El Kremlin no està per a celebracions

Que el Kremlin no està disposat a commemorar els successos, que el 7 de novembre de 1917 (octubre segons el calendari julià) van portar els bolxevics al poder va quedar meridianament clar en un discurs recent del president Vladímir Putin en el denominat fòrum Valdai, on es reuneix amb pensadors i líders d’opinió internacionals favorables a les tesis de Moscou.

«Avui, quan mirem les lliçons de la denominada revolució russa de 1917, veiem com han sigut d’ambigus els seus resultats (per al país)», va subratllar. «Preguntem-nos si no hauria sigut possible seguir un camí evolutiu en lloc d’una revolució; ¿no podríem haver evolucionat  mitjançant un moviment gradual i consistent en lloc de destruir el nostre Estat i fracturar de forma brutal milions de vides humanes?».

   

 Sota el mandat de Putin, la valoració social del terme revolució ha experimentat una radical transformació. Fa tres dècades, quan la Unió Soviètica encara estava vigent, que un individu fos titllat de revolucionari li concedia un cert estatus social, millorava la seva imatge davant la comunitat. Per contra, en múltiples cartells de propaganda comunista, la contrarevolució, representada en la imatge d’un àvid empresari capitalista o d’un membre de l’Església, era identificada com el mal, l’enemic a batre.

Pèrdua de vigència

Tot plegat ha perdut vigència, primer des del desmembrament de l’URSS el 1991, però sobretot a partir de les revolucions de colors en les diferents repúbliques exsoviètiques en la primera dècada del segle XXI –Geòrgia el 2003, Ucraïna el 2004, Kirguizistan el 2005– que buscaven enderrocar les elits corruptes que van heretar el poder després de la dissolució de l’URSS i que van ser considerades per Putin com una amenaça existencial per al seu règim.

Les principals televisions públiques russes, sota el ferri control de l’Estat, identifiquen revolució amb «canvi», «violència» i «interrupció de l’ordre públic». Els corresponsals del primer canal de la televisió russa, la principal font d’informació destacats a la ciutat de Kíev no cessen d’emetre reportatges de manifestacions, problemes d’ordre públic, baralles al Parlament entre els diputats, unes informacions que donen a entendre que Ucraïna, després de la revolució del Maidan, s’ha convertit en un Estat fallit. I tot això, amb l’ànim d’allunyar qualsevol temptació revolucionària entre l’opinió pública russa.

Els actes per recordar aquesta revolució no estimada per l’establishment que governa Rússia seran d’escassa rellevància. Els comunistes, convertits ja en oposició sistèmica que recolza el Kremlin en les principals decisions –guerra a Ucraïna, guerra a Síria, retallada de llibertats– celebraran una marxa commemorativa.

Iniciativa imaginativa

Així mateix, s’han organitzat algunes exposicions a les principals ciutats russessobre l’esdeveniment que va modificar radicalment el rumb de la història del país; també s’ha obert una pàgina web denominada 'Project 1917', una original proposta que pretén conjugar la narració de la història amb les eines de comunicació actuals. Per a això s’utilitza una imaginativa formula: cibernautes relatant el dia a dia de la revolució mitjançant les xarxes socials amb perfils figurats. La revolució russa és, en realitat, un període insurreccional que es va allargar durant un any en què primer va ser enderrocat el règim tsarista al març (al febrer, segons el calendari julià) i instaurat un Govern provisional, que acabaria sent enderrocat pels bolxevics.

Profunda empremta  

La revolució bolxevic i les gairebé vuit dècades en què es va mantenir vigent a l’URSS han deixat una profunda empremta en els ciutadans russos, i per tant, de la resta de repúbliques que formaven la Unió, plasmada amb mestria per Svetlana Aleksievic en la seva obra 'El fin del homo sovieticus'. Segons les enquestes, la meitat dels russos no tenen records del sistema soviètic, i no estan capacitats per enjudiciarlo. No obstant, n’hi ha una altra meitat, generalment les generacions grans, que malgrat la carestia de productes i la falta de llibertats personals, valoren sobretot l’estabilitat política, la vida previsible, les inversions estatals en els sistemes d’ensenyament i de sanitat i l’statu quo social.

Això explica que, malgrat que ha transcorregut més de mig segle de la mort de Ióssif Stalin, el successor de Lenin, sota el mandat del qual milions de represaliats polítics van ser enviats als camps de concentració coneguts com a gulag, encara generi controvèrsia, amb veus que justifiquen la seva gestió, pel fet que va coincidir en el temps amb la segona guerra mundial i la contesa que va lliurar l’URSS amb l’Alemanya nazi. Més de 60 anys després de la seva mort, encara sorprèn veure la gentada que cada 5 de març s’acosta a les muralles del Kremlin, on reposen les seves restes mortals, per dipositar clavells vermells davant de la seva tomba.

En resum, en un article publicat pel periodista Tony Barber, excorresponsal a Moscou del 'Financial Times' i titulat: '1917, l’any que Vladímir Putin preferiria oblidar', l’autor sentencia: «Hi haurà un dia en què Rússia recorrerà a l’aniversari de la revolució bolxevic per advertir dels perills dels sistemes polítics opressius», abans de concloure: «No aposteu que serà a curt termini».    

      

Notícies relacionades

Imatges d'una rebel·lió

La Revolució Russa: ideologia d'Estat