tenir massa crítica per fer coses importants, no n’hi ha prou amb França i Alemanya. Són imprescindibles, però hi han de ser altres països. Per un costat, els països contribuents nets hi tenen molt a dir perquè volen saber què es fa amb els seus diners. Però també hi han de tenir un paper Itàlia i Espanya, per les seves dimensions. També l’hauria de tenir Polònia, però no està en condicions d’intervenir en aquest moment. 

¿Com s'ha viscut el ‘brexit’ dins de les institucions? D’entrada, es va viure amb tristesa. És la primera vegada que en lloc d’ampliar-se, la UE es redueix. Una tristesa lligada també a la manera com es va produir: tots vam poder veure com es va desenvolupar la campanya electoral, que va tenir la conseqüència que molts ciutadans britànics no tinguessin tota la informació ni hi hagués un debat serè. També hi va haver preocupació per un possible efecte dòmino en altres països. Es va fer pinya immediatament. I a partir d’aquí hem entrat en una fase bastant productiva, en què efectivament hi ha moltes idees a sobre de la taula i sembla que hi ha la voluntat política de posar-les en marxa que abans no existia. Teníem por que el 'brexit' fos una malaltia contagiosa i ha resultat ser una vacuna. 

Hem parlat dels estats, però ¿quin paper tindrà el Parlament en aquesta nova etapa? El Parlament Europeu s’està convertint en la institució que de veritat representa la gent. Les enquestes de l’eurobaròmetre ho diuen clarament. Per guanyar-se definitivament aquest paper, el Parlament ha de fer dues coses: per una banda, desbloquejar la legislació pendent que incideix en la vida de la gent, de manera que arribi a les eleccions amb un paquet legislatiu que els ciutadans entenguin, i, per l’altra, que el debat sobre el futur de la Unió sigui obert i participatiu, fet en el marc del Parlament.

¿És imprescindible construir la integració europea d'una manera més transparent per guanyar legitimitat? Els que tenen una legitimitat històrica, la poden defensar sense aquesta exigència de transparència, però els que construeixen la seva legitimitat cada dia –com li passa a la Unió Europea–, només funcionen si es guanyen la gent. Una de les coses que s’ha demostrat amb la crisi és que la construcció europea és reversible, que existirà mentre els ciutadans vulguin que existeixi. El dia que els ciutadans decideixin que no els interessa, no seguirà endavant. S’ha de guanyar aquesta legitimitat en un moment més difícil que fa 60 o 70 anys: aconseguir que França i Alemanya compartissin sobirania set o vuit anys després de la Segona Guerra Mundial hauria sigut impossible en l’era de Twitter, perquè la pressió social no ho hauria permès. Ara s’ha d’aprendre a adoptar decisions amb aquesta pressió social que juga un paper molt important, perquè els ciutadans ja no deleguen en els seus polítics per quatre anys, sinó que ho fan dia a dia. La legitimitat s’ha de guanyar. 

La UE va néixer per evitar els totalitarismes, però ara té conflictes per temes de protecció dels drets fonamentals amb Hongria i amb Polònia... El Tractat de la UE és un tractat polític en què tot el que té a veure amb els drets i les llibertats fonamentals dels seus ciutadans és prioritari, no és un mercat econòmic, és una comunitat de valors amb els patrons d’exigència probablement més alts del món. Hi ha problemes amb aquests països, però si no formessin part de la Unió, l’evolució seria més difícil. La UE està servint de fre i els procediments d’infracció donaran els resultats desitjables.  

També torna la ultradreta. És un fenomen que al Parlament europeu no és nou. Fa molts anys que hi ha almenys un grup de la ultradreta. S’ha estès a molts països. Només hi ha un antídot: aconseguir donar solució als problemes que fan que la gent voti la ultradreta: desindustrialització, atur, reaparició de la pobresa... Són problemes que no es poden resoldre a nivell nacional, es necessita Europa i s’ha de reforçar la UE en els temes que interessen la gent: ocupació, immigració il·legal, seguretat contra el terrorisme gihadista, canvi climàtic i energia. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Parlem del que està passant a Catalunya. Ha sigut un territori molt europeista, ¿es pot perdre aquest sentiment si no s'atenen les seves demandes respecte al procés independentista? Crec que no. Hi ha gent que se sent decebuda perquè Europa no li diu el que li agradaria sentir. Però la gent és conscient de la importància que té ser ciutadans de la UE i el mateix esquema d’unió permet imaginar que en el futur hi ha altres solucions que les mesures simplistes de tot o res. Estem en un món en què la paraula clau és interdependència, com demostra la mateixa UE. No hi deu haver un percentatge gaire alt de catalans disposats a posar en risc la seva continuïtat en el projecte europeu. 

¿Està calant en les institucions la imatge d'una Catalunya majoritàriament antieuropea que alguns volen instal·lar? Hi ha elements distintius, Catalunya té al seu Parlament una força clarament antieuropea, però és un percentatge molt petit. Però la percepció que hi ha no és d’una Catalunya antieuropea, sinó que està discutint el seu futur i dins d’aquest futur l’element europeu pesa molt.