La Revolució Russa: ideologia d'Estat

¿Rússia anava a la conquista del cel amb la Revolució d'Octubre i els seus hereus, com va escriure Romain Rolland, un pacifista? El debat ideològic, la digressió dels intel·lectuals dins i fora de l’àmbit marxista, la importància històrica del socialisme realment existent davant proclames utòpiques, la mateixa divisió en el camp revolucionari entre menxevics i bolxevics, la revolució permanent (Trotski) davant la revolució en un sol estat i els canvis d’opinió del mateix Lenin van animar sempre la discussió.

Durant els dies entre març i octubre de 1917, Lenin va dir que la revolució era proletària i socialista, però en l’ocàs de la seva vida va rectificar: va sostenir que va ser, pels seus objectius, una revolució democràtica-burgesa, «desenvolupada després en un sentit socialista». «No hi ha cap muralla xinesa entre les dues revolucions», va afegir, malgrat que entre una tesi i l’altra, més que una rectificació, el pensament leninista va donar un cop de timó perquè encaixessin les peces. L’agusat estilet teòric d’Antonio Gramsci va disseccionar la realitat revolucionària russa als anys 20 i va arribar a una conclusió feridora per als edificadors de l’Estat soviètic i el capitalisme d’Estat: va posar en dubte que una revolució pogués considerar-se socialista pel mer fet d’haver sigut dirigida pel proletariat.

Del grup dirigent del soviet de Petrograd, Stalin (fotografia) va ser l’únic que va percebre des del primer moment que la discussió afectava dos assumptes íntimament relacionats: la conquista del poder i la seva naturalesa. Mentre l’esquerra europea intentava desentranyar les contradiccions entre els vaticinis marxistes continguts a El capital i la realitat de la revolució triomfant a Rússia –un país amb un model de producció capitalista molt endarrerit–, Stalin va tirar pel dret: retenir el poder n’exigia una jerarquització en mans del partit; una jerarquització centralitzada i sense dissidents, i que, al mateix temps, necessitava una economia de guerra estatalitzada i així mateix centralitzada.

El cel va quedar lluny

Notícies relacionades

El Kremlin no està per a celebracions

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

L’«Estat obrer degenerat» al qual es refereix Trotski a La revolució traïda és justament l’estructurat immediatament després de la mort de Lenin, que es correspon amb dues certeses pròpies del pragmatisme vesànic estalinista: el socialisme en un sol Estat i l’adaptació de l’Estat en cada moment a la correlació de forces a escala internacional. La raó d’Estat mediatitzava el rumb del desenvolupament del socialisme o, en paraules del diplomàtic Gabriel Gorodetski, «es reconeixia el predomini dels interessos nacionals per sobre de les aspiracions ideològiques». El cel sempre va quedar molt lluny.

L’estimació que aquestes aspiracions ideològiques primigènies eren alienes a la tradició russa ha sigut també motiu de controvèrsia. L’escriptor Aleksandr Solzhenitsin, víctima del gulag, va ser, entre altres, d’aquesta opinió, però resulta molt discutible que pugui considerar-se la cultura russa deslligada de la de la resta d’Europa. En canvi, són evidents els vincles europeus –de la intel·liguèntsia, almenys– des dels regnats de Pere I (1682-1725) i de Caterina II (1762-1796), i ho són també els ingredients europeus que inspiren l’esquerra russa coetània de Nicolau II. L’esquerra hegeliana va tenir en Rússia una caixa de ressonància pròpia, és com a mínim aventurat separar la crisi social russa de la història europea i, al mateix temps, van ser comptats els revolucionaris de 1917 que van exhibir un cosmopolitisme desaferrat dels seus orígens. De Mikhaïl Bakunin i Piotr Kropotkin, ideòlegs de l’anarquisme, a Gueorgui Plejànov i el mateix Lenin, el doble ancoratge a Rússia i a la resta d’Europa va estar gairebé sempre present.