Marisa Paredes: la nena pobra que va fugir del destí

Si Marisa Paredes no hagués nascut en una plaça envoltada de teatres, probablement no n’estaríem parlant aquesta setmana. No estaríem davant de la dona que rebrà, el mes de febrer vinent, el Goya d’honor sinó d’una secretària dels magatzems Simeón, la posició laboral somiada pel seu pare. La rebel nena Marisa veia els actors passejar pel carrer i somiava entrar en aquell món. No ho tenia fàcil. La seva mare, Petra, era portera i el seu pare, Lucio, un empleat de cerveses El Águila. Però amb 11 anys, després de passejar-se cada tarda pels teatres del seu barri, va prendre la decisió. «¿Artista? Ni parlar-ne», va rebatre el pare. Marisa es va tancar a la seva habitació i es va declarar en vaga de fam, segons va confessar l’any passat a la revista de l’AISGE (Artistes Intèrprets Societat de Gestió). Endevinin qui va guanyar el duel: la nena o el pare.

María Luisa Paredes Bartolomé va néixer a la madrilenya plaça de Santa Ana el 1946. La indignava veure com, al col·legi de monges on estudiava, les nenes riques entraven per una porta i les pobres, com ella, per una altra. Portaven fins i tot uniformes diferents. Llavors devia néixer la seva consciència social. I el seu sofisticat posat perquè –com ella mateixa afirma– «afortunadament no només et fan elegant els diners». La Nit de Nadal, a casa dels Paredes, només se sopava pollastre en pepitòria. I tan feliços. «El meu avi era un home de camp, però d’una gran dignitat. Sempre elegant, sempre alegre».

A la riallera i delicada Marisa li encantava acostar-se als teatres i fabular amb la idea de ser part d’aquell món. Ella també volia ser una reina. Les classes de mecanografia a què l’havia apuntat el seu pare no li interessaven gens ni mica. Es quedava palplantada a les portes dels teatres i esperava que algú es fixés en ella, cosa que va succeir al de la Comedia. Tenia 14 anys.

A la nena Marisa també li agradava el ball, l’escriptura i la pintura. No li hauria importat ser advocada i defensar causes nobles. O espia per portar secrets a sobre. Però no. El que l’atreia era actuar.

Aturada per la maternitat

A poc a poc, es va anar convertint en una imprescindible del teatre, la televisió i Estudio-1. Ja tenia cert prestigi en l’ofici quan, amb 29 anys, va donar a llum la seva filla María, fruit de la relació amb el cineasta Antonio Isasi-Isasmendi (recentment desaparegut). La maternitat va fer que s’apartés de la seva professió durant un temps. Després hi va tornar, perquè «en aquest treball si no et veuen és difícil que se’n recordin de tu». María, que s’apuntava a totes les obres de teatre del col·legi, ha heretat la professió de la seva mare. Quan li va confessar que volia ser actriu, ella la va mirar amb por. «En aquest món no n’hi ha prou de tenir talent. S’ha de tenir sort i arribar en el moment just», confessa l’expresidenta de l’Acadèmia del Cine (2000-2003), unida sentimentalment des de finals dels anys 80 a Chema Prado, màxim responsable de la Filmoteca espanyola durant 27 anys.

‘Tacones lejanos’

En plena maduresa, semblava que el cine l’esquivava. O ella al cine. No obstant, va arribar la Becky del Páramo de 'Tacones lejanos' (Pedro Almódovar, 1991) i tot va canviar. Treballar a les ordres del manxec va suposar un abans i un després en la seva carrera cinematogràfica. A partir de llavors, li van començar a ploure apassionants guions d’altres països i invitacions per a festivals internacionals.  

 

 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

La interpretació li corre per les venes, però la feina li ha fet males passades. L’excés de feina, més ben dit. Tantes estrenes, tants viatges, tants personatges van fer que perdés la il·lusió. Va entrar en una zona fosca i la va envair el pànic. No obstant, no es va poder retirar. No s’ho podia permetre econòmicament. Així que va sortir del forat pencant al seu vell amor: el teatre. Lluís Pasqual i 'Hamlet' van fer que es tornés a apassionar, que tornés a vibrar en un escenari. Això sí, la lliçó li va quedar ben clara: amb l’estrès no s’hi juga.

Gairebé diva

Aquest cap de setmana, Marisa Paredes rebrà l’Espiga d’honor de la Setmana Internacional de Cine de Valladolid (Seminici). I al febrer, recollirà «commoguda» el Goya d’honor. La veurem elegant, gairebé diva. Però l’actriu de 'La vida és bella', 'Una preciosa puesta de sol', 'Hable con ella' i 'La flor de mi secreto' afirma que no ho és. Assegura que pel carrer va amb texans i que no s’ha considerat mai per sobre de ningú. «Hi ha molta gent que ha fet el mateix que jo i ha tingut menys sort», assegura la no diva.