Julia Roberts en fa 50
L'actriu, a punt de celebrar cinc dècades de vida, ha estat sempre enganxada al personatge de Vivian que la va convertir en estrella
zentauroepp40529588 actress julia roberts attends the amfar gala los angeles in 171019191030 /
Fa poc més de 25 anys, Julia Roberts es va transformar en Julia Roberts. No estem suggerint trastorns d’identitat; és només que, el 1990, Pretty woman va aparèixer en la seva incipient carrera. I en el si d’aquella versió moderna de la història de la Ventafocs l’actriu va crear l’alter ego fílmic que va arribar a convertir-la en una de les més grans estrelles de la història del cine: la noia senzilla amb cor d’or llançada a un món que no entén, com un peix fora de l’aigua, dotada d’un somriure més gran que un cap humà normal, i l’aparent vulnerabilitat de la qual oculta una gran fortalesa.
Durant més d’una dècada, Roberts va regnar a la taquilla donant vida a successives variacions d’aquell personatge; i no és casual que els seus posteriors intents d’ampliar el seu repertori gairebé sempre en la pell de personatges secundaris –com el que va encarnar a Closer (2004), potser l’únic de la seva carrera dotat d’una identitat sexual definida– han anat topant amb la indiferència de l’audiència. Quan la gent paga per veure Julia Roberts, vol veure Julia Roberts.
Totes les grans estrelles tenen el seu segell personal. Brad Pitt sol aparèixer en pantalla menjant alguna cosa, i Tom Cruise corre molt ràpid. El segell personal de Roberts és un gest que podríem anomenar ploriure: meitat plor meitat somriure; l’usa per deixar clar que el seu personatge està intentant mantenir l’enteresa a un pas de l’abisme emocional. El ploriure resumeix a la perfecció la barreja d’aplom i fragilitat que l’actriu abandera.
Gairebé totes les seves pel·lícules inclouen almenys un bon ploriure, i els seus grans èxits n’inclouen diversos. Com La boda del meu millor amic (1997). I és clar com a Erin Brockovich (2000), història d’una mare soltera que aconsegueix derrotar legalment una empresa energètica per la qual Roberts va obtenir un salari rècord –cap actriu s’havia embutxacat abans 20 milions de dòlars per un paper– i va acabar guanyant l’Oscar a la millor actriu.
Aleshores ja era obvi que la imatge de noia del costat que havia encarnat fins llavors topava cada vegada més amb la seva descomunal celebritat. Ella mateixa va meditar sobre aquella paradoxa a Notting Hill (1999), comèdia romàntica sobre la relació entre una estrella de cine i el propietari d’una llibreria; amb la seva frase més famosa a la pel·lícula –«Només soc una noia, davant d’un noi, demanant-li que l’estimi»– sembla estar recordant als seus fans que, en el fons, no és més que una noia normal de Smyrna (Geòrgia).
Roberts va reflexionar sobre la seva reputació de trencacors a Novia a la fuga (1999), seqüela espiritual de Pretty woman en la qual es va reunir amb Richard Gere i el director Garry Marshall en la pell d’una dona procliu a deixar els seus promesos plantats a l’altar. Al llarg dels anys, recordem-ho, Roberts va estar promesa amb Kiefer Stutherland –va trencar amb ell dies abans del casament–, casada i ràpidament divorciada del músic Lyle Lovett i vinculada sentimentalment a actors com Liam Neeson, Daniel Day-Lewis, Dylan McDermott, Benjamin Bratt i Matthew Perry. Des que es va casar amb l’operador de càmera Danny Moder, que va conèixer en el rodatge de The mexican (2001), ha mantingut la seva vida i la dels seus tres fills en la més absoluta privacitat.
En la maduresa
¿Què fa algú que ha basat tota la seva carrera en una imatge d’exuberància juvenil –els límits de les seves habilitats actorals han sigut freqüent motiu de debat– quan aquesta joventut s’esvaeix? Els desafiaments de la mitjana edat s’han convertit en assumpte habitual de les més recents pel·lícules de Julia Roberts. A Menja, resa, estima (2010) va encarnar una escriptora insatisfeta amb la seva vida que es pren un any sabàtic per menjar pasta a Itàlia, meditar espiritualment a l’Índia i enrotllaar-se amb Javier Bardem a Bali; a Mirror, mirror (2012), adaptació de la història de Blancaneu en què va donar vida a la reina malvada, va meditar amb humor sobre els problemes que comporta envellir a Hollywood, on sempre hi ha algú més jove i preciosa esperant el seu moment. I a Agost (2013) va interpretar un tipus de personatge al qual fins llavors havia semblat mostrar-se reticent: una mare –va obtenir la seva quarta nominació a l’Oscar gràcies a ell–.
Notícies relacionades
També en la seva pròxima pel·lícula, Wonder –s’estrena a Espanya al desembre– veurem l’actriu exercint de progenitora, aquesta vegada d’un nen amb la cara desfigurada. Mentrestant els estudis dediquen cada cop menys esforços a produir el tipus de comèdies romàntiques i melodrames per a adults que la van convertir en estrella. Després de triomfar sent un peix fora de l’aigua dins de la pantalla, ja que, Julia Roberts és un peix fora de l’aigua en el Hollywood actual.
