100 anys de la Revolució d'Octubre: 10 dies que van canviar el món

La Revolució d’Octubre de 1917, segons el calendari julià, vigent a la Rússia tsarista, va ser la revolució de novembre per a Occident, on ja regia el calendari gregorià. Aquesta diferència era més que una anècdota: subratllava la distància cultural entre la monarquia reclosa de Sant Petersburg i les potències industrials, aliades de Rússia en la primera guerra mundial. Aquells 'Deu dies que trasbalsaren el món', tal com John Reed va titular el seu famós llibre el 1919, aquelles jornades de les quals ara es compleix un segle, van ser el primer pas d’un canvi tel·lúric en la correlació de forces a escala planetària i van donar forma al que decennis més tard es va caracteritzar com el socialisme realment existent, desposseït dels ideals primers de la revolució russa.

Els guies turístics de Sant Petersburg expliquen que una salva disparada pel creuer 'Aurora' va ser el senyal per a l’assalt al Palau d’Hivern i el començament de la revolució. El cert és que tot va començar molt abans, amb els successos de l’hivern del 1905, que van sacsejar la monarquia, i potser fins i tot abans a causa del fracàs de l’emancipació dels serfs ('mugic') el 1861, impulsada pel tsar Alexandre II per acabar amb un règim que lligava els pagesos a la terra on naixien des del bressol a la tomba, una forma de poder feudal exercit per la noblesa terratinent. Perquè aquella reforma fallida va prolongar i va agreujar la fallida social: els pagesos –el 80% de la població– van seguir sent una multitud desposseïda, analfabeta i sotmesa a la pressió moral permanent de l’església ortodoxa, aliada amb el poder. «Tots pensen a canviar el món, però ningú pensa a canviar-se a si mateix», va deixar dit Lev Tolstoi amb amargura.

El menys disposat al canvi va ser el tsar, de caràcter feble i sotmès a la triple pressió de la cort, els grans propietaris i l’Exèrcit. Feia tan sols dos anys que era al tron quan la tragèdia de Jodynka, a Moscou, el va fer creditor del sobrenom de Nicolau el Sanguinari –el 18 de maig de 1896, durant una estampida en una celebració de la coronació del tsar van morir 1.389 persones i 1.300 van patir ferides–, una fama que va augmentar amb els successos de 1905 a Sant Petersburg, la desastrosa participació de Rússia en la guerra contra Alemanya com a soci de l’Entesa i els pogroms antisemites. L’entorn del tsar projectava sovint una imatge esperpèntica; la cort vivia allunyada de la realitat, de les misèries quotidianes i de la subjecció de l’economia a interessos forans: el 90% del sector miner, el 50% de la indústria química, el 40% de la resta de l’activitat industrial i el 42% dels fluxos financers estaven en mans estrangeres, segons càlculs d’Isaac Deutscher inclosos a 'La revolución inconclusa' (1967).

El tsar i la tsarina

«El tsar només sap el que li expliquen els seus aduladors», va escriure un advocat de Sant Petersburg al seu fill, estudiant de Medicina a París. Un personatge com el monjo Serguei Rasputin, una barreja d’endeví, guaridor i depredador sexual, assassinat per un grup de nobles el 1916, va arribar a tenir una influència decisiva en el nomenament d’alts funcionaris gràcies a la seva proximitat a la tsarina Alexandra i a la dependència d’aquesta de les mentides del seu més apreciat conseller. «Si el dimoni de la revolució té agafat algú pel coll, aquest és el tsar Nicolau II», va vaticinar Friedrich Engels el 1895, poc abans de morir, en una carta dirigida a Gueorgui Plekhànov.

El diumenge 22 de gener de 1905, després de mesos de vagues, desordres a les fàbriques i episodis de repressió, 200.000 treballadors van marxar al Palau d’Hivern, convocats pel clergue Gueorgui Gapon. Portaven icones i fotos del tsar, a qui reclamaven que intercedís per obtenir modestes millores salarials i condicions de treball menys calamitoses. Nicolau II no era a palau i va ser el gran duc Vladímir Aleksandrovitx qui es va posar el capdavant de les operacions: va ordenar obrir foc als soldats i 200 manifestants van resultar morts. El vincle entre el pare –el tsar protector– i el proletariat urbà es va trencar definitivament. A partir de llavors va ser una realitat l’asserció de Robert Service que «el règim tsarista era objecte d’un constant desafiament». La creació de la Duma (Parlament) el 1906 amb prou feines va asserenar els ànims; la influència del Partit Socialdemòcrata de Rússia va créixer sense parar.

Descomposició del poder

Pot dir-se que Lenin, Zinóviev i Kàmenev, i en general els bolxevics a l’exili, van contemplar gairebé incrèduls la descomposició del poder imperial, víctima d’errors encadenats, l’últim dels quals va ser declarar la guerra a Alemanya l’agost del 1914. A partir de l’hivern del 1915, el front es va convertir en un focus de descontentament permanent: una tropa mal proveïda, sovint famolenca i massa vegades menyspreada per l’alt comandament es va convertir en un nou front de resistència. Una vegada més, la cort va seguir a distància els esdeveniments, mentre la classe mitjana urbana va començar a ser també víctima de les privacions provocades per la guerra. Quan la quarta Duma va consentir la formació d’un Govern provisional, encapçalat pel príncep Lvov, Nicolau II no va poder fer res més que abdicar (15 de març de 1917). A partir d’aquell moment una inestabilitat crònica es va apoderar de la política russa i el tsar i la seva família van vagar pel vast imperi fins al seu assassinat a Iekaterinburg (17 de juliol de 1918).

La Revolució del Febrer (març a Occident) va ser el preàmbul de la d’Octubre perquè davant les servituds de l’aliança liberal-socialista –la primera, seguir en la guerra contra Alemanya–, es va alçar l’organització bolxevic, la seva capacitat de resposta al carrer i l’aprofitament que van fer del retorn de Lenin a Sant Petersburg des del seu exili a Zuric (abril de 1917) a través d’Alemanya –autoritzat pel kàiser Guillem II–, Suècia i Finlàndia, llavors territori rus. Mentre el compromís d’Aleksandr Kérenski, successor de Lvov, amb les potències occidentals el va mantenir al front bèl·lic, Lenin va baixar del tren a l’estació Finlàndia amb diverses promeses a la cartera, entre elles la de negociar la pau amb Alemanya. Alhora que els bolxevics disposaven d’un programa per prendre el poder (les conegudes com a 'Tesis d’abril', obra de Lenin), la imatge dels menxevics i del Govern provisional es degradava.

La historiografia marxista rebutja la tesi que la Revolució d’Octubre va tenir molt de situació fortuïta propiciada per la imperícia del tsar i la inconsistència del Govern provisional, però hi va haver molt de casual o no previst en tot el que va succeir. No hi va haver cap mena d’imprevisió, en canvi, en dos episodis que van ser determinants per a l’èxit dels leninistes: els fets de juliol i la decisió de Kérenski d’enviar al front part de la guarnició de Petrograd, la capital havia deixat d’estar santificada. Entremig, el fracassat cop del general Kornílov contra el Govern provisional va servir per rehabilitar en part el soviet (assemblea bolxevic) de la ciutat als ulls de Kérenski perquè no va voler aprofitar-se del motí.

L’aixecament de juliol contra el Govern provisional, orquestrat pels leninistes, va acabar amb com a mínim 400 morts a la Nievski Prospekt de Petrograd i amb els seus líders en la clandestinitat, però, al mateix temps, va agreujar la divisió en l’entorn de Kérenski entre els partidaris d’una reforma liberal de l’Estat a través d’un procés constituent, a imatge i semblança de les democràcies occidentals, i aquells procedents de la tradició anarcocomunista i socialdemòcrata. Poc després, la mobilització decidida pel primer ministre va provocar la insurrecció d’unitats importants de l’Exèrcit i de la Marina, i va portar a les files revolucionàries efectius nous, armats, decisius per clavar el cop de gràcia al Govern provisional.

Afirma Robert Service: «L’imperi rus comptava amb una societat descontenta i poc integrada». La integració encara que fos momentània de diferents grups socials la van aconseguir els bolxevics mitjançant una barreja de radicalització i sentit de l’oportunitat, mentre el Govern provisional era incapaç de sintonitzar amb els que «se sentien frustrats per la naturalesa de l’ordre polític» que va seguir a l’abdicació del tsar, d’acord amb l’anàlisi de Service. Es va fer realitat la creença de Trotski que «la insurrecció és un art, i com totes les arts té les seves lleis».

«¡Tot el poder als Soviets!»

El testimoni de John Reed abunda en la perseverança bolxevic per atenir-se a la lògica insurreccional: «La impotència i la indecisió d’aquest govern en perpetu reajustament proporcionava als bolxevics un argument irrefutable. No van trigar, doncs, de nou, a fer ressonar entre les masses el seu crit de guerra: ¡Tot el poder als Soviets!». Un crit de guerra acompanyat d’un eslògan definitiu per als desheretats de Petrograd: Pau, pa i terra.

Al començar el novembre, la tensió va pujar hora a hora. Al col·legi Smolny, el soviet de Petrograd va entendre que havia arribat el moment de prendre el poder i quan Lenin hi va aparèixer, la sort va estar decidida. Durant el dia 7 es va reforçar el setge del Palau d’Hivern –Kérenski absent de la ciutat–, on es trobava el Govern, i, entrada la nit, un senyal lluminós a la fortalesa de Pere i Pau va avisar l’Aurora que disparés la salva perquè es desencadenés l’assalt. Els revolucionaris van entrar a l’edifici gairebé sense resistència, van detenir els ministres menys Serguei Prokopóvitx, i a les 2.10 de la matinada van anunciar que eren amos de la situació.

El dia anterior, Lenin es va avançar a la victòria al redactar la declaració que deposava el Govern i anunciava «l’oferta immediata d’una pau democràtica [amb Alemanya], l’abolició de la propietat de la terra pels terratinents, el control obrer de les indústries i la creació d’un Govern dels soviets [el Sovnarkom]». La revolució havia triomfat, però en anys següents va haver de fer front a una cruenta guerra civil –el Moviment Blanc, recolzat per les grans potències, contra el nou règim–, a la tensió en el cim de poder que va seguir la malaltia i prematura mort de Lenin i la degeneració sanguinària del procés en mans de Stalin. La revolució va sortir vencedora, «però tots van patir d’una manera indescriptible, van patir fins a aquell grau en què l’angoixa es transforma en una malaltia mental», va escriure Boris Pasternak.

A l’analitzar el segle XX, l’historiador Eric Hobsbawm va coincidir amb altres que els esdeveniments que van seguir l’assalt al Palau d’Hivern van ser el ressort d’una triple revolució política, econòmica i cultural d’abast universal. L’ordre soviètic no només va arraconar  el model tsarista, sinó que va articular una esquerra inspirada en l’obra de Karl Marx, no sempre dogmàtica i que va impugnar l’estatus quo. «Les repercussions de la Revolució d’Octubre van ser molt més profundes i generals que les de la Revolució Francesa (…) La revolució d’Octubre va originar el moviment revolucionari de més abast que ha conegut la història moderna (…) Només 30 o 40 anys després que Lenin arribés a l’estació Finlàndia de Petrograd, un terç de la humanitat vivia sota règims que derivaven directament dels 10 dies que van estremir al món», resumeix Hobsbawm.

Al caure el teló sobre l’URSS (desembre de 1991) es va donar per liquidada l’herència d’Octubre, però la coreografia política xinesa, el que queda en l’ocàs de la revolució cubana, la font inspiradora de la nova esquerra europea, dels insubmisos francesos a Podem, i fins i tot sectors de la socialdemocràcia són tributaris d’aquell episodi d’acceleració de la història. Fins i tot els somnis de l’escriptor Maksim Gorki –«l’home neix perquè un dia neixi un home millor»– segueixen formant part del lèxic d’alguns ideòlegs d’avui. Per Gorki i, amb matisos, per a molts dels seus coetanis, el socialisme va ser essencialment una idea cultural, un instrument alliberador d’energies fins a aquell moment reprimides. A un segle de distància de la Revolució d’Octubre, queden restes del seu polièdric llegat.

Notícies relacionades

El Kremlin no està per a celebracions

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

(Les dates amb dia i mes segueixen el calendari gregorià)